Guerra de Cuba i Filipines (1895-1898): Causes, Conseqüències i Impacte a Catalunya

Guerra d'Ultramar (1895-1898)

Cuba: Després de la Pau de Zanjón (1878), les promeses de reformes (llibertat de comerç, participació a les Corts, abolició de l'esclavitud) no es van complir per la pressió de grans propietaris, negrers i comerciants peninsulars.

Autonomisme i Independentisme Cubà

Els cubans volien autonomia, creant-se dos partits:

• Partido Autonomista: Cubans que buscaven l'autonomia de l'illa.
• Partido Revolucionario Cubano: Buscava la independència, amb suport dels EUA.

Unión Constitucional: Espanyols instal·lats a Cuba.

La ineficàcia de l'administració va portar a l'independentisme.

El 1891, el govern espanyol va augmentar les tarifes aranzelàries, afectant les exportacions cubanes (sucre i cafè) als EUA i les importacions americanes a l'illa.

El 1894, el president McKinley va amenaçar amb tancar el mercat americà als productes cubans.

La por a una nova insurrecció independentista amb suport dels EUA va créixer.

Insurreccions Cubanes

Guerra Chiquita (1879): Derrotada per manca de suport i superioritat espanyola.

Grito de Baire (1895): Cánovas del Castillo va enviar Martínez Campos, que va ser substituït per Valeriano Weyler. La repressió de Weyler va fracassar. Després de l'assassinat de Cánovas, Weyler va ser destituït i Ramón Blanco va iniciar una estratègia de conciliació, decretant l'autonomia de Cuba:

• Sufragi universal masculí
• Igualtat de drets entre insulars i peninsulars
• Autonomia aranzelària

Les reformes van arribar tard i els independentistes, amb suport americà, no les van acceptar.

Filipines (1896)

Paral·lelament a Cuba, va haver-hi insurreccions a Filipines. L'independentisme es va potenciar amb la Lliga Filipina (Rizal i Katipunan). La insurrecció va ser reprimida per Camilo García Polavieja, que va condemnar a mort Rizal. El nou govern liberal va aconseguir una pacificació momentània.

Intervenció dels EUA i Guerra Hispanonord-americana

Els EUA havien intentat comprar Cuba sense èxit. McKinley va mostrar suport als insurrectes i va enviar el cuirassat Maine a l'Havana (abril de 1898), que va explotar. Els EUA van culpar Espanya, que va negar la implicació i va amenaçar amb la guerra si l'illa era envaïda.

Va començar la guerra hispanonord-americana. Espanya va ser derrotada ràpidament pels EUA a les batalles de Santiago de Cuba i Cavite (Filipines).

Al desembre de 1898 es va signar la Pau de París: Espanya va abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, perdent les seves últimes colònies.

Reaccions a Catalunya

Divisió de l'opinió pública catalana:

• A favor de la guerra: Classes benestants i Foment del Treball Nacional (beneficis del comerç amb Cuba).
• En contra de la guerra: Classes populars (quintes) i catalanistes (l'autonomia cubana com a precedent per a Catalunya).

Conseqüències del Desastre Colonial (1898)

La crisi del 1898 no va ser principalment econòmica ni política, sinó moral i ideològica. Va continuar el sistema canovista malgrat el desprestigi. La derrota va portar al desencís i la frustració. Espanya va passar a ser una potència de segon ordre.

Regeneracionisme

Va sorgir un moviment d'intel·lectuals progressistes, el Regeneracionisme, formats a la Institución Libre de Enseñanza. Criticaven la influència de la doctrina catòlica i buscaven modernitzar la societat i la política.

El seu líder, Joaquín Costa, amb suport de les classes mitjanes, volia:

• Deixar enrere els mites del passat
• Modernitzar l'economia i la societat
• Alfabetitzar la població (lema: "escola i rebost")

Generació del 98

Grups d'intel·lectuals pessimistes i crítics amb l'endarreriment d'Espanya.

Conseqüències a Catalunya

• Tancament de Caixes: Els comerciants es van negar a pagar les contribucions de guerra. El govern va voler embargar els morosos.
• Consolidació del Catalanisme: La mala gestió dels polítics espanyols va impulsar el moviment cap a l'autonomia.

Conseqüències Generals

• Fi del sistema de la Restauració dissenyat per Cánovas.
• Sorgiment d'una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics i empresaris amb el regnat d'Alfons XIII.
• Militars més autoritaris a causa de l'antimilitarisme popular. Volien intervenir en la vida política, culpant els polítics del desastre.