Teatre català contemporani: llibertat, absurd i renovació escènica

Otras lenguas extranjeras5,03 KB

Entre 1958 i 1963 es va escriure un conjunt de tretze obres teatrals sobre el tema de la llibertat, analitzades des de diferents angles. Les seues coincidències tècniques, formals i estilístiques han permés relacionar-les amb el teatre de l'absurd. No obstant això, l'autor desmenteix aquest paral·lelisme i prefereix el teatre de l'abstracte.

Davant la necessitat d'exposar una situació de repressió, i per burlar la dictadura franquista, el seu teatre despulla el diàleg de referències que permeten localitzar l'acció. Els temes de la mort, la comunicació entre homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat articulen la seua obra dramàtica. El seu teatre gira entorn del mateix problema: l'examina, el presenta i hi aprofundeix, però el problema sempre és la llibertat.

Escriptura teatral actual

A partir de 1975, el teatre es desprén de la paraula dramàtica i apareixen nous grups teatrals com El Tricicle o La Fura dels Baus. Cap a la fi dels anys 80 les coses comencen a canviar, en un fenomen que correspon amb l'àmbit europeu. La paraula es revaloritza com a element clau de la representació teatral. La producció dels nous autors no tindrà res a veure amb la producció anterior ni amb la tradició dramàtica.

A l'escena catalana, la renovació del teatre de text és protagonitzada per l'evolució de Benet i Jornet i per l'aparició de nous autors, com Sergi Belbel (1963). Les seues primeres obres estan influïdes per Beckett i el minimalisme, que es tradueixen en productes abstractes. Posteriorment, Belbel ha progressat cap a una producció més realista de la nostra societat, que reflecteix la violència oculta en les nostres actituds i accions quotidianes.

Josep Maria Benet i Jornet

El 1964, Josep Maria Benet i Jornet va començar una nova etapa del teatre català amb l'estrena de Una vella, coneguda olor. Aquesta obra va confirmar l'existència d'autors joves que volien fer un teatre diferent. La base realista de la seua obra va ser reformulada amb l'experimentació formal, com en Marc i Jofre (1966-1968). Aquesta etapa va suposar una ruptura amb els textos anteriors i va oferir una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com els tebeos i el cinema.

Benet ha ampliat i diversificat la seua producció amb obres teatrals infantils i juvenils, com El tresor del pirata negre (1983), i amb la sèrie de televisió Poble Nou (1992-1995). Olors (2000) recupera les preocupacions sobre la col·lectivitat, i L'habitació del nen (2003) explora temes íntims i personals. És un dels pocs dramaturgs catalans que ha modificat i transformat amb encert la seua trajectòria artística.

Joan Fuster

La producció literària de Joan Fuster va constituir una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En l'assaig, hi ha una naturalització de la prosa d'idees, i va abandonar la dedicació tradicional de la literatura als versos. La influència de Nosaltres els valencians (1962) ha estat profunda en la societat valenciana. Aquest llibre, amb el seu examen de consciència característic, es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat, i sobre un país provincià i despersonalitzat que no té consciència de ser-ho i prefereix viure del tòpic.

L'obra va actuar com a catalitzador sobre un grup de joves universitaris, i va obrir pas a una acció més decidida per fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira, escriptor, professor universitari i assagista, destaca per treballs basats en la situació de la llengua i del poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985), una aproximació al concepte de nació, o Sobre la nació dels valencians (1997). Les seues reflexions sobre la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals, o sobre el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme, són vàlides per a qualsevol societat occidental.

La gran virtut de Mira ha estat demostrar que la problemàtica que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot d'aquells que gaudeixen de tots els elements d'identificació que els haurien d'assegurar una existència menys conflictiva.

Descargar

PDF Word HTML