Tipus d'Oracions i Morfologia: Guia Completa

Tipus d'Oracions

Les oracions serveixen a qui parla per transmetre una determinada informació. A més, en un acte comunicatiu real, el parlant també expressa una determinada intenció, una actitud subjectiva, que es transmet sobretot a través de l'entonació. En la taula següent es recullen les cinc modalitats reconegudes per la gramàtica:

Les oracions declaratives

Les oracions declaratives expressen judicis, pensaments, fets reals o veritats categòriques. Són la modalitat més freqüent i la més neutra, i presenten entonació descendent al final, mode indicatiu i ordre bàsic amb el subjecte habitualment precedent el verb i els complements, sense partícules específiques. Hi ha tipus d'oracions que poden ser afirmatives o negatives.

Les oracions declaratives afirmatives no contenen cap marca especial. En el cas de les oracions declaratives negatives cal tenir en compte unes quantes peculiaritats:

• Les oracions declaratives negatives acostumen a presentar l'adverbi no, que nega tot el predicat: No hem comprat la casa vella allunyada del poble.
• De vegades es fa servir el reforç de la forma pas que, en funció del cas, pot anar després del verb o pot anar a continuació de l'adverbi no, sense la presència del verb: No soc pas jo qui ha dit d'anar a la platja.
• Els quantificadors negatius com ningú, cap, res, gens o gaire i els adverbis negatius enlloc, mai o tampoc demanen la presència de l'adverbi no quan apareixen darrere del verb. Quan aquests mots de valor negatiu apareixen abans del verb, es pot elidir l'adverbi no, malgrat que no és la solució habitual en els registres formals: No ha vingut ningú. › Ningú (no) ha vingut.
• Quan hi ha el verb sobreentès també se sobreentén l'adverbi no, i aleshores el caràcter negatiu recau sobre aquestes partícules: Quants n'has comprat? Jo, cap.
• Quan les oracions tenen més d'una partícula negativa, és fonamental que una d'elles precedeixi el verb i, com és natural, això ho farà l'adverbi no: Ningú m'ha vist. / No l'he vist mai enlloc.

Les oracions interrogatives

Les oracions interrogatives directes plantegen un dubte o una incògnita en forma de pregunta mitjançant una corba tonal ascendent al final de l'oració, que en la llengua escrita sovint es tanca amb el signe d'interrogació final.

N'hi ha de dos tipus:

• Interrogatives totals: l'emissor es pregunta sobre la totalitat de l'oració i s'hi respon amb els adverbis sí o no; sovint el verb apareix a l'inici i el subjecte dislocat a la dreta o a l'esquerra de l'oració: Agafes tu les claus de casa? Tens prou diners per pagar les entrades?
• Interrogatives parcials: l'emissor es pregunta sobre una de les parts de l'oració, i s'hi respon amb l'element pel qual es pregunta, que admet flexió (quant, quin) o no (qui, què, quan, on i com). En aquests casos, se segueix un patró generalment descendent i el constituent sobre el qual es pregunta s'arrossega cap a la posició inicial de l'oració: Quants anys tens? Divuit. Què duus a la butxaca? El mòbil.

Les oracions imperatives

Les oracions imperatives expressen una ordre, un consell, un prec, una exhortació. Es caracteritzen per una entonació ascendent-descendent i l'ús gairebé exclusiu del mode imperatiu. En general, tenen el subjecte el·líptic (Tanca la porta!). En canvi, pot aparèixer un vocatiu, que obre l'enunciat: Mireia, obre la finestra! A més, les oracions imperatives presenten la particularitat de dur els pronoms febles en posició enclítica, després del verb: Afanya't, que faràs tard! A banda de l'ús de l'imperatiu podem trobar, en determinats contextos, altres formes verbals en oracions imperatives. Per exemple: A seure de seguida! (infinitiu precedit de la preposició a), aquesta tarda et tancaràs a estudiar! (futur, en cas d'ordres que no han de ser executades immediatament) Haver-ho pensat abans, noi! (infinitiu compost, per referir-se a una situació que no ha passat i hauria estat convenient que passés). En les ordres negatives o prohibicions es fa servir el subjuntiu en lloc de l'imperatiu: Traieu les estovalles de la taula! › No tragueu encara les estovalles de la taula! (Present de subjuntiu) Imperatiu Beu begudes saludables! › No beguis begudes ensucrades! (Present de subjuntiu).

