Característiques i anàlisi de les cròniques medievals catalanes

Característiques Generals de les Cròniques Catalanes

1. Estan escrites durant els segles XIII i XIV.
2. Les quatre grans cròniques catalanes tenen valor des del punt de vista històric, però també destaquen pel seu valor literari.
3. Parteixen de prosificacions de cançons de gesta i es completen amb documents, records personals i textos preexistents.
4. Els autors van viure directament els fets que narren. Tenen un marcat to patriòtic, que es correspon amb el moment de màxima esplendor de la Corona Catalanoaragonesa. Això dóna una sensació de realisme als fets narrats, ja que els cronistes han estat testimonis directes dels fets o es basen en fonts autoritzades per parlar-ne.
5. Tenen una funció notarial, és a dir, deixen constància dels fets històrics que narren perquè el públic tingui clar que allò que s'explica és real. Expliquen fets contemporanis dels seus autors; en molts casos, són experiències que el cronista ha viscut personalment.
6. L'eix central de les cròniques és sempre el rei, a partir del qual s'escriu la història; per tant, el protagonista principal de la història serà el rei.
7. Tenen un to heroic i patriòtic, és a dir, es lloen els reis i cavallers catalans com els millors del món, fet que es correspon amb el moment de màxima esplendor de la Corona Catalanoaragonesa.
8. Es caracteritzen pel seu providencialisme. La dinastia del Casal de Barcelona, els cavallers catalans i el poble català (entès en aquella època com a catalans, aragonesos i valencians) són els millors i més justos del món, afavorits i protegits per Déu.

Les Quatre Grans Cròniques Catalanes

En la historiografia catalana medieval trobem quatre cròniques:

• Escrites al segle XIII:
  • Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts (1274)
  • Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere (1288)
• Escrites al segle XIV:
  • Crònica de Ramon Muntaner (1325)
  • Crònica de Pere el Cerimoniós (1386)

Llibre dels Feyts o Crònica de Jaume I

Es tracta d’una obra autobiogràfica; narra la seva pròpia vida i les seves gestes més importants, sobretot la conquesta de Mallorca i València. Va ser redactada en diverses etapes per escrivans professionals, però el rei marcava i supervisava la redacció final.

Escrita en primera persona, s’adreça als lectors o oients de la història. Empra la llengua col·loquial, amb refranys i expressions populars, fet que fa més creïble la història que s’explica.

Una de les característiques més importants és l’exaltació del món de la guerra. Descriu amb tot detall la crueltat de la lluita, el risc, el perill...

També és important la religiositat que marca tot el text, fet que reflecteix els valors de l’època: les campanyes bèl·liques es justifiquen perquè són un encàrrec diví.

Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner va escriure la crònica més llarga: des del regnat de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III el Benigne. Fins al regnat de Pere el Gran, les seves fonts d’informació són sobretot prosificacions de poemes èpics. A partir d’Alfons II el Franc es basa en la seva pròpia experiència.

En l’obra de Muntaner hi ha una voluntat expressa d’acostar-se als lectors o oïdors del llibre; s’hi adreça directament mitjançant preguntes i expressions del tipus: “Què us diré?”, o els adverteix quan fa salts cronològics o canvia de personatge.

També fa servir un llenguatge molt viu, ple d’expressions populars. Això, unit a les anècdotes autobiogràfiques i als pensaments personals, fa que la seva crònica sigui més aviat una novel·la que no pas un relat històric. De fet, les novel·les cavalleresques són un referent per a l’autor.