El Romanticisme i la Renaixença

1. El Romanticisme

El mot “romàntic” prové del francès roman (novel.la). A França, el terme “romàntic” s'aplicà a tot allò que podia recordar els vells romans de l'Edat Mitjana, els llargs relats recitats que explicaven les fantàstiques aventures dels cavallers errants (Rei Artús). Aviat començà a definir els sentiments d'exaltació i de malenconia que provocaven els paisatges. Entenem com a Romanticisme el moviment estètic que s'inicià a mitjan del s. XVIII i que durà fins a mitjan s. XIX, condicionà no solament l'art, sinó la sensibilitat i les actituds dels artistes europeus durant aquests anys: donen preferència a la passió per damunt la raó, això marcarà l'actitud de revolta dels artistes romàntics.

1.2. Orígens

Alemanya Mitjan s. XVIII, comença una actitud de revolta contra el classicisme que representà la Il.lustració. El 1770 s'inagura un moviment anomenat Sturm und Drang (Tempesta i Asssalt), la característica principal és l'enfrontament amb les pautes rígides del classicisme il.lustrat i la voluntat de recuperar “l'ànima germànica profunda”, l'entitat històrica i cultural pròpia. Goethe Els sofriments del jove Werther (1774). Història d'un jove melancoliós i sensible, decebut amb l'amor, rebutjat per la societat, que decideix posar fi a la seva vida. L'autor pretenia mostrar els perills de la solitud i de la inactivitat; però l'efecte va ser el contrari i provocà alguns suïcidis. L'autor en veure l'efecte que causà s'apartà de la seva novel.la. Faust. Història de l'home que ven l'ànima al Diable per assolir l'eterna juventud, novel.la plena de puresa i temptacions, contraposicions constants entre el bé i el mal, il.lusions i remordiments..., emmarcat en paisatges plens de boscos espessos, foscor i espais medievals. Anglaterra Es feu ressò del Romanticisme alemany. Recerca de la seva pròpia història cultural. Shakespeare Segle XVI. Els autors anglesos troben un model en ell. Les antigues obres de l'autor apareixen de nou com a exemple de revolta estètica, perquè els drames de passions hi bateguen sense convencionalismes ni regles preestablertes. Romeo i Julieta (Història romàntica molt representativa). Lord Byron (1788-1824) Aristòcrata que fascinà els seus contemporanis no només per la seva obra poètica, sinó també per la seva existència lliure i tempestuosa. Menyspreu de la moral convencional que el convertí en una reencarnació de l'esperit del mal. França A França el Romanticisme fou més tardà, l'esperit del neoclassicisme era molt fort i el Romanticisme provenia d'un país enemic (Alemanya). En un principi fou considerat reaccionari i antirevolucionari en plena època de la Revolució Francesa (1789) i no triomfà fins al 1830 amb l'estrena de l'obra de teatre Hernani de Victor Hugo. Victor Hugo Programa per definir l'estètica del drama romàntic. Resumit en 6 punts: 1. S'han de mesclar els gèneres perquè el teatre sigui una imatge més exacta de la vida. Contra l'exigència clàssica de la separació de gèneres. 2. S'han de refusar les unitats clàssiques de temps i de lloc. L'única unitat justificada és la unitat d'acció. 3. En art la llibertat creativa és vital: “No hi ha d'haver regles ni models.” 4. És un mirall de la realitat, però un mirall que recull i condensa el reflex de la vida. L'acció dramàtica ha de ser concentrada. 5. La veritat depèn molt del “color local”. S'ha de trobar la veritat particular del país i de l'època en què se situa l'acció. 6. S'ha de mantenir el vers, que és la forma òptica del pensament. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) El contracte social. Filosofia que el conduí a elaborar la seva teoria del Bon Salvatge, segons la qual la persona poseeix una bondat natural que només la civilització pot corrompre. Madame de Staël (1766-1817) Seguidora dels postulats dels pensadors Montesquieu, Voltaire i Rousseau i difusora de les idees dels escriptors Schlegel i Chateaubriand, es pot considerar el primer autor francès que participa plenament dels postulats del Romanticisme.

1.3. Característiques

El Romanticisme europeu tengué un vessant liberal i un altre de conservador, això condicionà la seva influència a l'Estat espanyol. A l'hora de definir les característiques des del punt de vista estètic, cal tenir en compte la definició que féu Victor Hugo: El Romanticisme no és res més que el liberalisme en literatura. Característiques principals:

• El Romanticisme és una revolta. Sorgeix com un enfrontament. D'una banda hi ha els defensors del classicisme, la raó per damunt de tot. De l'altra, els defensors de la llibertat creadora i de la importància del món irracional, de les passions humanes. Conflicte generacional: els romàntics són joves i audaços i cerquen amb els seus excessos i la seva originalitat en el vestir, la sorpresa i el desconcert de les ments conservadores.
• El Romanticisme és un estat anímic. La insatisfacció és el sentiment romàntic fonamental, dues actituds vitals contrastades: l'entusiasme, l'individu es llança amb passió cap a la recerca d'un ideal o la decepció, allò que domina és la melanconia. Els romàntics en general desenvolupen un veritable culte al “jo”.
• El Romanticisme és un programa literari:

• La importància de l'individu. Els romàntics estan convençuts que el més essencial d'una persona és el seu esperit, el seu aspecte anímic.
• El lirisme. En literatura defineix una manera d'expressar-se: un llenguatge apassionat, exaltat, que pretén comunicar una emoció; les invocacions i les exclamacions són recursos molt emprats pels romàntics.
• La llibertat de les regles. Al s.XVIII a tot Europa, el teatre i la poesia havien estat sotmesos a estrictes regles clàssiques. En la revolta romàntica dues fites importants seran l'alliberament del teatre i l'alliberament del vers. Sorgirà una literatura essencialment inquieta, dinàmica, molt intensa, no admetrà límits ni en la inspiració ni en la expressió i imposarà la llibertat creadora com a única norma. Els autors cercaran la màxima expressivitat i empraran tots els recursos per aconseguir-la: el trencament de fronteres entre gèneres i estils, la polimetria o la barreja de prosa i vers en una mateixa obra són recursos freqüents d'aquesta literatura.
• L'objectiu. Commoure, no alliçonar que havia estat la finalitat principal de les obres neoclàssiques.