Solitud de Caterina Albert: una obra modernista

L’obra en l’època i en el conjunt de la producció de l’autora

Per raons personals i de l’època en què va viure, Caterina Albert –nom real de l’autora de la novel·la, malgrat que l’amagués darrere d’un pseudònim– va publicar les seves obres en tres períodes ben separats en el temps.

Primer període

El primer període, en el qual cal situar la novel·la que comentem, inclou les obres publicades durant la primera dècada del segle XX: El cant dels mesos i El llibre blanc (reculls de poesia publicats els anys 1901 i 1905, respectivament), Quatre monòlegs (llibre que inclou textos teatrals publicats l’any 1901), Drames rurals, Ombrívoles i Caires vius (reculls de narracions breus publicats els anys 1902, 1904 i 1907, respectivament), i, finalment, la novel·la Solitud, publicada en forma de fulletó a la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905.

Segon període

En el segon període, trobem les obres publicades des de 1918 fins a 1930. Parlem dels reculls de narracions La Mare Balena i Contrallums (aparegudes, respectivament, el 1920 i el 1930) i de la novel·la Un film (3000 metres), també publicada en forma de fulletó entre els anys 1918 i 1921, per bé que no seria fins a 1926 que apareixeria en forma de llibre.

Últim període

Per acabar, a l’últim període hi adscrivim el llibre de records Mosaic (1946), els reculls de narracions Vida mòlta i Jubileu (1950 i 1951, respectivament) i les Obres completes.

Relació amb el modernisme

Cal relacionar la novel·la Solitud amb el modernisme, ja que era el corrent que dominava el panorama cultural en el moment de la redacció (i també de la publicació) del text, i a més hi té a veure per la temàtica que tracta: la relació entre l’ésser humà i l’univers que l’envolta, una mena de transposició, en l’àmbit literari, del conflicte que al món real van tenir els artistes amb la societat. De tota manera, aquesta relació entre l’individu i el món no es planteja, com ho feia el naturalisme, amb el destí dels personatges fixat prèviament per raons d’herència biològica o de determinisme del medi, sinó que la novel·la ressegueix tot el procés que fa la protagonista per conèixer-se a ella mateixa i, un cop ja sap qui és i com és, trobar el seu lloc en el món.

Recepció de l’obra

Després de recordar que Caterina Albert, anys abans de publicar Solitud, ja «havia demostrat que sintonitzava amb la sèrie de corrents estètics que s’entrecreuaven en el modernisme», Jordi Castellanos1 deixa clara la pertinença de l’autora de l’Escala al corrent modernista: «Víctor Català, doncs, és modernista no perquè hagi escrit una peça simbolista, o parnassiana o prerafaelita, sinó perquè té aquesta actitud prèvia que la porta a adoptar unes formes estètiques modernes que són les simbolistes, parnassianes o prerafaelites.»

D’altra banda, pel que fa a la recepció de l’obra, si tenim en compte la repercussió que va tenir (en pocs anys se’n van fer traduccions al castellà, a l’alemany i a altres llengües, a més d’una versió teatral) hem de concloure que devia ser molt positiva. Cal aclarir que ens referim als moments immediatament posteriors a la seva aparició, ja que les relacions entre Caterina Albert i els membres del corrent que succeí el modernisme, el noucentisme, van ser molt dolentes. A més de ser criticada durament, gairebé fou marginada.

En qualsevol cas, la valoració positiva de Solitud es pot explicar tant pel fet que permet diverses possibilitats de lectura com perquè planteja l’estat d’ànim d’un personatge femení central enfrontat amb el món que l’envolta, tal com ja ho havien fet, entre altres, Flaubert amb Madame Bovary (1857) o Tolstoi amb Anna Karenina (1873-77). Núria Nardi, al pròleg de l’edició crítica2 de Solitud, la relaciona amb aquesta important narrativa europea del segle XIX i, per tant, la considera també una obra de referència.