Sant Llorenç de Florència: Brunelleschi i el Renaixement
Renaixement
Brunelleschi i l'arquitectura del Renaixement
Sant Llorenç de Florència (Brunelleschi, 1421-1470). Florència (Itàlia). Pedra. Renaixement.
Etimologia
Renaixement = «tornar a néixer». Representa el renaixement de les formes característiques de l'art clàssic, és a dir, de Grècia i Roma, després d'un parèntesi de gairebé 1.000 anys.
Cronologia i períodes
Cronològicament, el Renaixement es pot dividir en dues etapes: la primera, amb l'hegemonia de Florència, correspon a l'art que es realitza a la segona meitat del segle XV i s'anomena Quattrocento; i la segona etapa, amb predomini de Roma, que engloba les realitzacions del segle XVI i s'anomena Cinquecento.
Localització geogràfica
El Renaixement va néixer a Florència (Itàlia) al principi del segle XV; durant la primera mitat del segle següent es va estendre per la resta d'Europa.
Ració i crítica
Els seus representants menyspreaven l'art posterior al clàssic. (El terme «gòtic» fou utilitzat per primer cop durant el Renaixement per referir-se pejorativament a l'art de l'Edat Mitjana, que es considerava bàrbar i inferior en comparació amb l'art clàssic).
Antecedents
Els artistes troben en el món clàssic la gran font d'inspiració, ja que l'art de Grècia i Roma serà considerat constantment com l'ideal de la perfecció. De l'art clàssic, els artistes prenen models per a realitzar les seves obres. Es descobreixen ruïnes del món grecoromà que fomenten aquesta tendència. S'adopta el model artístic de l'antiguitat i s'estudien els diferents ordres clàssics i els cànons que regien l'art a Grècia i a Roma, encara que aviat hauran de superar-los per adaptar-se a les necessitats dels nous temps.
Influències
En l'art neoclàssic. En aquest moviment, nascut a Itàlia al segle XV i propagat per tot Europa al segle XVI, i trobem molts dels trets que caracteritzen la nostra civilització actual. Els artistes del Renaixement van buscar la bellesa en la proporció i l'equilibri, en la finor del dibuix i en la riquesa del color.
Durant el Quattrocento la figura més destacada és Filippo Brunelleschi, que treballa a Florència. Aquí construeix la cúpula de Santa Maria del Fiore, la primera gran cúpula de 42 metres rematada per una llanterna. Aquesta cúpula compleix, a més de la funció estètica, una funció pràctica, i també té una funció ideològica: representa la unitat cristiana.
Per a la seva construcció va utilitzar un doble sistema de cúpula, una interna i una altra externa. Brunelleschi va construir també l'Ospedale degli Innocenti, les basíliques de San Lorenzo i Santo Spirito i la capella funerària dels Pazzi. Un altre gran arquitecte del Quattrocento va ser Michelozzo di Bartolomeo, que acaba la cúpula de Brunelleschi i construeix el Palau dels Mèdici. A la seva façana utilitza sillar almohadillat, en el qual decreix el relleu de baix a dalt. Els seus deixebles van ser grans escultors com Ghiberti o Donatello, per això els seus edificis tenen un profund sentit estètic; se'n tracta com a esculpures. A més, va construir les tombes dels Aragazzi, els Brancacci, el convent de San Marcos i la capella Portinari a Milà.
Leon Battista Alberti és l'altre gran arquitecte del Quattrocento florentí, a més de ser gran teòric de la estètica renaixentista. Determina quina és la funció de l'arquitecte, que ha de projectar, dissenyar i idear l'edifici. Propugna l'adequació a l'entorn dels edificis i estableix quins han de ser els cànons de bellesa, segons els models clàssics. Construeix Santa Maria Novella, el Palau Rucellai i Sant Andrea de Mantua.
Característiques
- Més inspirada en Roma que en Grècia (cúpules i arcs), per la proximitat i monumentalitat. Utilització de marbres i dibuixos per atreure clients.
