La tragèdia grega: Esquil, Sòfocles i Eurípides

El gènere dramàtic: la tragèdia

La tragèdia va aparèixer al segle VI aC durant la tirania de Pisístrat. Després va anar evolucionant amb Clístenes, Querèrin, Frinic i Pratinas, fins que al segle V aC van aparèixer Esquil, Sofocles i Euripides, que són els màxims representants de la tragèdia antiga.

Esquil (525-456 aC)

Va néixer a Eleusis i va morir a Gela. Va lluitar en les batalles de Marató i Salamina. Va participar en concursos literaris rivalitzant amb Pratinas i Querèrin. Se li atribueixen 90 obres, però només 7 formen el seu llegat.

L'any 472 aC va triomfar a Atenes amb Els perses, i l'any 467 aC amb la trilogia tebana, de la qual només ens ha arribat Els set contra Tebes. L'any 470 aC, a la cort d'Hieró a Sicília, va representar Les Etnees, obra no conservada per celebrar la fundació de la ciutat d'Etna. L'any 458 aC, l'Orestíada li va fer guanyar un concurs; és l'única trilogia completa que ens ha arribat, formada per Agamèmnon, Les coèfores i Les Eumènides. Ens han arribat també Prometeu encadenat i Les suplicants.

El nucli del pensament teològic d'Esquil és la justícia divina, a la qual l'home s'ha d'adaptar. En el seu teatre racionalitza la fe, justificada pels mites antics. Va introduir un segon actor en la representació dramàtica i més tard, seguint Sofocles, un tercer.

Sofocles (496-406 aC)

Va néixer a Colonos, prop d'Atenes, en el si d'una família benestant i influent. El seu pare, Sofil, era fabricant d'armes i li va donar una educació molt acurada: poesia, gimnàstica i música. Va ser una persona molt simpàtica i sociable; va tenir amistat amb Heròdot, en honor del qual va escriure una oda.

Un altre aspecte important de la personalitat de Sofocles va ser la seva profunda religiositat, enfront dels corrents de la sofística que preconitzaven que l'home era la mesura de totes les coses. Sofocles creu que la divinitat és el centre del món i la mesura de totes les coses.

Tot i no tenir ambició política, l'amor envers Atenes i el desig de servir la seva ciutat el van portar a acceptar diversos càrrecs en el govern de la ciutat. Els anys 443-442 aC va ser tresorer de la Lliga àticodèlica i el 440 aC, durant la guerra de Samos, va ser estrateg al costat de Pericles; potser va tornar a ser estrateg el 428 aC i, després del desastre de l'expedició a Sicília, va ser nomenat proboulos, un dels deu magistrats creats a Atenes per proposar les mesures adequades per a la salvació de l'estat.

Sofocles va ser pare de cinc fills. El seu primogènit, Iofont, també es va dedicar a la dramatúrgia, així com un net, Sofocles el Jove, nascut d'un altre fill seu anomenat Aristó. Sofocles va morir l'any 406 o 405 aC, quan encara no havia acabat la guerra del Peloponnès. Els seus conciutadans li van dedicar un heroon i cada any li oferien un sacrifici.

Sofocles no va ser ni un polític ni un religiós teòric, però en el teatre es va mostrar innovador. Sabem que va escriure un tractat titulat Sobre el cor, en què representava i justificava les seves teories dramàtiques i totes les seves innovacions. Les innovacions van consistir a augmentar el nombre de coreutes de dotze a quinze, augmentar el nombre d'actors de dos a tres, i en lloc de decorats pintats. En Esquil el cor ocupava una part molt important en el desenvolupament de la tragèdia i en Euripides ja ha perdut tot el seu significat; en Sofocles gairebé es pot considerar com un altre actor.

No organitza les seves obres com a trilogies, com Esquil, sinó en forma d'obres aïllades. Encara que tenim notícies de les obres que se li atribueixen, la titulada Telèfia podria ser una trilogia.

A nivell de tècnica tràgica, Sofocles va fer ús de la ironia tràgica, l'ambigüitat semàntica, per la qual el personatge que es troba a l'escena desconeix part de la veritat, mentre que l'espectador coneix tota la veritat i així participa intensament del conflicte tràgic. També va utilitzar l'stichomythia (els diàlegs de rèplica ràpida), la descripció del caràcter de cada un a través de la mitjana de la seva participació en el diàleg, i la tècnica del contrast, en què un personatge contrasta amb la situació.

Tot i els seus èxits teatrals i l'extraordinari acolliment amb què el públic atenès rebia les seves obres, només n'ens consen 7 de les 123 tragèdies que Sofocles va escriure, així com un drama satíric, Els sàtirs rastrejadors. Sembla que l'Àiax, que els historiadors situen entre el 455 i el 450 aC, és l'obra més antiga de les conservades, i Edip a Colonos va ser representada pòstumament, l'any 401 aC, pel seu net Sofocles el Jove. De les 7 tragèdies que ens han arribat, 3 són del cicle tebà (Antígona, Edip rei i Edip a Colonos), 3 del cicle troià (Electra, Filoctetes i Àiax) i una de l'altra del cicle d'Hèracles (Les traquínies).

Euripides

Segons una versió molt difosa, va néixer a Salamina el mateix dia en què va tenir lloc la famosa batalla naval davant d'aquesta illa, el 480 aC. En canvi, segons el Marbre de Paros, una estela de marbre trobada al segle XVII, hauria nascut l'any 484 aC.

Euripides tenia fama d'home solitari i lector. Posseïa una biblioteca privada, pel que sembla la primera. És el tràgic de les passions, de l'amor i de la gelosia com a forces irresistibles. Ha estat considerat com un precursor de l'època hel·lenística, ja que trobava més satisfacció personal en la felicitat individual que en la participació directa en la política de la ciutat.

La seva primera intervenció en un concurs dramàtic va ser l'any 455 aC, amb quatre obres, una de les quals era les Peliades. Aristòfanes, en tres de les seves comèdies (Les tesmofòries, Les assembleistes i Les granotes), tracta obertament les idees morals i literàries d'Euripides, i en altres hi al·ludeix.

Euripides va escriure noranta-dues tragèdies i només va obtenir quatre premis. Els seus conciutadans no acabaven d'entendre que els personatges mítics d'Euripides actuessin com a éssers humans, amb les mateixes passions, vacil·lacions i debilitats humanes. En algunes tragèdies va usar el recurs del deus ex machina, és a dir, al final de l'obra entra en escena una divinitat per resoldre el conflicte tràgic.

Les seves obres van tenir contínues reposicions després de la seva mort, la qual cosa va fer que se'n conservessin disset i que influïssin en autors de les èpoques més diverses, com Virgili, Sèneca, Corneille, Racine, Goethe, Gide, Giraudoux, etc. La primera tragèdia conservada amb data segura és Alcestis.