Chuletas y apuntes de Otras lenguas extranjeras de Bachillerato y Selectividad

Aristóteles: Física y Metafísica

Aristóteles fue un filósofo griego nacido en el 384 a.C. en una ciudad de la antigua Macedonia. Fue discípulo de Platón durante aproximadamente veinte años en la Academia de Atenas, pero después estableció su propia escuela, el Liceo, donde enseñó y desarrolló su propia filosofía. Su padre era médico, lo que probablemente influyó en su interés por la biología y las ciencias naturales.

El filósofo griego abordó una amplia gama de temas, desde la ética hasta la física, la política, la metafísica, la lógica, la poética y la biología. Sus obras abarcan prácticamente todos los campos del conocimiento de su época y sentaron las bases de muchas disciplinas modernas. En su filosofía, Aristóteles... Continuar leyendo "Aristóteles: Explorando su Filosofía en Física, Metafísica, Ética y Política" »

Física y Metafísica en Aristóteles

La física es la ciencia que estudia las substancias sensibles, las que se mueven a sí mismas. Toda ciencia es conocimiento de las causas, del porqué de las cosas. La física lo que busca es, entonces, la causa y los principios del movimiento de las substancias sensibles. La metafísica es, entonces, la ciencia que estudia las causas y los primeros principios de todas las cosas, no solo de las substancias sensibles. Ahora bien, el propio Aristóteles le da dos sentidos: un sentido ontológico y otro teológico. De acuerdo con el primero, la metafísica es la "ciencia del ser en cuanto ser", no de un modo de ser, sino de todo ser. En términos del segundo, la metafísica es ciencia del ser supremo, del... Continuar leyendo "Conceptos Fundamentales de la Filosofía Aristotélica: Hilemorfismo, Cambio y Causalidad" »

És aquest text un aforisme? Justificació

Sí que ho és, ja que es caracteritza per la seva brevetat, la rotunditat lapidària i l'economia expressiva. Observem a l'inici una afirmació contundent que no deixa espai per argumentar la idea. De fet, si no estiguéssim d'acord amb l'afirmació inicial, no podríem refutar-la perquè no està sustentada amb argumentacions. És una sentència on veiem la presència de l'humor amb la introducció de la ironia en afirmar que ningú és capaç de suportar-se a si mateix. D'altra banda, l'aforisme forma part d'una de les varietats de l'assaig i ha sigut utilitzada de forma habitual per Joan Fuster, que ha arribat a editar un llibre d'aforismes: Consells, proverbis i insolències.

Context històric i

Anàlisi d'El verí del teatre

Forma i estil del fragment

El fragment pertany a El verí del teatre, de Rodolf Sirera, escrita als anys setanta del segle XX. El text teatral es caracteritza per:

• Les rèpliques dels personatges, introduïdes pel seu nom, fet que li dóna un caràcter dialogat.
• L'absència de narrador, transmetent la informació directament.
• La presència d'acotacions internes breus dins els parlaments, que indiquen actituds, tons o moviments. En aquest cas, l’acotació “transició” marca un canvi de tema en el discurs.

Temàtiques principals

A El verí del teatre de Rodolf Sirera, destaquen dues temàtiques principals:

1. Crítica social: La crítica a una societat jeràrquica basada en les diferències de classe, reflectida en el

Neira Vilas: Contexto e Traxectoria

Neira Vilas pertence á narrativa de posguerra, un período no que non atopamos unha xeración propiamente dita debido á presión da ditadura, senón traxectorias individualizadas, cada unha con características específicas.

Temas Centrais e Denuncia Social

No caso de Neira Vilas, destaca por converter o campesiñado en protagonista das súas obras, coa intención de denunciar as malas condicións de traballo e de vida no ámbito rural, é dicir, a explotación dos humildes. Isto vese exemplificado na figura de Alfredo, un rapaz que se ve obrigado a abandonar a escola e a realizar un traballo duro e mal pagado.

Estilo Narrativo

Canto ao seu estilo narrativo, fronte a outros autores desta época, como Blanco-... Continuar leyendo "A Narrativa de Posguerra Galega: Neira Vilas e o Realismo Rural" »

Objectius i Característiques de la Renaixença

La Renaixença va ser un moviment cultural clau per a la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. Els seus objectius principals eren:

1. Donar prestigi social a la llengua i literatura catalanes.
2. Crear una literatura culta en tots els gèneres.
3. Unificar un model de llengua literària depurada.
4. Restaurar la unitat lingüística en els territoris catalans.
5. Recuperar i difondre l'Edat Mitjana i els clàssics medievals.
6. Revitalitzar la literatura popular oral.
7. Promoure una sola estructura editorial i premsa escrita.
8. Potenciar institucions i esdeveniments catalans de llengua i literatura.

El Romanticisme i la Poesia Jocfloralesca

Característiques del Romanticisme

• Predomini del sentiment per sobre la

Literatura Medieval

La lírica amorosa pren vitalitat entre els segles XII i XIII a Occitània, a les corts feudals i riques dels senyors i les dames de la noblesa.

La poesia de trobadors i trobairitz s’escriu en llengua occitana.

• Guillem de Berguedà
• Ramon Vidal de Besalú
• Cerverí de Girona

Societat feudal

Temàtica segons els gèneres:

• Sirventès: crítica, burla o escarni a un joglar, a un altre trobador o a un senyor feudal.
• Tençó: debat poètic entre dos trobadors.
• Plany: dolor per la mort d’un noble (generalment protectors del trobador).
• Cançó: l’amor, el desig, la bellesa de la dama, el desamor…

Canten la fin’amors o amor cortès

• Transposen l’esquema de la relació feudal a la relació amorosa.
• El trobador té el deure de ser fidel

Sociolingüística: Les Llengües d'Europa

A Europa es parlen unes cinquanta llengües diferents. Gairebé tots els països són plurilingües, s’hi parlen unes quantes llengües, llevat d’alguns ben bé monolingües com Portugal. Les llengües europees s’han estès arreu del món com a conseqüència del procés de colonització iniciat en el segle XV. A Amèrica del Nord, el castellà, l’anglès (i el francès) són exemples d'aquesta expansió.

L'Indoeuropeu

La major part de les llengües europees pertanyen a una gran família anomenada indoeuropeu, que s’estén fins a l’Índia. L’indoeuropeu és el nom que es dona a una llengua que devia existir entre Àsia i Europa i que, a partir del 3000 aC, va començar a diversificar-se.... Continuar leyendo "Sociolingüística i Cultura Catalana: Del Barroc al Segle XIX" »