Vegetació i Regions Fisiogràfiques de Catalunya

La Vegetació a Catalunya

L’existència de vegetació contribueix a la conservació del sòl, a l’escorrentia de les aigües i al manteniment de la biodiversitat. A més, proporciona recursos a la societat com fusta, aliments i espais d’esbarjo.

A causa de la varietat de sòls i climes a Catalunya, hi ha una gran diversitat d’associacions vegetals. Es poden distingir tres dominis de vegetació, propis de les tres grans regions biogeogràfiques europees:

• Domini Boreoalpí

  (per damunt dels 1600 m d’altitud al Prepirineu i Pirineu axial). Es poden distingir dos estatges vegetals:

  • El Subalpí

    (entre els 1600 i 2300 m). Amb presència de boscos de pi negre i avets (boscos conífers). Al sotabosc ombrívol d’aquestes comunitats perennifòlies es desenvolupen alguns arbusts, mentre que les plantes herbàcies hi viuen amb dificultats. Els boscos boreoalpins van ser talats per obtenir fusta i desenvolupar els prats per a la pastura, però a mitjans del segle XX aquesta desforestació es va frenar a causa del despoblament agrari.

  • L'Alpí

    (per sobre dels 2300 m). Hi predominen els prats naturals i hi ha una manca de comunitats arbòries i arbustives a causa del fred i la neu. Només hi ha molses i líquens, plantes adaptades a temperatures extremes.

• Domini Eurosiberià

  (zones de muntanya mitjana, el Prepirineu, la serralada Transversal i alguns massissos de la Serralada Prelitoral). Els boscos són constituïts per fagedes i rouredes. Són comunitats d’arbres de fulla ampla i caduca, amb un sotabosc que està sota la penombra (les herbes es desenvolupen a l’hivern, ja que les capçades sense fullatge deixen passar els raigs solars). Hi ha boscos de ribera, de pi roig i freixedes. Aquests boscos presenten una fesomia molt canviant depenent de l’estació i l’estat vegetatiu.
  A causa de la desforestació i de les terres de pastures i conreus, el territori ocupat per aquests boscos s'ha reduït. En alguns casos han desaparegut (conreus), mentre que en altres les espècies pròpies han sigut substituïdes per espècies al·lòctones.

• Domini Mediterrani

  (zones de menys altitud, per sota dels 800 m). L’alzinar és el bosc característic d’aquest domini. Es troba integrat per espècies esclerofil·les, amb un sotabosc ric i un estrat de plantes enfiladisses que li proporcionen un aspecte selvàtic.
  Els alzinars han estat alterats per l’acció humana, sent substituïts per pinedes de pi blanc o convertits en conreus.

Les Regions Fisiogràfiques de Catalunya

La combinació del relleu amb les condicions climàtiques i la vegetació dóna lloc a dues grans regions fisiogràfiques:

• Catalunya Seca

  (menys de 700 mm de precipitació anual). Els estius són secs i calorosos, i els hiverns, secs i temperats. L’aridesa augmenta de nord a sud i de la costa cap a l’interior. La vegetació és típica del mediterrani, perennifòlia i adaptada a la sequedat estival i hivernal (alzinar).
  A Catalunya seca es distingeixen cinc regions:

  • De la Tramuntana

    (nord de Catalunya, des de les Alberes fins a les Gavarres). Té dues grans planes litorals: el Rosselló i l’Empordà (900 m), separades per la serra de les Alberes. El tret més característic és la tramuntana, un vent del nord, fred i sec, que bufa amb violència. La vegetació té boscos de pi blanc i mixtos de pi i alzina surera (mediterrani).

  • Litoral

    (serralades i depressions del Sistema Mediterrani, des de les Gavarres fins al riu de Sènia). Hi dominen les muntanyes mitjanes (400-800 m) i els rius d’escàs recorregut i règim torrencial. El clima és més calorós i sec al sud. La vegetació és de boscos de pi blanc i mixtos d’alzina i pi. És la regió més poblada i es concentren a les depressions i a les petites planes litorals.

  • L'Altiplà Central

    (depressió central entre la Serralada Prelitoral i el Prepirineu). El relleu està dominat per formes tabulars (planes) i costes, i presenta una altitud mitjana de 400-1000 m. Els rius han excavat conques d’erosió on s’ha concentrat la població (amb una densitat mitjana).

  • El Prepirineu

    (les serres al sud del Pirineu axial, estructurades en dues alineacions muntanyoses i una depressió interna). Les altes muntanyes (1700-2700 m) i les valls encaixades dominen el paisatge. El clima oscil·la entre el clima mediterrani d’alta muntanya i el de mitjana o baixa (temperatures fredes a l’hivern i elevades a l’estiu). Als vessants assolellats hi ha boscos de pi blanc, roures i alzines, mentre que als humits hi ha roure, faig i pi negre. La població es troba a les riberes i al fons de les valls més comunicades.

  • Continental

    (terres més interiors i planes, 200-400 m). Els estius són molt xafogosos i els hiverns freds, amb força gelades i dies de boira. Les pluges són escasses (300-450 mm de precipitació anual). Presenta una vegetació estepària. La població es localitza als rius i les terrasses fluvials.

• Catalunya Humida

  (més de 700 mm de precipitació). Concentra les principals reserves d’aigua del país. Hi ha vegetació caducifòlia (rouredes i fagedes) i boscos de coníferes de muntanya. Es poden distingir dues regions:

  • L'Oriental

    (la Serralada Transversal entre el Pirineu i la Serralada Litoral). Té una fesomia muntanyosa i grans altituds (400-1700 m). Té 800-1800 mm de precipitacions anuals i el clima és mediterrani d’alta muntanya. És la regió forestal més important, amb boscos densos i extensos.

  • Alt Pirineu

    (grans altituds, 2000-3000 m). Té un paisatge de tipus alpí o subalpí. El clima és d’alta muntanya amb precipitacions de 1000-2000 mm. És una regió molt poc poblada, on hi ha esports de neu.