Arquitectura i Escultura Romànica: Característiques i Exemples

L'arquitectura civil: els castells

Els castells foren les construccions encarregades pels nobles. Eren el refugi de la població en temps de guerra i la residència del senyor feudal i la seva família en època de pau.

La seva funció defensiva va fer que fossin aixecats en indrets de fàcil defensa i difícil accés, generalment en indrets elevats. L'edifici estava envoltat per una muralla alta i gruixuda flanquejada per torretes. L'envoltava un fossat que en cas de perill s'omplia d'aigua.

El nucli interior era el pati de les armes, a partir del qual s'organitzaven les principals dependències i estances entre les quals destacava la torre de l'homenatge on vivia el senyor feudal i la seva família. En els soterranis hi havia els calabossos, presons lúgubres, humides i fosques.

Arquitectura romànica a Europa

Durant els segles XI i XII França estava dividida en entitats polítiques rivals i per això no hi va haver un estil unificat. Cada regió presenta trets diferencials.

Destaquen la Badia de Cluny (destruïda durant la Revolució Francesa) i les esglésies de pelegrinatge de la Madeleine de Vézelay, Sant Serni de Tolosa, Santa Fe de Conques, Sant Front de Perigús i Moissac entre d'altres.

L'església de Sant Serni a Tolosa

L'església de Sant Serni a Tolosa és juntament amb la catedral de Santiago l'arquetip d'església de pelegrinatge. Va ser començada el 1080 i acabada al segle XII, en l'època de màxim auge dels pelegrinatges a Santiago. Té cinc naus, amb un ample transsepte de tres naus i absis amb girola; la capçalera, amb capelles radials i absidioles als braços del creuer, resulta monumental; al creuer s'aixeca una torre octogonal de sis plantes en disminució.

Itàlia

L'arquitectura italiana denota més influència de l'antiguitat clàssica i de l'art bizantí, i les seves dues variants regionals de més interès varen ser el romànic llombard i el toscà, al seu torn amb dos models: el pisà (conjunt de Pisa, d'influència paleocristiana) i el florentí (San Miniato al Monte).

Alemanya

Es caracteritza per l'edificació d'esglésies elevades que tenen doble absis, torres en tots els seus vèrtexs i l'ús sistemàtic de la volta d'aresta. Destaquem les catedrals d'Spira (S. XI), Magúncia (S. XII) i Worms (S. XII).

Anglaterra

A Anglaterra destaquen les catedrals de Winchester i Gloucester.

Arquitectura romànica a Espanya

El romànic es va introduir a Espanya a través de dues vies:

• Pel Pirineu oriental: els mestres d'obres de la regió del llac Como (Llombardia) varen estendre pel nord de Catalunya el primer romànic llombard.
• A través del camí de Sant Jaume: el romànic francès va penetrar a l'Aragó, Navarra, Lleó i Castella. La influència francesa també va arribar, encara que menys, a Catalunya.

El procés d'expansió de l'arquitectura romànica, va ser, d'est a oest, i més tard cap al sud en correspondència amb l'avanç conqueridor dels regnes cristians. No cal oblidar que en el segle XI hi va haver un canvi radical en la correlació de forces entre cristians i musulmans. Mentre que el Califat de Còrdova entrava en una crisi política molt profunda i es desmembrava en regnes de taifes, els territoris cristians es recuperaven i prenien la iniciativa militar. A finals del segle XII, la meitat nord de la Península ja era sota el domini cristià.

Exemples representatius d'esglésies romàniques seguint un recorregut geogràfic i cronològic alhora serien: del primer romànic català d'influència llombarda l'església de Sant Vicenç de Cardona; del romànic ple d'influència francesa al camí de Sant Jaume, San Martín de Frómista i la catedral de Sant Jaume; i finalment dues tipologies de romànic en terres de repoblació al sud del Duero serien les esglésies amb cúpula de tipus bizantí com la catedral de Zamora, i les esglésies amb galeries porticades com San Esteban de Segovia.

Sant Vicenç de Cardona (Barcelona)

Documentada des de finals del segle X, es va reconstruir cap al 1029 i es va consagrar el 1040.

Destaca per la seva puresa de línies i austeritat decorativa, pròpies del primer romànic. Té planta basilical de tres naus que culminen en absis semicirculars, un transsepte que amb prou feines sobresurt respecte de les naus laterals, tribuna sobre aquestes, i un atri als peus.

Les cobertes són pròpies del romànic: volta de canó amb arcs faixons a la nau central i el transsepte, voltes d'arestes a les laterals i l'atri, cúpula sobre trompes al creuer, i volta de racó de forn a l'absis. Com a element de suport, pilars gruixuts cruciformes.