Les oracions exclamatives

Responen a un estat emocional del parlant, que expressa sorpresa, perplexitat, admiració, retret o indignació. La intensitat expressiva es marca en l'escriptura amb el signe de puntuació característic: No me'n sé avenir!

L'entonació d'aquest tipus d'oracions és molt variada. Les oracions exclamatives poden ser totals, quan afecten tota l'oració, i parcials, quan es pondera un dels elements de l'oració. En aquest últim cas, contenen un quantificador exclamatiu:

• Totals: Ja plou!
• Parcials: Quina sort que has tingut! Quanta gent ha arribat avui!

Una altra característica de l'entonació de les oracions exclamatives és que es pot sobreposar a les oracions interrogatives o a les imperatives:

• Interrogativa exclamativa: Però què fa ara?! Què s'ha begut l'enteniment?!
• Imperativa exclamativa: Fes el favor de fer-te el llit immediatament!

Les oracions optatives

També anomenades desideratives, serveixen per formular un desig. Es relacionen amb les imperatives, però en aquest cas expressen, des de la desconfiança, el desig que una acció es produeixi en la realitat. L'emissor, conscient de la incertesa del seu discurs, s'expressa en mode subjuntiu, pot afegir una entonació exclamativa i encapçalar les oracions amb què, tant de bo o així. Tant de bo que trobis el que busques. Així se l'endugui el vent! Que s'ho trobin així! Es fa servir el present o l'imperfet del subjuntiu en funció del to que busquem. Amb l'expressió a veure si o amb verbs que expressen desig es pot comunicar la modalitat optativa: A veure si podem trobar-nos més sovint. Espero que se'n surti amb èxit. Desitjo que es recuperi aviat de la lesió.

Les oracions copulatives

És la que es construeix amb el verb copulatiu ser o amb algun verb quasicopulatiu, com semblar, estar, continuar, romandre, restar, seguir, conservar-se, acabar, quedar-se, mantenir-se, resultar, tornar-se, posar-se o fer-se.

Les oracions predicatives

Les oracions predicatives es poden construir amb verbs transitius o intransitius, i es poden classificar en transitives, intransitives, actives, passives, reflexives, recíproques i impersonals.

Oracions transitives i intransitives. L'oració inacusativa

Les oracions transitives són les que duen un verb que exigeix obligatòriament un CD, com ara mirar, pintar, trencar, tallar, estudiar, obrir, portar, abandonar, visitar, etc. (encara que puguin tenir també d'altres complements): La Laura porta pantalons nous.

Oracions reflexives i recíproques. Els verbs pronominals

Certes oracions transitives poden tenir un pronom feble reflexiu que es refereixi al mateix subjecte i hi faci recaure l'acció del verb; és a dir, que el subjecte sigui alhora el productor i el destinatari de l'acció. Aleshores es poden donar dos tipus d'oracions:

• Reflexives: si l'acció del subjecte recau sobre ell mateix: Ella es pentinava. Ell s'enviava cartes per simular que tenia amics.
• Recíproques: si l'acció, realitzada per dos o més subjectes, recau sobre ells mateixos recíprocament: Les veïnes es van saludar. Tots dos sempre us envieu missatges.

Oracions actives i passives

Amb els verbs predicatius es construeixen bona part de les oracions actives, en què el subjecte lògic (el qui fa l'acció) coincideix amb el subjecte gramatical. En les oracions passives el verb predicatiu té la forma de participi i la informació de flexió l'aporta el verb auxiliar conjugat ser (o ésser): ser llegit, ser comprat, ser criticat, ser lloat, etc. Per aquest motiu s'anomenen oracions passives perifràstiques. A més, a diferència de les oracions actives, no s'hi produeix la identificació entre subjecte lògic (l'agent) i subjecte gramatical, perquè el CD de les oracions actives passa a ocupar la posició de subjecte gramatical en les oracions passives:

• Activa: L'ambulància va traslladar els ferits a l'hospital.
• Passiva perifràstica: Els ferits van ser traslladats a l'hospital (per l'ambulància).

A més, poden incloure opcionalment el complement agent, introduït per la preposició. Les oracions passives pronominals, també permeten eludir la informació sobre l'agent de l'acció. Aquestes oracions tenen un verb transitiu en veu activa amb el pronom feble es o se per amagar la informació sobre qui fa l'acció. Es reparen bicicletes. Sempre es critiquen els canvis.

