El torn de partits a Espanya (1881-1923): funcionament del sistema caciquil

El retorn dels partits

Cánovas tenia clar que el gran problema de l’etapa d’Isabel II havia sigut la tendència dels partits a acaparar el poder. Com a manera de resoldre-ho, Cánovas va acceptar que en el moment que hi haguera una oposició prou sòlida hauria de cedir-li el poder pacíficament, el que suposaria l’inici del torn de partits. En 1881 s’encetà “el torn”: el repart del poder entre els dos “partits dinàstics” que eren el partit Conservador de Cánovas (antics moderats) i el partit Liberal de Sagasta. En un primer moment, l’alternança es produí de manera tàcita, i a partir de 1885 de manera oberta i declarada. De fet, en 1885 es produí la primera crisi política del sistema. Morí Alfons XII estant la seua dona MªCristina d’Habsburg, embarassada del futur hereu. Una situació d’inestabilitat que recordava la de 1833 i que donava força als Carlins i Republicans, en possibilitar-se una gran crisi política. En aquest context, Cánovas i Sagasta acordaren el “Pacto del Pardo”(1885), pel qual es comprometien a mantenir la Monarquia borbònica i a alternar-se en el poder. L’alternança funcionaria perfectament fins després de la mort del dos polítics dos dècades després. La perfecció del sistema va ser tal que pràcticament no va patir cap alteració al passar de Sufragi Censatari a Sufragi Universal. El seu funcionament va ser quasi perfecte entre 1881 i 1909. Entre 1909 i 1923 seguí el torn però amb victòries menys clares, que dificultaren sovint l’estabilitat del govern enmig d’una crisi política generalitzada.

El turnisme era un sistema fonamentalment antidemocràtic i implicava un acurat mecanisme electoral, basat en la idea de que el canvis de govern es decidien en els cercles de poder, entre els líders dels dos grans partits amb l’arbitratge de la Corona, i s’aplicaven “de dalt a baix”.

Funcionament del sistema:

• 1. El rei feia paper d’àrbitre i, per tant, actuava de manera neutral. Aconsellat pels seus assessors, quan es donava una situació de crisi política o d'esgotament del govern, el monarca decidia que era el moment de canviar el govern. En aquest cas, destituïa al govern i cridava al cap de l’oposició per que formara un nou govern que convocara eleccions de manera immediata. El nou govern canviava automàticament a tots els governadors civils per altres del seu partit.
• 2. Es convocaven les eleccions i es procedia a fer “l’encasellat”. Els líders dels dos partits dinàstics amistosament decidien el nom dels diputats anaven a guanyar en cada districte electoral -posaven els noms dels guanyadors en les diferents caselles. L'encasellat sempre resultava en una ampla majoria absoluta del partit que havia convocat les eleccions. El partit d’oposició sempre perdia clarament, però se li garantia una minoria suficient per que els seus principals líders tingueren el seu escó.
• 3. El ministre de governació, encarregat d’organitzar les eleccions, transmetia les instruccions als governadors civils i aquests als cacics. Els cacics eren la clau del frau electoral: eren persones que tenien prou poder o influència en els seus pobles o comarques com per a garantir un resultat electoral. Açò podrien fer-ho perquè manaven sobre els alcaldes o perquè tenien tants empleats i contactes que podien orientar el vot d’una quantitat suficient de gent. Açò implicava que en casos de necessitat podien fer ús de coaccions i amenaces i, en casos extrems, usar la violència.
• 4. El dia de les eleccions, els resultats dels districtes rurals, controlats pels cacics, solien ajustar-se al que s’havia decidit en l’encasellat. Les úniques zones on el resultat podia variar era a les grans ciutats, on l’oposició no dinàstica, poc a poc, aconseguí que les eleccions foren netes i guanyar-les. D’aquesta manera tot el sistema electoral estava controlat pels partits dinàstics amb l’ajuda dels cacics, i a costa dels electors, que majoritàriament votaven el que s'els deia.

Entre 1866 i 1901, el partit de govern va disposar d'un mínim de 233 i un màxim de 281 diputats. L’oposició dinàstica, d'un mínim de 44 i un màxim de 93. La resta de partits sols pogueren guanyar entre 25 i 85 i diputats. El sistema funcionava tan bé que no importava que el diputat que havia de guanyar un districte no fora de la zona. Aquests diputats se'ls denominava “cuneros”: diputats o candidats per un districte del que no eren originaris i que en ocasions ni es molestaven en anar a fer campanya.

Els dos partits dinàstics defensaven la monarquia parlamentària amb una alternança controlada per la Corona, que feia d’àrbitre. Tenien en comú el fet de ser “partits de notables”, dirigits per un grup de líders (els “notables”) que escollien els diputats i els governs i es repartien els escons en les eleccions. Com que no necessitaven guanyar les eleccions mobilitzant una massa votants, ja que la majoria de la gent votava el que ordenava el cacic, a penes tenien militants ni organització.

El partit conservador era l'hereu natural dels antics moderats. Preferits pels sectors més rics -burgesia industrial i comercial, terratinents i mitjans propietaris rurals. Eren partidaris de privilegiar a l'església catòlica, que seguí controlant l'ensenyament, i d'un règim de llibertats limitades, que permetera controlar a la premsa i prohibir els sindicats. Més partidaris del sufragi censatari, també defensaven el centralisme i el proteccionisme.

El partit liberal era l'hereu dels antics progressistes, que ara, amb una Corona neutral, acaten plenament la monarquia borbònica. Predominaven entre les classes mitjanes urbanes. Eren partidaris de reimplantar les llibertats plenes del sexenni com la llibertat de culte i la de càtedra -contra els interessos de l'església catòlica. També volien implantar la llibertat d'associació i una llibertat de premsa. Com a part d'aquest projecte, aconseguiren reinstaurar el sufragi universal masculí en 1890.

Com que el sistema es basava en el bipartidisme (dos partits es reparteixen el poder), els dos partits s'anaven alternant en el govern sense deixar cap possibilitat a l'oposició no dinàstica. A mesura que el sistema es va anar consolidant, els demòcrates i republicans més moderats s'anaren integrant-se en el partit liberal, i els carlins moderats al partit conservador. El torn pacífic de partits va acomplir l'altre gran objectiu de Cánovas: l'exèrcit va abandonar l'escena política i pràcticament desaparegueren els pronunciaments.

n els pronunciaments.