Guia d'El naixement de Venus de Sandro Botticelli

1. Fitxa tècnica de l'obra

• 1.1 Títol: El naixement de Venus
• 1.2 Autor: Sandro Botticelli
• 1.3 Cronologia: 1485
• 1.4 Època o estil: Renaixement (Quattrocento)
• 1.5 Tècnica: Tremp
• 1.6 Suport i mides: Tela, 1,72 m x 2,78 m
• 1.7 Tipologia: Cromàtic
• 1.9 Localització: Galeria dels Uffizi, a Florència

2. El Renaixement i el context històric

2.1 Origen del terme i context italià

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística (i per extensió cultural) que dóna començament a l'edat moderna. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació historicoartística. No obstant això, Vasari havia formulat una idea determinant: el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, un fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet, el Renaixement trenca conscientment amb la tradició artística de l'edat mitjana, a la qual qualifica, amb menyspreu, com un estil de bàrbars o de gots. Amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa.

El Renaixement comprèn els segles XV i XVI: el primer correspon al Quattrocento i el segon al Cinquecento. En el segle XV, Itàlia no era un estat unificat. Les rivalitats polítiques havien fragmentat la península Itàlica i es rivalitzava pel poder econòmic, comercial i artístic. La península Itàlica estava formada per una sèrie d'estats, com ara Venècia, Florència, Milà, els Estats Pontificis i Nàpols. La pressió exercida des de l'exterior va impedir que, com en altres nacions, es desenvolupés la unió dels regnes o estats; no obstant això, sí que es va produir l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits van ser les ciutats les que es van convertir en centres de renovació artística. Eren ciutats riques on la prosperitat econòmica es reflectia gràcies al comerç, a les noves rutes i a l'auge del Renaixement. Va sorgir una nova classe burgesa constituïda pels mercaders; l'antiga classe burgesa havia esdevingut refinada i s'havia afincat en palaus de gustos exquisits. Famílies de governants com els Mèdici a Florència van ser el prototip de mecenes de les arts.

2.2 Característiques generals del nou estil

A Itàlia, l'enfrontament i la convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allà el seu ressorgiment és possible i precedeix totes les altres nacions. Fora d'Itàlia l'antiguitat clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allà fan el paper de veritables transmissors.

De forma genèrica es poden establir les característiques del Renaixement en:

• La tornada a l'antiguitat: Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques com l'ordre clàssic, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia i d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Amb això l'objectiu no serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
• Ressorgiment d'una nova relació amb la natura: Va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa incessantment per fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la natura, com en l'antiguitat, no s'orienta cap al coneixement de fenòmens casuals, sinó cap a la penetració de la idea.
• L'home com a mesura de totes les coses: Com a art essencialment cultural, pressuposa en l'artista una formació científica que el fa alliberar-se d'actituds medievals i elevar-se al més alt rang social. Els supòsits històrics que van permetre desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV quan, amb l'humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica que acabaria dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssiques.

3. Evolució de la pintura del Quattrocento

3.1 Trets formals i escoles regionals

L'art del Renaixement comença coincidint amb l'inici del món modern. De totes maneres no va tenir un començament abrupte i sobtat, sinó més aviat com una evolució del romànic i del gòtic. Emmarcat en el context històric de l'humanisme, la Contrareforma i la Reforma catòlica, aquests fets religiosofilosòfics van influenciar d'una forma directa en les diferents formes que va donar el Renaixement. Les característiques d'aquest art són:

• Redescobriment del món clàssic grecoromà i recuperació dels ordres arquitectònics.
• La figura humana passa a ser el centre d'atenció.
• En l'art, el primordial és la bellesa i la perfecció tècnica.
• Es converteix en un art intel·lectual.
• Hi ha un estudi preparatori, apareix la figura del geni i l'obra d'art és entesa com un tot unitari.

Al Quattrocento la temàtica és fonamentalment religiosa (frescos, altars i oratoris), però també trobem temes mitològics o profans (decoració de palaus o mobles). La primera meitat del segle es destaca per la monumentalitat, sobrietat i classicisme. La segona meitat, en canvi, es caracteritza per una major complicació, narrativitat i un major dinamisme.

A Florència podem destacar una primera generació representada per Fra Angelico i el seu ús de la perspectiva, la decoració i la llum. És destacada la seva obra al convent de Sant Marc, essencialista i intimista. Masaccio va fer un plantejament més preocupat per l'espai geomètric; en aquest sentit són destacables els frescos de la capella Brancacci. Una segona generació a Florència va estar representada per Botticelli, amb representacions mitològiques, línies ondulants i un major dramatisme expressiu. En aquest sentit hem de recordar El naixement de Venus de la Galeria dels Uffizi.