Les oracions impersonals

Es construeixen amb el pronom es o se com les passives pronominals, però se'n diferencien perquè duen un verb intransitiu (o un de transitiu usat intransitivament). Al sud es viu molt bé. Es parla d'escassesa de recursos. Als instituts no es llegeix prou. Hi ha també altres oracions impersonals que contenen verbs sense subjecte lèxic com haver-hi, o verbs com fer o ser: No sé si hi pot haver cap altra solució. Feia temps que no el veia. Dimecres al cinema hi havia molta gent. Fa molta calor. I també hi ha les oracions impersonals que tenen verbs que indiquen fenòmens de la natura, especialment meteorològics (ploure, nevar, pedregar, llampegar, tronar, etc.). S'usen en tercera persona del singular: Ara plou molt fort. Abans nevava més que ara.

La Morfologia

La morfologia és la disciplina que estudia l'estructura interna dels mots.

Classes de morfemes

Morfema: Aporta el significat lèxic bàsic de la paraula i de vegades constitueix una paraula per si mateixa.

Afixos: Morfema que apareix unit a l'arrel i a un altre morfema. No pot constituir una paraula per si mateixa. Es divideixen en:

• Derivatius: S'utilitzen per formar paraules noves.
• Flexius: Aporten un significat gramatical (gènere, nombre, temps, aspecte, mode, persona).

Es divideixen en:

• Sufix: És tònic, va després de la base lèxica i abans de morfemes flexius si n'hi ha.
• Prefix: Sovint és àton, va davant de l'arrel o d'un altre prefix.

Els tres procediments més productius mitjançant els quals les llengües hi han generat i generen nous elements lèxics són la derivació, la composició i la conversió. Cal tenir en compte que, segons l'estructura interna, les paraules poden ser:

• Simples, si consten només de l'arrel, sense afixos derivatius: llet.
• Derivades, si contenen l'arrel amb un o més afixos derivatius: lleter.
• Compostes, si contenen almenys dues bases lèxiques: aiguabarreig.

La derivació

És el procediment de formació de paraules mitjançant l'addició d'un o més afixos derivatius a una base lèxica:

• Prefix: S'afegeix un prefix a una base lèxica.
• Sufix: S'afegeix un sufix a una base lèxica.
• Parasíntesi: S'afegeixen un prefix i un sufix a una base lèxica.

La composició

És el procediment de formació de paraules mitjançant la unió de dues o més bases amb significat lèxic.

Conversió

Modificar la categoria de base lèxica per tal que funcioni com a mot individual, sense afegir ni prefix ni sufix, per tal que pugui fer noves funcions a l'oració.

Hiperonímia

Relació que s'estableix entre una paraula de significat general i altres denominades: TEMA AMPLI: CEREALS, FLORS, ARBRES...

Hiponímia

Està inclòs en el camp semàntic: CIVADA, ARRÒS, MARGARIDA, ROSA, PI, TRÈBOL.

La hiperonímia és la relació que s'estableix entre una paraula de significat general i altres, denominades hipònims, el significat dels quals està inclòs en el d'aquella.

Sinonímia

Relació que s'estableix entre paraules amb significat idèntic o similar.

• Geosinònim: Mateixa paraula i significat, però es diu a llocs diferents.
• Falsa sinonímia: A causa de la influència d'una altra llengua: ADREÇA * DIRECCIÓ

Antonímia

Relació d'oposició entre dos mots.

• Antònims graduables: Representen els pols oposats en una escala graduable: alt/baix, fred/calent/...
• Antònims complementaris: Tenen significat excloent, sense que càpiga terme mitjà entre elles: viu/mort, vertader/fals...
• Antònims d'implicació mútua: Donen compte d'una situació des de dos punts de vista contraris: comprar/vendre, donar/rebre...

Polisèmia

Es produeix quan una paraula té diferents significats i els significats tenen relació entre si: Obre una mica més la boca. Han tancat la boca nord del metro. Ens vam enfilar fins a la boca del volcà. La boca d'incendis. El llum (aparell que fa llum) la llum (energia elèctrica) el son (estat filosòfic de descans) la son (ganes de dormir) el fi (l'objecte d'una acció) la fi (el final) el salut (la salutació) la salut (estat lliure de malalties).

Homonímia

Relació que s'estableix entre dues paraules formalment idèntiques que tenen significat diferent:

• Homògrafs: S'escriuen igual, però tenen diferent significat.
• Homòfons: Mateix significat, però s'escriuen diferent.