Agents infecciosos i fàrmacs: bacteris, fongs, paràsits, virus i priones

Agents infecciosos i fàrmacs

Agents infecciosos

Bacteris

Són microorganismes unicel·lulars amb estructura procariota, sense nucli definit per membrana. Tenen un sol cromosoma d'ADN i una membrana plasmàtica. Poden facilitar l'adhesió als teixits i l'intercanvi de material genètic entre bacteris. La paret cel·lular permet distingir dos grans tipus de bacteris: Gram positius (G+) i Gram negatius (G-).

Segons la seva nutrició, es classifiquen en autòtrofs (produeixen el seu propi aliment) i heteròtrofs (necessiten matèria orgànica). Segons la seva relació amb l'oxigen, són aerobis (necessiten oxigen per créixer) o anaerobis (eliminen l'oxigen per créixer).

Fongs

Són cèl·lules eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, heteròtrofs. Presenten paret cel·lular de quitina. Els pluricel·lulars organitzen les seves cèl·lules en llargs filaments anomenats hifes. Es reprodueixen de manera asexual, però també sexual. Sovint produeixen espores, que faciliten la colonització i permeten que sobrevisquin molt de temps.

Algunes fongs produeixen micosis:

• Superficials: afecten la queratina, com el peu d'atleta.
• Subcutànies: afecten la dermis, els músculs i els ossos.
• Profundes: es produeixen per la inhalació d'espores i la posterior propagació hemàtica i limfàtica.
• Oportunistes: fongs de la microbiota o del medi ambient que afecten hostes immunocomprometuts.

Paràsits

Protozous: són eucariotes unicel·lulars i heteròtrofs. Alguns poden ser paràsits i causar malalties com l'amebiasi, la toxoplasmosi i la leishmaniosi.

Helmints: són cucs pluricel·lulars, sexuats i hermafrodites, ovípars o vivípars, amb diversos hostes intermedis. La transmissió es produeix per contacte directe i per via fecal-oral. Causen malalties com l'ascaridiasi, la solitària i l'oxiuriasi.

Virus

Tenen estructura subcel·lular i mida reduïda. Són parasits intracel·lulars, sense vida independent, i depenen sempre de la cèl·lula hoste per multiplicar-se.

Priones

Són partícules infeccioses formades per una proteïna anomenada priònica, composta per aminoàcids i sense material genètic. Es propaguen per la transmissió de proteïnes anòmales amb mal plegament. No hi ha tractament.

Fàrmacs antimicrobians

Antibiòtics de la família de les penicil·lines

• Penicil·lina G: produïda de manera natural. S'administra per via intramuscular, ja que no resisteix l'àcid gàstric.
• Penicil·lina V: penicil·lina sintètica que es pot administrar per via oral, amb un espectre reduït.
• Ampicil·lina: derivat semisintètic que s'administra per via oral. És eficaç contra G+ i G-, amb un ampli espectre.
• Amoxicil·lina: derivat sintètic que s'administra per via oral. S'utilitza de manera abusiva sovint en infeccions víriques. Té un ampli espectre.

Cefalosporines

Són semblants a les penicil·lines, però més estables davant les beta-lactamases i amb un espectre més ampli. Actuen inhibint la formació de la paret bacteriana. Han estat indicades en infeccions per anaerobis i G-, com la sinusitis i l'otitis.

Alteració de la membrana cel·lular

Els polipèptids són antibiòtics tòxics (verins) d'ús tòpic.

Inhibidors de la síntesi de proteïnes

• Tetraciclines: bacteriostàtiques, d'ampli espectre, actuen sobre G+ i G-, i actuen sobre els ribosomes. Exemple: minocina.
• Aminoglucòsids: aspectre reduït (grup concret de bacteris). Exemples: estreptomicina i neomicina, per via parenteral o tòpica.
• Macròlids: antibiòtics naturals i semisintètics d'espectre mitjà. Exemple: eritromicina, que substitueix la penicil·lina en cas d'al·lèrgia a aquesta. Altre exemple: claritromicina.

Antivírics

Els virus es multipliquen a l'interior de cèl·lules d'altres organismes. No se solen utilitzar fàrmacs per tractar-los directament, sinó que s'intenta incidir directament o indirectament sobre la replicació viral. És un tractament ampli, que necessita la immunitat de l'hoste per realitzar el seu efecte, i actua inhibint la replicació del virus.

• Fàrmacs sobre herpes (grup de virus d'ADN, com el zòster): aciclovir, que inhibeix la síntesi d'ADN. Derivats: penciclovir.
• Contra virus d'ARN (com el virus de la influenza, causant de la grip): amantadina, que desmantella la coberta vírica.
• Fàrmacs antiretrovirals: els retrovirus tenen ARN i un enzim, la transcriptasa inversa, que fa una còpia en ADN. Inhibidors de la transcriptasa inversa.

Antimicòtics i antifúngics

Tracten les infeccions per fongs, que afecten la pell i les mucoses. Mecanismes d'acció dels diferents fàrmacs: paret cel·lular, membrana cel·lular i nucli. Els fongs es desenvolupen en espores, formes de resistència que dificulten que la infecció sigui eliminada. Exemple: nistatina.

Hi ha dos tipus:

• Antibiòtics antimicòtics (producte natural): griseofulvina, que actua sobre la mitosi.
• Antimicòtics sintètics: azols, com el ketoconazol.

Classificació dels fàrmacs infecciosos

Els fàrmacs serveixen per combatre bacteris, virus, fongs o paràsits. Es classifiquen segons:

• A) La seva acció: sistèmics (passen a la circulació general i actuen en tot l'organisme, per exemple per via oral) o locals (s'administren i actuen en una zona concreta, per exemple una pomada).
• B) Nombre d'agents infecciosos sobre els quals actua: d'ampli espectre, que actuen sobre diversos agents G+ i G- (ampicil·lina), o d'espectre reduït, que actuen sobre un sol o un nombre molt reduït de tipus d'agent (neomicina).
• C) Agent que combaten: antibiòtics o antibacterians, antivírics i antiparasitaris.