L'exterior, amb cimbori sobre el creuer, reflecteix amb claredat l'ordenació interior, i el mur manifesta la influència llombarda en els seus elements decoratius.

San Martín de Frómista (Palència)

L'església de San Martín formava part d'un monestir benedictí que es va incorporar a la disciplina cluniacenca.

La construcció de l'església és de data insegura però l'actual respon a una reconstrucció total duta a terme al segle XX.

És de planta basilical amb tres naus rematades amb absis semicirculars. El transsepte és tan alt com la nau central i no sobresurt en planta. No té tribuna. Les tres naus i el transsepte es cobreixen mitjançant volta de canó amb arcs faixons.

Finalment, i per la seva verticalitat, destaquen el cimbori octogonal sobre el creuer i les dues torres cilíndriques de la façana occidental. L'exterior és molt sobri.

Catedral de Sant Jaume

L'actual catedral va substituir una construcció del segle IX destruïda per Almansor el 997 i reconstruïda a principis del S. XI.

La seva finalitat essencial era acollir la tomba de l'apòstol Sant Jaume i donar cabuda a l'afluència massiva i creixent de pelegrins.

És una obra mestra dins la tipologia d'esglésies de pelegrinatge i presenta les característiques següents:

• Planta de creu llatina amb transsepte.
• Deambulatori o girola.
• Al mur oriental del transsepte s'obren quatre capelles, dues a cada costat; i a la girola, cinc més de radials.
• Tribuna sobre les naus laterals.
• Com a element de suport, pilars cruciformes amb semicolumnes al davant.
• El sistema de cobertes és el característic del romànic: la nau central, amb volta de canó reforçada per arcs faixons; les naus laterals, amb voltes d'aresta; la tribuna, amb volta de quart de canó; els absis amb volta de forn; i la cúpula, amb volta octogonal sobre trompes.

Catedral de Zamora

L'avanç dels regnes cristians cap al sud, conquerint territoris als musulmans, anava seguit de l'assentament de nous pobladors i de la construcció d'edificis religiosos per al culte.

La catedral de Zamora va ser erigida en les dècades centrals del segle XII, però va experimentar moltes modificacions posteriors.

L'element més destacable és la cúpula de tipus bizantí que s'eleva sobre el creuer: semiesfèrica, sobre tambor i petxines, en comptes de trompes com era habitual en el romànic.

A l'exterior el tambor es remata amb una nova cúpula similar a l'interior, però lleugerament apuntada. Quatre torretes de la mateixa forma que el tambor s'hi adossen per les cantonades. La cúpula exterior i els coronaments de les cúpules presenten una característica teulada amb escates.

San Esteban (Segòvia)

Un altre grup característic al sud del camí de Sant Jaume és el de les esglésies amb galeries porticades, que s'estenen per terres de Burgos, Sòria, Segòvia i Guadalajara.

Aquestes galeries, amb arcs sobre columnes, s'adossen al cos de l'església per tres, dos o un dels costats. La seva funció era acollir reunions del consell o altres corporacions locals.

Un exemple representatiu és l'església de San Esteban, construcció tardana, a cavall entre els segles XII i XIII, amb una magnífica galeria meridional i occidental, si bé hi destaca sobretot el seu campanar de secció quadrada.

L'escultura romànica

La manifestació més interessant fou l'escultura monumental que va aparèixer a finals del segle XI quan el desenvolupament arquitectònic de l'estil romànic ja estava molt avançat i només a França i a Espanya va tenir un paper destacat.

La seva funció era més didàctica que decorativa (cal recordar que la major part de la població era analfabeta i per tant, incapaç de llegir la Bíblia).

La iconografia s'inspirava molt en la bizantina i cada tema se solia ubicar en llocs específics de l'església o el monestir. La portalada de les esglésies es va convertir en el suport arquitectònic fonamental. El timpà era el nucli escultòric clau, on s'hi representa la Teofania o el Crist en Majestat acompanyat pel tetramorf. Envoltant aquest espai, les arquivoltes, els brancals, la llinda i el mainell o trencallums també eren decorats amb relleus geomètrics o figuratius de caràcter religiós o simbòlic.

L'altra gran manifestació escultòrica del romànic ple són els claustres historiats, on els relleus dels capitells desenvolupen programes iconogràfics molt complexos. Els temes són més variats que a les portalades i, juntament amb escenes bíbliques, trobem una gran varietat d'animals fantàstics, ornamentació vegetal entrellaçada o temes profans com calendaris o faules i, fins i tot, temes que podem relacionar amb l'amor cortès.

Són de gran interès els capitells dels claustres del monestir de Silos a Burgos i del monestir de San Juan de la Peña a Osca, ambdós amb realitzacions corresponents als segles XI i XII.