- Volta de canó i arcs de mig punt, els més habituals.
- Introducció de tirants metàl·lics als arcs.
- Aplicació de la perspectiva: s'generen obres arquitectòniques simples i regulars, ordenades per línies perspectives que conflueixen en un punt central, des del qual es pot observar tot l'edifici simultàniament. Exemples canònics: Brunelleschi, Sant Jordi, Florència (1007).
- Inicis de l'urbanisme racionalista (places).
- S'utilitza abundant decoració.
- Els murs es recobreixen amb carreus bocellats, ben escairats, on les juntes queden ressaltades a obra vista i no s'amaguen, sinó que sorgeixen de la pròpia façana.
- La columna com a suport guanya importància, ja que és un art inspirat en el món clàssic, que la fa servir amb gran profusió, encara que realitza innovacions, com és el cas de la columna encoixinada o de la columna balustrada.
- El pilar, que sorgeix tant exempt com adossat, també va a ser molt utilitzat i se'l va dotar d'una gran ornamentació.
- Els cobriments que s'utilitzen majoritàriament són: la cúpula, que constitueix la gran novetat, sobretot en els edificis amb planta central, i l'artesonat, que està normalment format per cassetons i molt treballat.
- Una gran simetria en les construccions arquitectòniques, i predomina l'horitzontalitat, enfront de la verticalitat de les obres gòtiques.
Tipologies
- Església: preferència per les plantes de creu grega i circular.
- Palaus: atenció al paradigma toscà (ja no tenen el caràcter defensiu dels realitzats en èpoques anteriors; són autèntics palaus per a delectança dels seus propietaris i gaudeixen de grans obertures a l'exterior).
- Vil·les.
- Fortaleses.
Estil
És el prototipus d'arquitectura del Quattrocento on s'incorporen els elements clàssics decoratius, la simetria i l'espai regular, les proporcions entre les diferents parts, les dimensions humanes, etc., a més d'una notable claredat espacial.
L'ús dels arcs de mig punt, de les columnes corínties i la distribució rítmica de les finestres té l'antecedent més immediat en el pòrtic de l'Ospedale degli Innocenti del mateix Brunelleschi. La planta de creu llatina de San Lorenzo s'inspira segurament en les basíliques romanes i paleocristianes, mentre que la forma cúbica dels entaulaments damunt dels capitells recorda els àbacs romànics i bizantins.
L'estil és renaixentista del Quattrocento. En l'arquitectura del Quattrocento es generalitza l'ús de l'arc de mig punt, cúpules i cobriments artesonats, com els que podem veure a Sant Jordi. Predomina també l'horitzontalitat i el retorn a les proporcions de l'escala humana, i en el seu interior les línies convergeixen en un punt de fuga i la simetria.
La capacitat de Brunelleschi per integrar la tradició en la nova arquitectura
La capacitat de Brunelleschi per integrar la tradició en la nova arquitectura, que ja va demostrar en la cúpula de la catedral, es posa de manifest també en les dues esglésies que va realitzar amb planta basilical: San Lorenzo i Santo Spirito. El 1418, vuit famílies florentines van decidir la construcció d'una església en la qual hi hagués una capella per a cadascuna. Van ser els Mèdici qui van decidir encarregar-la a Brunelleschi i, en temps de Cosme de Mèdici, aquesta família aconseguiria a canvi de la quantitat de diners que la església donara només uns anys. És tot un exemple de com l'ascens social basat en el poder econòmic es va acompanyar d'una sèrie de signes externs que afecten directament l'art.
