El Teatre Català del Segle XX: Corrents, Autors i Evolució (Pre- i Postguerra)

El Teatre Català del Segle XX: Introducció i Represa

La Situació del Teatre durant el Noucentisme

Durant els anys del Noucentisme, el gènere teatral no es va cultivar amb èxit. El teatre no va rebre el vistiplau dels noucentistes, ja que consideraven que el fet que la representació anés a càrrec d’uns actors aliens a l’autor impedia el control de l’autor sobre la seva obra.

La Represa Teatral (Anys 20 i 30)

A partir dels anys 20, es començarà a recuperar de la mà d’escriptors formats en el Noucentisme que escriuen obres adreçades al públic burgès. La demanda de la societat fa que l’ostracisme a què havia estat condemnat el teatre cessi i que torni a conrear-se. La represa del gènere prendrà diferents vies.

Els Corrents Teatrals de la Preguerra

• Teatre Burgès (Alta Comèdia)

  Característiques:

  • La representació d’un petit conflicte familiar protagonitzat per la burgesia ciutadana.
  • La voluntat didàctica.
  • La importància del treball formal i lingüístic i de l’humor.

  Obra representativa: Civilitzats – Carles Soldevila.

• Teatre de Crítica Social

  Pren com a model dramàtic la comèdia burgesa, però hi aplica una crítica duríssima a la burgesia: ataca la doble moral i mostra la corrupció. L’humor i la sàtira són recursos fonamentals.

  Autor i obra: Joan Oliver (Pere Quart) – Allò que tal vegada s’esdevingué.

• Teatre de Tradició Romàntica: Josep Maria de Sagarra

  El teatre més important i més fecund d’aquest període.

Josep Maria de Sagarra: Biografia i Estil

De procedència aristòcrata, fou amic d’intel·lectuals com Carles Riba o Josep Carner, fet que li possibilità les primeres publicacions. Participa en el teixit cultural català. També conreà la poesia, la novel·la, el periodisme i la traducció (Divina Comèdia de Dant i obres de Shakespeare).

Escriu comèdies i poemes en vers ambientats en un marc realista, amb elements costumistes i romàntics. Planteja conflictes sentimentals en forma de triangle en què els personatges són arquetípics i poc definits (hostaleres, joves, aventurers, hereus i pubilles).

Hi destaca la riquesa i la força lírica del llenguatge que utilitza. És un teatre senzill, de gran èxit públic, ja que la forma i el contingut connecten fàcilment amb totes les classes catalanes mitjanes i populars de l’època.

Obres Destacades de Sagarra (Preguerra)

• El Cafè de la Marina (1934)

  Obra més important. Conflicte sentimental, ambientat en un poble mariner de la zona de Cap de Creus. El personatge principal és una dona jove, la Caterina. El seu pare la vol casar amb un home ric de l’altra banda de la frontera. Finalment, el casament no es duu a terme perquè la noia renuncia a un futur de benestar econòmic per quedar-se amb l’home a qui ella estima de veritat. Utilitza un llenguatge ric i expressiu, amb frases fetes, locucions i comparacions.

• Teatre Costumista: La Rambla dels Floristes (1935)

  Aquest tipus de teatre respon a la intencionalitat de reproduir els ambients d’una època, la que ell havia conegut i estava abocada irremeiablement a la desaparició.

Sagarra durant la Postguerra

Durant la postguerra, aquest autor provarà nous camins estètics, com a La Fortuna de Sílvia, obra en què el dramaturg contraposa la sinceritat de l’individu i la hipocresia de la societat.

Sagarra aviat abandonarà aquest tipus de teatre per tornar a la fórmula dramàtica que tant d’èxit de públic li havia proporcionat abans de la guerra: la representació d’una història de tall romàntic ambientada en un marc realista. Una llengua viva i la riquesa de recursos expressius continuen essent els valors més distintius de les obres sagarrianes de postguerra. La Ferida Lluminosa és una bona mostra d’aquesta línia teatral. Sagarra hi critica certes actituds hipòcrites basades en un aparent convencionalisme de caire religiós.

El Teatre Català de la Postguerra (1939-1955)

Entre els anys 1939 i 1946, el teatre en català va desaparèixer totalment de la vida pública. A partir d’aquesta data, el règim franquista va permetre novament les representacions en llengua catalana.