També cal fer referència a la decoració escultòrica del mobiliari litúrgic com els frontals d'altar, les càtedres episcopals o les piques baptismals. A diverses zones, especialment a la regió pirinenca, es desenvolupa també una interessant imatgeria centrada sobretot en la figura de la Verge entronitzada, el Crist crucificat representat com a Majestat i, posteriorment, escenes més complicades com ara els conjunts que representen el Davallament de la creu.

Característiques formals de l'escultura romànica

Malgrat les diferències entre diversos àmbits territorials, hi ha una sèrie de característiques comunes en l'escultura:

• Adaptació al marc arquitectònic. El cànon de les figures s'estilitza o es fa més curt en funció de l'espai disponible, especialment als capitells i cimacis; als timpans de les portalades, les figures adopten postures adients per dibuixar la corba de l'arc, etc. A més, es tendeix a omplir tot l'espai disponible (horror vacui).
• Solemnitat i hieratisme per la influència de la plàstica tardoromana i bizantina.
• Absència de perspectiva i de fons paisatgístic o arquitectònic (ordenació jeràrquica).
• Expressivitat i simbolisme. L'escultura, com la pintura, és antinatural.
• La policromia era un recurs habitual per donar més expressivitat a les escenes. Actualment la pintura dels relleus s'ha perdut.

Exemples més representatius a França i Espanya

Portalada del Monestir de Ripoll (Catalunya)

Situada a la façana occidental, data de mitjan segle XII i substitueix la primitiva porta del temple. Es tracta d'una obra única, i la seva singularitat rau tant en la seva forma, un gran arc de triomf, com en la riquesa i complexitat del programa iconogràfic. També són de gran interès els capitells decorats amb motius animals, vegetals i antropomorfs.

El pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago

Va ser realitzat pel taller del famós Mestre Mateo a finals del segle XII i per les seves característiques es pot considerar com una obra mestra de la transició del romànic al gòtic.

L'escultura envaeix tot el portal, que consta de tres obertures amb arc de mig punt, en correspondència amb les naus de l'església. Al central, més ample, més alt i l'únic amb timpà, es concentren els millors relleus:

• Al timpà, la visió apocalíptica de Crist, amb el tetramorf, àngels amb els atributs de la passió i una multitud de figures en representació dels justos que participen en la glòria de Déu.
• En l'arquivolta, els vint-i-quatre ancians de l'apocalipsi, que toquen instruments musicals.
• Als muntants, a la dreta de l'espectador, apòstols, i a l'esquerra, profetes; els uns i els altres apareixen també en els muntants de les dues portes laterals, als costats respectius.
• Al mainell, cap a l'exterior, Sant Jaume en posició sedent, sobre l'arbre de Jesè; i per l'interior, una figura agenollada.

L'arc de l'esquerra es refereix als temps anteriors a Jesucrist, amb figures i temes de l'Antic Testament, i el de la dreta representa el judici final.

El conjunt, per tant, permetia una lectura cronològica d'esquerra a dreta: període anterior a la vinguda de Crist (porta esquerra), segona vinguda de Crist a la fi dels temps (porta central) i judici final (porta dreta).

Des d'un punt de vista formal, el pòrtic presenta una sèrie de característiques que reflecteixen una visió de l'art més pròxima a l'estil gòtic que al romànic, com són el tractament naturalista de les figures -en particular els apòstols o els profetes dels muntants-, amb trets individualitzats, recreació en els detalls, i gestos i actituds més humanes.

Portada de Santa Fe de Conques

Mostra paradigmàtica d'escultura monumental del romànic ple, datada en el primer terç del segle XII.

El timpà s'omple amb la representació del judici final. La composició s'ordena en tres registres horitzontals. Amb una gran fidelitat al relat de l'Apocalipsi, la part superior resta ocupada pels àngels que anuncien la vinguda de Crist. Al centre, presideix el Jutge Suprem que amb la mà dreta aixecada assenyala el camí del cel, mentre que l'esquerra indica el camí de les tenebres.

A la seva dreta, els benaurats es dirigeixen a la seva presència, mentre que a l'esquerra, en un aparent desordre, criatures monstruoses i homes pecadors barregen els seus destins.

A la franja inferior, els àngels obren els sepulcres per tal que els ressuscitats siguin sotmesos al judici; a la dreta, el Paradís se'ns representa com una església on regnen l'ordre i l'harmonia, mentre que a l'esquerra, els condemnats entren per la gola d'un monstre i cauen a l'infern presidit pel dimoni.

Portalada de l'església de la Madeleine a Vézelay

Dedicada a la Pentecosta es caracteritza per la introducció del moviment. El cànon allargat de les figures principals delata la presència de l'esperit bizantí.