Anàlisi de La plaça del Diamant: Context, Influències i Estil

Context Històric i Referències Literàries

La plaça del Diamant comença amb la proclamació de la Segona República. Mercè Rodoreda serà testimoni de la convulsió del 36, essent-ne un testimoni excepcional en la seva doble condició de dona i d’escriptora. La Guerra Civil i l’exili, juntament amb el pas del temps, confereixen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, que s'aliena en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient que pateix la història, tal com Natàlia-Colometa a La plaça del Diamant. Les circumstàncies històriques que adquirien volum de tragèdia – i en aquesta tragèdia cal incloure la Segona Guerra Mundial – queden tamisades per un personatge com Colometa, que viu una peripècia individual i humana.

Esdeveniments Històrics Reflectits a l'Obra

Els esdeveniments històrics que s’hi reflecteixen són:

• Proclamació de la República el 14 d'abril de 1931.

«I tot anava amb maldecaps petits fins que va venir la República i en Quimet...» Capítol XIV.

Hi apareixen diverses connotacions positives: primavera, etc.

• Guerra Civil:

«Va venir el que va venir» Capítol XVI

• L’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939.

«Entre el temps de marxar els uns i entrar els altres» Capítol XXXIII

Fa referència a l’exili dels republicans i a l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes.

• Els llums blaus que es pintaven per evitar els bombardejos.

En la seva obra trobem moltes coincidències amb els escriptors europeus de la postguerra, sobretot amb els existencialistes Sartre i Camus. Hi ha una certa semblança entre el personatge de L’estranger de Camus i l’abúlia de Natàlia, que no sap ben bé què fa al món.

Fins i tot les seves primeres obres, les úniques escrites en un context català, responen també a un corrent que es desenvolupava de forma paral·lela a Europa i que dominava àmpliament en la nostra literatura: ens referim a la novel·la psicològica. Podríem dir, per tant, que es trobava totalment integrada en el context històric i cultural de la literatura catalana dels anys trenta.

Influències Literàries Post-Exili de Rodoreda

Ara bé, a partir de l’exili, la perspectiva literària de l’autora canvia. Allunyada de Catalunya, Mercè Rodoreda vivia des de feia temps dins de l’àmbit cultural de la llengua francesa. Se sentí especialment atreta per Virginia Woolf, James Joyce, Marcel Proust, Franz Kafka, Antonin Artaud i Katherine Mansfield, entre altres. Aquesta última va influir sobretot en el seu estil.

A part dels existencialistes francesos, també cal destacar Cesare Pavese i Ernest Hemingway. Per tant, podem afirmar que fou una escriptora totalment europea.

Ara bé, malgrat les dificultats, no deixà de llegir els escriptors catalans: Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Josep Carner i Llorenç Villalonga.

Anàlisi Detallada de Referències Literàries

Si fem una anàlisi més detallada de les referències literàries, podrem comprovar més clarament la vinculació amb Mercè Rodoreda:

• Franz Kafka amb La metamorfosi: Mercè Rodoreda afirma que volia una obra molt kafkiana, absurda, amb molts coloms.
• Voltaire: Mercè Rodoreda considera que si Voltaire no hagués escrit el Càndid, és possible que La plaça del Diamant no hagués vist mai la llum.
• Bernat Metge: Rodoreda diu que si no hagués llegit Bernat Metge no se li hauria acudit fer la descripció de Quimet. (Metge fa descriure a Orfeu les gràcies de la seva estimada).
• Novalis: Per a Novalis, la flor és un símbol de l’amor i l’harmonia. S’identifica amb la infantesa. La flor blava de Novalis s’identifica amb la naturalesa i la puresa. En els últims capítols apareix el blau al món del somni o semisomni de la senyora Natàlia.
• Existencialisme de Sartre i Camus: El tret fonamental és la possessió de la llibertat com a element essencial.

L'Escriptura Parlada a La plaça del Diamant

La plaça del Diamant s’allibera del narrador des de les primeres línies, seguint un camí que Rodoreda havia encetat en Vint-i-dos contes. Carme Gregori diu que es tracta d’una narradora autodiegètica, ja que la narradora conta en primera persona la pròpia història.

Albert Cohn parla de monòleg autobiogràfic: un locutor narra el seu passat amb la intenció d’autojustificar-se.

Tant en el monòleg interior com en l’escriptura parlada, ambdues tècniques venen expressades per mitjà de la primera persona. La supressió del narrador li permet donar entrada a la paraula del personatge, de manera que el lector es troba instal·lat des de les primeres línies en el desenvolupament ininterromput del pensament del personatge principal. Ens mostra el que el personatge fa i el que li passa; aquesta és la definició que James Joyce dona al monòleg interior. Ara bé, en l’escriptura parlada el discurs no ha de tenir una organització lògica, perquè el pensament és el flux de consciència dominant; no va dirigit a ningú, ja que tot passa en la intimitat del personatge. Només alguns passatges finals de La plaça del Diamant recorreran al monòleg interior. La resta és del domini de l’escriptura parlada i, per tant, pressuposa un destinatari, encara que en aquest cas concret sigui mut. Natàlia-Colometa parla amb algú, li explica la seva vida a una veïna, coneguda... la seva personalitat és inconcreta, en canvi no ho és la seva presència.

El Discurs Parlat de Natàlia-Colometa

Es tracta d’un discurs parlat i ve declarat sovint pel verb «parlar»:

«I si parlo tant, de la casa, és perquè encara la veig com un trencaclosques.» És Colometa qui ens explica la seva vida.

Aquesta novel·la en realitat és el discurs de Natàlia-Colometa, que evoca fets de viva veu a algú que l’escolta però que no parla i, per tant, està tenyida de subjectivisme. S’hi arriba a una focalització interna, però el personatge focal no és mai descrit o només de manera indirecta. Però, en canvi, en sabem més que si fos retractat minuciosament. Tot això és expressat a través del seu parlar, amb les seves paraules, amb la seva visió del món naïf o popular que mostra uns prejudicis, uns errors, unes supersticions; és a dir, una percepció del món de les capes populars de les quals Natàlia-Colometa és la principal exponent.

La plaça del Diamant té com a protagonista una dona de les classes inferiors que, amb la seva pròpia veu, relata els increïbles i dramàtics episodis de la seva vida: amor, angoixa, fam, desesperació i resignació. En dir veu pròpia, fem referència a la veu de Natàlia-Colometa, una veu urbana que sembla real tot i que és una veu literària. La llengua col·loquial, imprescindible per a aquest tipus de tècnica narrativa, era tot un repte, perquè Mercè Rodoreda ha estat capaç de mantenir l’equilibri entre el llenguatge viu i la normativa. És també una novel·la lírica. Les paraules i els fets evoquen o relaten moments tètrics o alegres.

En definitiva, és la sublimació del llenguatge popular, d’una visió naïf, evocadora i, per tant, plenament poètica.