A Úmbria va néixer una escola més preocupada per l'espai obert i la creació d'un paisatge ordenat, clar i simètric. Un tercer punt va ser al nord i centre d'Itàlia: Pàdua, Ferrara i Venècia. Aquí trobem Andrea Mantegna, un gran dominador de la perspectiva obsessionat per la grandiositat; La Crucifixió és un magnífic retaule pintat a l'altar major de Sant Zenó. Tampoc podem oblidar Bellini i la seva obra La presentació al temple, on trobem la Mare de Déu amb intenció de diàleg; això va crear la sacra conversazione que després desenvoluparia el Cinquecento.

Exemples d'obres destacades d'aquests autors:

• Fra Angelico: L'Anunciació
• Masaccio: Frescos de la capella Brancacci
• Mantegna: Mort de la Mare de Déu
• Botticelli: La Primavera

4. Anàlisi formal d'El naixement de Venus

En aquest quadre la composició es podria esquematitzar en la geometria del triangle i en el desplaçament cap a la dreta que provoca la direcció del vent. La centralitat asimètrica de Venus es compensa amb els grups de Zèfir i l'Hora. Es tracta d'una al·legoria que representa l'amor cristià i pagà en la persona de Venus.

El quadre narra com Venus va néixer del mar, arribant a la superfície sobre una petxina que el vent i una pluja de flors empenyen cap a la costa. A la dreta de la composició es troba representada la Terra o la Primavera amb una manta per cobrir Venus, que està totalment despullada i que es tapa el sexe amb els seus cabells. A l'esquerra de Venus apareixen Zèfir, al·legoria del vent, entrellaçat amb Cloris, deessa dels boscos i de les flors, raó per la qual els observem envoltats de flors que semblen sorgir d'ella i caure al mar o estar flotant permanentment al seu voltant.

No hi ha un focus de llum concret, però sí que podem parlar d'un cert joc amb els clarobscurs que dota les formes de volum i d'una suau llum daurada que banya tots els personatges, intensificant la bellesa ideal de tota la composició. L'autor ens intenta suggerir una certa profunditat, però es tracta d'un simple intent de perspectiva intuïda, en la qual les diagonals no ens duen a cap punt de fuga concret.

Hi ha un clar predomini del dibuix i de la línia. El que més predomina en aquest autor és la manera de pintar les dones, amb línies ondulants, arrodonides i corbes, que donen lloc a una figura molt femenina. Botticelli ha emprat colors suaus, rosats i blaus clars. Aquests tons són molt agradables i, juntament amb el dibuix i la disposició dels elements, aconsegueixen transmetre una agradable sensació d'harmonia. Hi ha volum en les figures de Venus, en la manta que la intenta tapar, en la resta de personatges de la composició i també en la petxina sobre la qual està Venus.

5. Iconografia i significat de l'obra

Hesíode explica que Afrodita (la Venus romana) va néixer de la fecundació del mar produïda pel semen d'Urà, caigut en forma de pluja de rosada. Acabada de néixer, la deessa va arribar a les costes de Xipre damunt d'una petxina, empesa pel vent suau i càlid de l'oest (Zèfir), acompanyat per la nimfa Cloris, que fa verdejar la terra. Venus és rebuda a la costa per la nimfa Hora, que amb un mantell cobreix la seva nuesa. Venus és la deessa de l'amor i l'ideal de la bellesa femenina.

Botticelli va rebre l'encàrrec del seu mecenes, Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, cosí de Llorenç el Magnífic. El quadre decoraria les estances de la Vil·la di Castello, a prop de Florència.

L'obra simbolitza l'ideal de la bellesa femenina del Renaixement i la passió dels humanistes pel món antic i la seva mitologia. S'observa clarament un ressorgiment de l'interès pel cos femení provinent de l'època clàssica. El cos nu ja no indica pecat: el cos nu, tant de l'home com de la dona, és una cosa naturalment bella. El cos forma part de l'home, un ésser humà que val per si mateix i en el qual es té confiança. Alguns autors consideren que Botticelli va pintar en el rostre de la deessa Venus el de la seva estimada Simonetta Vespucci.

Botticelli va ser oblidat durant tres segles, i una de les raons per les quals ara es destaca és per la seva aproximació a la realitat en el cos femení i en el tema mitològic, així com pel fet de tractar per primer cop conjuntament les figures humanes i l'escenari.