Genere assagístic

L’ASSAIG

En els textos assagístics predomina l’estructura textual argumentativa, però també hi ocupen un lloc important les seqüències expositives. 1. L’estructura argumentativa té com a objectiu convèncer els receptors de l’opinió que presenta l’autor per mitjà d’arguments. 2. L’estructura expositiva o explicativa té com a finalitat presentar una determinada informació sobre un tema qualsevol per tal que siga coneguda i compresa pels lectors, amb ordre, precisió, claredat i objectivitat. També s’hi poden incloure seqüències descriptives i narratives. La descripció detallada d’una situació o la narració d’un exemple per a il·lustrar la tesi poden servir per al propòsit argumentatiu.

·

Polifinia enunciativa i intertextualitat

En l’assaig solen aparèixer diferents veus enunciatives i referències a uns altres textos mitjançant recursos diversos: citacions en estil directe o indirecte, Expressions conegudes, refranys o frases cèlebres. ·

Recursos expressius

Caracteritzen formalment l’assaig i aporten amenitat al text. Hi destaquen la ironia, la paradoxa i l’analogia, i també hi trobem l’antítesi, la metàfora, la comparació, l’enumeració, la interrogació retòrica, la citació… 5.1 Ironia.
Amb aquest recurs, l’autor diu el contrari del que pensa, confinat que el receptor serà capaç d’interpretar el sentit de les seues afirmacions. La ironia no es pot entendre sense el context. La comunicació irònica es produeix gràcies a certs senyals del text o del context (entonació, canvis de registre, d’estil, etc) 5.2 Paradoxa.
Consisteix a formar expressions aparentment contradictòries. És a dir, s’afirma alguna cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el mateix enunciat lingüístic. Per a comprendre la paradoxa, cal tenir en compte que és l’oposat al que considerem cert, és un contrasentit.

5.3 Analogia

És un procediment que permet relacionar una realitat amb una altra amb la qual manté algú tipus de semblança. De vegades, aquesta semblança té un caràcter convencional i forma part del conjunt de coneixements compartits per tots els usuaris d’una llengua; altres vegades, però, l’escriptor utilitza analogies molt originals que tenen la virtut d’ajudar el lector a entendre la realitat des d’una perspectiva nova. L’analogia es relaciona estretament amb recursos com la comparació, la metàfora o la personificació.

6. Recursos gràfics

Les cometes emmarquen mots que tenen un sentit especial en el text i també permeten introduir una nova veu en el discurs. La cursiva introdueix frases o mots en una altra llengua, però, a més a més, pot utilizar-se per a marcar paraules que l’autor vol emprar en un sentit especial, lleugerament diferent significat convencional (com ara un matís irònic) o per marcar paraules que vol destacar. Els punts suspensius, en deixar suspès el sentit de la frase, demanen la participació del lector. Els dos punts permeten introduir enumeracions d’exemples o de fets, però també poden emprar-se en lloc d’un connector, amb la qual cosa no concreten la relació entre les dues clàusules que uneixen i deixen al lector la feina d’interpretar-la. Per tant, són, com els punts suspensius, recursos importants que contribueixen a reforçar l’estil dialògic i el caràcter obert de l’escriptura. Gèneres assagístics. L’autor per tal de redactar els assajos, se serveixen de diverses formes o subgèneres com el diàleg, l’article d’opinió, la dissertació, l’aformisme, la glossa, la carta simulada, el dietari o el diccionari fingit.

BREU HISTÒRIA DE L’ASSAIG

Encara que els primers assagistes de la historia es pot dir que foren Plató, Sèneca i Plutarc, es considera l’autèntic pare del gènere Michel de Montaigne, un escriptor francés del Segle XVI. En els seues Essais (d’on ve el nom d’assaig) es convertí a ell mateix i tema d’una obra que conjuga l’amenitat literaria amb el contingut ideològic. L’actitud racionalista dels il·lustrats del Segle XVIII, en què van destacar Voltaire, Diderot i altres enciclopedistes francesos, impulsà el nou gènere i n’afavorí el conreu.

Durant el Segle XIX, molts escriptors, especialment anglesos, continuaren dedicant-s’hi i propiciaren la diversificació del gènere. Amb el triomf de la Revolució Industrial, s’intensificà el procés de fragmentació i d’especialització de la cultura i esdevingué més absoluta la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit. Com a conseqüència d’això, l’assaig es tornà cada cop + literari i – científic.

L’ASSAIG AL Segle XX

En l’etapa noucentista, l’assaig va ser un gènere molt valorat i rebé l’atenció dels escriptors més reconeguts. En són una mostra els textos d’Eugeni d’Ors, en què s’exposen les teories, polítiques i culturals que configuren l’ideal noucentista, que es van publicar sota el títol de La Ben Plantada. En la postguerra destaquen Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives i el filòleg Manuel Sanchis Guarner, que amb La llengua dels valencians ofereix una visió detallada i completa de l’origen, la historia i les característiques del valencíà. Altres autors que practiquen el gènere, no sols des dels llibres, sinó també des de les columnes periodístiques, són Joan F. Mira, Josep Vicent Marqués i Quim Monzó. Però els dos noms més representatius de l’assaig en la nostra llengua són Josep Pla i Joan Fuster. JOSEP PLA (1897-1981) cursà la carrera de Dret a Barcelona, però el periodisme i la creació literària foren les úniques activitats professionals que dugué a terme. A més de l’assaig, en què destacà per damunt dels altres, va conrear un ample ventall de gèneres, des del reportatge, la biografia, els dietaris o les memòries pròpiament dites fins al relat de viatges i la narració. La seua obra completa consta de + de 45 volums, aprox. Unes 20.000 pàGinés de prosa.

Malgrat les dificultats de classificar una obra tan extensa, seguint la proposta de Joan Fuster podem agrupar la producció de Pla en les categories següents: Narració (les novel·les El carrer estret i Nocturn de primavera, i diversos relats i contes) Assaig (Les hores, Els anys i Els pagesos, en què ordena treballs d’extensió variable, alguns proceddents del periodisme) Llibre de viatges (Week-end d’estiu a New York o Les Amèriques, que mostren l’experiència del periodista rodamón)

Biografia (Homenots, un recull de biografies de personalitats destacades) Dietaris i memòries (El quadern gris, un dietari personal exemple de la pròdigia energia literària de Josep Pla). Quant a la divisió temàtica de la seua obra, també resulta complexa, ja que tota mena de qüestions reclamen la seua observació literària, des de la natura, la història, la política i l’economia fins als pagesos, els comerciants, els burgesos... El seu estil es caracteritza per la claredat i la senzillesa, que faciliten la comprensió, per la precisió lèxica i per una adjectivació exacta que intenta captar fins el mínim detall de la realitat observadora. Per a Pla, la literatura era un mitjà que li permetia aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i la seua gent.