Entre 1946 i 1955, el teatre més comercial de Sagarra ocupà de manera gairebé exclusiva l’escena en la nostra llengua. A partir de la segona meitat dels anys cinquanta, el repertori es va anar ampliant progressivament amb obres d’autors ja coneguts (Joan Oliver) i amb altres de nous (Manuel de Pedrolo). El teatre d’aquests autors no arribava al gran públic i era representat per grups teatrals amateurs.

Corrents i Autors Teatrals de la Postguerra

Cal distingir dues orientacions principals:

1. Teatre Tradicional

   Reprèn durant la postguerra alguns dels models dramàtics dels anys vint i trenta.

2. Teatre Renovador

   Presentava orientacions estètiques molt diferents:

   • El teatre que volia construir un món mític.
   • El teatre existencialista i de l’absurd.
   • El teatre realista.

Salvador Espriu i el Món Mític

Es caracteritza per un elevat rigor formal i lingüístic de base culturalista. Construeix obres a partir de l’actualització dels mites de diverses tradicions culturals i mites personals per tal de presentar de manera simbòlica o al·legòrica una denúncia de la guerra i de la situació de Catalunya en la postguerra.

Obra clau: Primera història d’Esther (1948), basada en un episodi bíblic. El valor de l’obra rau en l’ús d’una llengua riquíssima i molt treballada i l’originalitat del plantejament dramàtic.

Teatre Existencialista i de l’Absurd

Es basa en situacions absurdes. Característiques formals i tècniques:

• Personatges sense psicologia, incapaços de comunicar-se els uns amb els altres de manera sincera o autèntica.
• Acció pràcticament nul·la.
• Transcorre en espais inconcrets.

Manuel de Pedrolo és l’autor més destacat. El seu teatre vehicula, a partir de situacions al·legòriques, un missatge ideològic de signe progressista.

Homes i No (1957)

Peça més representativa, fa una reflexió sobre la llibertat humana. El plantejament formal d’aquesta obra és el del teatre de l’absurd: dues cel·les (metàfores del món) separades per un passadís componen tota l’escenografia de l’obra, i els personatges no tenen una personalitat definida, sinó que són un pur vehicle per tal de construir la reflexió de l’autor mitjançant el seu diàleg conceptual.

El Teatre Realista

Planteja problemes polítics i socials amb una intenció de denúncia.

Joan Oliver (Pere Quart): Trajectòria Dramàtica

No es poden establir grans diferències ideològiques ni estètiques entre els diferents gèneres que l’autor conreà.

• Teatre de Preguerra (Intent Renovador)

  La comèdia burgesa que dominava és deixada de banda. Escriu peces en què l’individu es debat entre els valors culturals que li han inculcat i els condicionants socials.

  Obra: Allò que tal vegada s’esdevingué (1936).

• Teatre de Combat

  Format només per l’obra Fam (1938), una contraposició entre dues maneres de concebre un acte revolucionari: la lluita puntual i impulsiva o el diàleg edificant.

• Teatre de Postguerra

  Mostra l’adequació als gustos del públic de la comèdia burgesa, tot i que en alguns casos introdueix una reflexió sobre la condició humana.

  Ball Robat (1960)

  És una obra paradigmàtica de la trajectòria de l’autor. Mostra la situació de tres matrimonis burgesos que es troben per celebrar l’aniversari de noces. La relació entre els personatges palesa les mancances de les seves vides, alhora que cadascun projecta el seu ideal en un component d’una altra de les parelles.

  Cugat, un dels protagonistes, enunciarà la tesi que respon al conflicte de l’obra: la impossibilitat d’assolir la felicitat. L’ésser humà malda per assolir la felicitat, mirant de triomfar en un món que li anul·la la voluntat en sotmetre’l a pautes socials, morals i econòmiques. L’individu mirarà de conciliar la realitat que té amb l’ideal a què aspira, però haurà d’assumir les seves limitacions.

  La diferència que separa aquestes darreres obres de les primeres és que Oliver suavitza les formes de tractar la burgesia, en considerar que van proposar un model de societat (recordem el projecte noucentista de la Catalunya-ciutat) que també ha estat anorreat pel franquisme.

  Traduccions de Joan Oliver

  En aquesta etapa també tradueix obres d’autors estrangers:

  • Molière (El Misantrop, 1951)
  • Bernard Shaw (Pigmalió, 1957)
  • Samuel Beckett (Tot esperant Godot, 1960)
  • Txèkhov (La Gavina, L’Hort dels Cirerers, 1963)
  • Carlo Goldoni (El Criat de Dos Amos, 1963)