A San Lorenzo, Brunelleschi va crear la planta de creu llatina que, malgrat ser espacialment longitudinal, produeix un cert efecte visual de centralització a la zona del transepte en entrar a aquesta zona la llum de la llanterna de la cúpula. Tant en San Lorenzo com en l'altra església de planta basilical, Santo Spirito, va utilitzar el bicromatisme per emfatitzar la perfecció geomètrica del disseny que tant deu a la perspectiva. A San Lorenzo tornem a trobar les peces ménsules que marquen el mòdul, un mòdul que en ambdues esglésies està basat sobre el cercle inscrit en un quadrat. En ambdues esglésies la columna, a la manera clàssica, adquireix la importància de primer ordre i, a la vegada que s'ajusten les proporcions, la seva altura resulta augmentada mitjançant la inclusió d'un fragment d'entaulament sobre el capitell. Aquest element probablement el va prendre Brunelleschi de la basílica romana de Constantí, encara que allà no apareix sobre columnes exemptes, i és un element que tindrà la seva projecció en el Renaixement espanyol.
Planta i espai
Basilical de tres naus amb un petit transepte, el creuer amb cúpula, els capells entre els contraforts i dues sagristies al costat de l'àbside: la de l'esquerra —la vella—, de Brunelleschi; la de la dreta —la nova—, de Miquel Àngel. Els braços del transepte són quadrats i de la mateixa mida que el creuer. L'interior de l'església consta de tres naus: una de central i dues de laterals. La nau central és el doble d'ample que les altres tres, les quals tenen un seguit de capelles als costats que es prolonguen per tot el perímetre de la planta.
Materials constructius: pedra, teula, pedra grisa típica de Florència i guix.
Sistema constructiu: arquitrau i volta d'aresta. La nau central és arquitravada i les naus laterals són de volta.
Elements de suport: columnes corínties per separar la nau central de les laterals, i els pilars als angles del creuer per sostenir la cúpula sobre ppenjants. Els contraforts interiors sostenen les capelles laterals.
Elements sostinguts: a la nau central, un sostre pla enteixinat amb cassetons, mentre que les naus laterals es cobreixen amb voltes de mocador. A l'transepte i a la nau central, i a la cúpula sobre ppenjants.
Il·luminació: finestrals sobre els arcs de la nau central aprofitant el desnivell entre la nau central i les laterals, i òculs a les capelles laterals que permeten una gran entrada de llum.
La coberta de la nau central és plana i està decorada amb cassetons. Al pis superior, s'obren grans finestrals que són la principal font de llum de l'edifici; les naus laterals s'il·luminen gràcies als òculs situats damunt dels arcs de mig punt de les capelles. Tots els espais estan distribuïts ordenadament amb perfecta simetria.
Contingut i significació
L'ordenació regular de l'espai, la simplicitat en la distribució dels elements, etc., ofereixen al visitant una visió àmplia i diàfana de l'interior, de manera que predomina l'horitzontalitat sobre la verticalitat. Recuperava la mida humana, que pot comprovar-se en què les línies visuals conflueixen en l'altar central.
La pobresa ornamental i l'ús de la pedra grisa típica de Florència en els elements constructius (columnes, arcs, capitells...) i de l'estuc blanc als cobriments obeeix a la voluntat de Brunelleschi d'erigir la seva obra arquitectònica com a gran protagonista, evitant la competència que podrien representar els artificis de pintors o escultors. El fet més notable és la recuperació del llenguatge clàssic per a l'arquitectura, que ja no s'abandonaria fins al segle XIX. L'autor també buscà aconseguir l'execució d'obres armòniques i de dimensions proporcionades, a escala humana, amb la finalitat de crear un espai abastable per a les persones que l'ocupen. En certa manera, és un dels pilars fonamentals per a tota l'arquitectura de l'època moderna.
L'església era destinada als usos religiosos, però també buscava provocar en els visitants la sensació d'equilibri i de pau. Al mateix temps fou un exercici d'estil per part del seu autor. Funció estètica. San Lorenzo és una construcció de gran claredat tant pel que fa als espais com a la llum. En certa manera continua el concepte d'espai ideal propi de l'arquitectura gòtica meridional. Aquesta claredat converteix l'església en un punt de referència per als grans celebracions litúrgiques florentins.