Tipus de Paisatges: Una Visió Completa

Tipus de Paisatges

Paisatges amb predomini dels elements abiòtics. Als paisatges d'alta muntanya o als desèrtics, la vegetació és mínima, de manera que el clima i el relleu són els elements modeladors principals.

Paisatges amb predomini dels elements biòtics. Presència determinant de la vegetació i, molt menys, de la fauna. Solen ser identificats com a paisatges naturals.

Paisatges amb predomini d'elements antròpics. Són el resultat de l'activitat humana. Els humans són els principals responsables d'aquests paisatges culturals. És possible identificar diferents tipus de paisatges rurals agraris i formes variades de paisatges urbans.

Paisatge Natural

Resultat d'una interacció exclusiva dels elements abiòtics i biòtics (clima, sòl, vegetació i fauna) en la qual l'acció humana no ha intervingut. Ens referim als paisatges potencials d'una zona (correspon amb el bioma dominant o formació vegetal climàtica) o bé als paisatges poc alterats pels éssers humans.

Paisatge Vegetal Oceànic

Galícia i la Serralada Cantàbrica s'estén pels Pirineus, el Sistema Central, Sistema Ibèric i la Serralada Litoral Catalana. Bosc temperat oceànic abundant i alt quan hi ha bon clima. Espècies típiques: roure i faig, fulla ampla i caduca. Fullam frondós. Les rouredes s'enfilen pels vessants muntanyosos, no suporten el fred i la neu. Les fagedes toleren menys la calor que les rouredes i necessiten molta humitat. Per sobre dels 1600-2000 m d'altitud hi ha la landa, matollar dens, amb brusc, ginebrons i ginesta.

Paisatge Vegetal Mediterrani

L'alzinar és la formació boscosa més extensa de la península i, juntament amb les sureres, forma el bosc típic mediterrani. Del bosc mediterrani també en diem escleròfil, ja que està adaptat a les dures condicions de calor i de sequera estivals: latitudinalment, és l'últim bosc abans de la màquia de les zones subdesèrtiques. És sempre verd i creix lentament. Les capçades dels arbres del bosc mediterrani són amples i tancades, per evitar que la calor arribi al sòl i reduir la pèrdua d'humitat per evaporació. Les fulles són petites, dures i dentades, preparades per aguantar l'evaporació degut a la calor. L'alzinar mateix forma màquies, garrigues i estepes. La composició pot variar depenent de la sequera i del tipus de sòl on creix.

• El bruc, la ginesta i l'estepa, abundants a la Meseta Nord.
• A la franja mediterrània, el garric i el llentiscle.
• A l'extrem sud-est peninsular i a la vall de l'Ebre, on hi ha molta aridesa, hi ha l'estepa, matollar format per margalló, espart, farigola i esparreguera.

Paisatge Vegetal de les Canàries

Vegetació escassa i adaptada a una aridesa extrema. Per sota dels 400 m hi ha un matollar costaner adaptat a la sequera i terrenys salats (tabaiba i cardó). Per damunt, hi creixen savines, palmeres i dracs. A les zones més humides trobem la laurisilva, amb varietat d'espècies, com el bruc. Per sobre dels 1500 m al nord i els 800-1000 m al sud hi ha el pi cansari, potser barrejat amb estepes. Illes amb altituds superiors a 2000 m, el matollar de cim. A partir dels 2600 m, violes del Teide.

Paisatge Vegetal de Muntanya

Pis subalpí (1200-2400 m): pi negre i avet (barrejat amb faigs) i un sotabosc format per nabinera i rodoedre. Pis alpí (2400-3000 m): pot estar mig any cobert de neu, el prat. Pis nival (+3000 m): sols plantes adaptades a les roques, líquens i molses. A altres muntanyes peninsulars: el bosc caducifoli (zona atlàntica) o perennifoli (mediterrània).

Cultura i Paisatge

La cultura és el resultat dels esforços per resoldre els problemes bàsics quotidians. Tant en les formes i els mitjans com en l'experiència adquirida en resoldre'ls. Cada necessitat humana té una resposta cultural. L'entorn físic (paisatge natural) proporciona recursos per solucionar-ho. El treball humà i les maneres d'obtenir i distribuir recursos (les formes o gènere de vida) són les bases de la cultura.

Elements que Fonamenten la Cultura

• Medi natural: contribueix a diferenciar les cultures entre si.
• Estructura social: és una construcció cultural que resol problemàtiques semblants.
• Creences o visions del món: són el tercer factor de construcció i cohesió cultural.
• Mitjans de comunicació i de transmissió col·lectiva: ajuden a consolidar i transmetre la cultura.

Evolució dels Paisatges Culturals

Els paisatges culturals tradicionals han estat estables durant l'etapa preindustrial, però amb la industrialització s'ha accelerat el procés d'explotació del medi natural, l'aparició de noves estructures socials, noves representacions col·lectives i nous mitjans de cohesió col·lectiva. El paisatge cultural de la postmodernitat i la globalització elimina els anteriors (cal prevenir-ho). La conservació dels paisatges culturals no hauria de ser només en museus o fossilització, sinó una valoració més intensa per evitar la banalització.

Protecció dels Paisatges Culturals

El CPPMNC de la UNESCO va plantejar la importància del paisatge a través del concepte de lloc (site). El 1992, el Comitè del Patrimoni Mundial ha anat reduint els llocs mundials que poden tenir la qualificació de paisatges culturals. El CEP va adoptar el primer tractat internacional sobre el tema, ratificat a Espanya el 2007, amb un Pla Nacional de Paisatge Cultural.

