El teatre del segle XIX a les Illes Balears

Segona etapa (1890-1900): la introducció dels corrents realistes:

Durant aquesta etapa va dur als escenaris barcelonins les seves obres més importants i es va imposar d'una manera absoluta com a primer dramaturg en llengua catalana. Maria Rosa (1894), centrat en la conflictivitat social i la violència que comporta. Amb un conflicte passional en primer pla, aquesta obra recull la forta agitació social que es vivia a Barcelona en aquella època (atemptats anarquistes). Terra Baixa (1897), a través dels conflictes d'un món rural que aparentment sembla feliç, ens presenta una relació d'amor-odi entre tres personatges (Sebastià, Manelic i Marta), resol amb la mort inevitable del "mal", del "llop", per poder accedir a la felicitat que només la "terra alta", la terra no contaminada per la corrupció i la vilesa humana, pot oferir.

La filla del mar (1900)

La protagonista, sobreviu a un naufragi i és recollida per un poble mariner; se sent rebutjada i finalment fuig per retornar al loc d'on ha vengut: el mar. Un tema recurrent: la persona lluny de la seva pàtria o presonera entre dues pàtries.

Mort d'en Jaume d'Urgell (1896)

Tercera etapa (1901-1911): la "conversió" modernista:

El Modernisme, s'estava imposant, i ell provà d'escriure un seguit de peces teatrals seguint la nova moda literària. Però, com li havia passat amb els corrents romàntics, va interesar-se pel Modernisme massa tard i sense gaire convenciment, la qual cosa va fer que mai no fos acceptat de ple pels joves artistes bohemis barcelonins que integraven el nou moviment. La reina vella (1908).

Quarta etapa (1917-1921): últimes obres:

Jesús que torna (1917). ens hi fa evident la preocupació que sentia pel conflicte europeu de la Primera Guerra Mundial. Va morir el 1924 a Barcelona.

El teatre del segle XIX a les Illes Balears

El Teatre Principal de Palma: Inagurat l'any 1857. A Menorca hi trobam les primeres representacions al Teatre Principal de Maó, el 1813. A Eivissa fou el 1897.

Pere d'Alcàntara Penya: (Palma 1823-1906) advocat a Palma. Mestre de fortificació i professor de l'Acadèmia de Belles Arts. Regidor de l'Ajuntament de Palma. El Cordó de la Vila (inspirada amb una pesta), La pesta groga. Poema "La Colcada" on descriu les celebracions que es feien a Palma, el 31 de desembre, per commemorar l'entrada del rei En Jaume I a la Ciutat.

Bartomeu Ferrà: (Palma 1845-1924) mestre d'obres i arqueòleg, va construïr l'edifici de les Germanetes dels Pobres, l'eglèsia de Sant Magi i la capella neogòtica del Camí de Sa Torre. Un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul.liana i de la revista La ignorància. Ell mateix deia: "Jo he pintat caràcters i costums, i han resultat escenes". No hi ha complicacions sentimentals ni psicològiques, sinó una acció rectilínia. Un estudiant del dia.

LA NOVEL.LA AL SEGLE XIX LA NOVEL.LA EUROPEA AL SEGLE XIX

Burgesia i novel.la: dues històries paral.leles: El segle XV, quan es va escriure Tirant lo Blanc (1490), és un segle importantíssim, perquè la burgesia és cada vegada més culta i poderosa. La burgesia pren protagonisme social i polític indiscutible a tot Europa, la novel.la viu un moment brillant, els autors s'afanyen a complaure els gustos d'un públic lector àvid d'emocions. Història paralel.la al desenvolupament de la ideologia burgesa, bàsicament urbana. La burgesia, al s.XIX viu un gran moment històric, aquest fet coincideix amb el punt culminant de la història de la novel.la.

El realisme: Té una visió global. La burgesia mercantil (industrial) i financera (bancs). Lector burgès i lector femení, incorporació de la dona a l'escola. La burgesia sel s. XIX és una capa social complaguda en ella mateixa. Revolució Industrial, protagonisme indiscutible i un gran poder econòmic: aconsegueix viure el seu segle màgic. El seu propi món li és molt plaent, aquest món s'espera trobar reflectit a les novel.les. Walter Scott (1771-1832), novel.la històrica, proposava recuperar els moments històrics més importants de cada època i immortalitzar-los com a literatura. Ivanjoe (1823). Voluntat de prendre la realitat com a tema literari. La novel.la realista, neix a França, l'escriptor francés Honoré de Balzac, La comèdia humana. Va considerar Walter Scott com el seu mestre i va traslladar els principis de la novel.la històrica scottiana al tractament de la societat francesa del moment. Realisme = Versemblança literària (allò que és possible i creïble.) És una ficció literària que sense ser veritat pot semblar-ho. 1930 Henry Beyle (francès més conegut com a Stendhal), va publicar El roig i el negre. 1857 Gustave Flaubert publicà Madame Bovary. Anglaterra, Charles Dickens: Les aventures d'Oliver Twist i David Coppefield; rus Dostoievski: Crim i càstig i L'idiota. Anna Karenina: Tolstoy. El corrent realista s'escampa per tot Europa.

El naturalisme: Teoria proposada per Émile Zola a la segona meitat del s.XIX. Característiques gairebé científiques, les obres col.laboren a l'estudi de l'espècie humana.

El rerefons científic del naturalisme: Segle d'importants avenços científics i moviments filosòfics. Representa una revolució (un abans i un després). Teoria de l'evolució proposada per Darwin fa miques tots els mites sobre l'origen de la nostra espècie. La filosofia positivista d'Auguste Compte, l'experiència és l'únic punt de partida vàlid del coneixement. En la medicina, Claude Bernard aplica el mètode experimental, observació metòdica dels pacients, en la fisiologia i en l'instint de les persones es troba l'explicació de les malalties i dels comportament humans. Taine amb la teoria determinista, l'ésser humà no és lliure, resta determinat per dues lleis inexorables: la llei de l'herència (biològica) i la llei del medi (social i natural).

Un model de novel.la Émile Zola: Thérèse Raquin (1867). En el pròleg d'aquesta novel.la admet que la proposta literària que escriu neix del mateix realisme, encara que en vol ser una superació, o una continuació, o una negació (però en conseqüència al capdavall). Amb el rerefons cientificocultural de l'època, Zola proposa una novel.la experimental per a la confecció de la qual adopta una disciplica científica, i que pot col.laborar, per aquest fet, en l'estudi de l'ésser humà.