Pla Nacional de Paisatge Cultural

Aquest és necessari degut a l'augment de la demanda social de paisatges de qualitat i la incorporació creixent del patrimoni paisatgístic en el desenvolupament turístic i territorial, juntament amb la complexitat de gestió del paisatge, la vulnerabilitat i les amenaces a les quals alguns estan sotmesos. Segons el Pla Nacional de Paisatge Cultural d'Espanya, un paisatge cultural és el resultat de la interacció en el temps de les persones i el medi natural, l'expressió de la qual és un territori percebut i valorat per les seves qualitats culturals, producte d'un procés i suport de la identitat d'una comunitat. El paisatge cultural és una realitat dinàmica, resultat dels processos que es produeixen al llarg del temps en un territori. Per això cal fer coses per identificar, protegir i gestionar els paisatges. Aquest pla vol salvaguardar els paisatges rellevants per la seva significació cultural i projectar el patrimoni cultural socialment i econòmicament.

Espais Naturals Protegits

Parcs nacionals o regionals. Àrees on els ecosistemes naturals estan poc alterats i, a causa de la seva bellesa o per raons de representativitat o singularitat, tenen valors educatius, ecològics... que mereixen atenció. Parcs naturals: el valor natural és compatible amb les activitats humanes però exigeix una gestió estricta i un ús regulat, equilibrat i sostenible dels recursos. Reserves naturals: són espais en què es procura una protecció d'ecosistemes, comunitats o elements biològics que, per motius de fragilitat, raresa o importància, només hi pot accedir personal autoritzat.

Espais Protegits a Espanya

El 1970, la UNESCO començà el projecte L'home i la biosfera, que pretenia conciliar la necessitat d'un desenvolupament sostenible amb la possibilitat d'entendre el medi com un recurs natural. Es van fer àrees conegudes com a reserves de la biosfera i tenen la funció de conservar i protegir la biodiversitat. Espanya és un dels països europeus amb més diversitat d'ecosistemes, hàbitats i espècies naturals.

Protecció Paisatgística

El Conveni Europeu del Paisatge insta les diferents societats europees a definir els seus objectius de qualitat paisatgística per a ordenar el territori, però també perquè siguin útils en la configuració de referents ciutadans i identitaris.

Canvis en el Paisatge

Des de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, el creixement econòmic, la generalització del model de vida urbà i la integració de Catalunya dins els fluxos globals han provocat grans transformacions en el territori català durant els últims anys. Aquests canvis en el territori han comportat una modificació substancial dels nostres paisatges, tal com ha passat amb altres països desenvolupats d'Europa. En veure's qüestionada la diversitat i el futur dels paisatges europeus, el 2000, el Consell d'Europa va aprovar el Conveni Europeu del Paisatge, que considera els paisatges "un component important de la qualitat de vida de les poblacions" i que promou les accions dels governs a favor de la conservació, l'ordenació dels paisatges i la sensibilització de la població respecte al patrimoni paisatgístic.

Endreçant els Paisatges de Catalunya

El Conveni Europeu del Paisatge insta les diverses societats europees a definir uns objectius de qualitat paisatgística. Vol respondre a la pregunta: Quin paisatge volem? L'Observatori del Paisatge ha estat l'encarregat d'elaborar els catàlegs del paisatge, que són els principals instruments que preveu la Llei del paisatge per a la definició d'objectius de qualitat paisatgística a Catalunya. Després de recollir l'opinió de ciutadans i experts, es resumeixen quins són els atributs. Una unitat de paisatge és la part del territori amb un mateix caràcter paisatgístic i, per tant, amb una manera diferenciada de la resta.

Empremta Ecològica

Indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els residus que genera. Objectiu: avaluar l'impacte sobre el planeta d'una manera de viure determinada. Biocapacitat mitjana del planeta: 1,7 ha. Però cada ésser humà està gastant uns 2,9 ha, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre. Ha anat augmentant l'empremta ecològica per habitant a Espanya, fins a assolir 6,4 ha el 2005.

Repercussions del Canvi Climàtic

• Efecte hivernacle i escalfament global.
• L'escalfament global i els oceans.
• Destrucció del paisatge (pluja àcida, desboscament, erosió i desertificació, incendis).
• Sequedat, abandonament de les explotacions agràries, segones residències.

Cimeres Climàtiques

El canvi climàtic és l'augment brusc de la temperatura mitjana del planeta. Els gasos d'efecte hivernacle com el diòxid de carboni, el metà o l'òxid de nitrogen, es concentren a l'atmosfera i impedeixen que les radiacions infraroges que emet la Terra surtin a l'espai, provocant un augment de la temperatura.

Riscos Ambientals

Es caracteritzen per la seva magnitud, la seva freqüència, la perillositat, l'exposició i la vulnerabilitat.

Mesures de Política Ambiental

A instàncies de la UE, la legislació espanyola obliga que es faci una avaluació d'impacte ambiental (EIA), un estudi per analitzar les conseqüències que aquesta obra pot provocar al medi. Certes empreses i activitats econòmiques estan obligades a fer auditories ambientals, un informe independent per obtenir informació ambiental i avaluar-la per tal que es compleixi la legislació vigent.