La Revolució Gloriosa 1868: Causes i Conseqüències

Causes de la Revolució Gloriosa

La crisi econòmica

Gran part del darrer període del regnat d’Isabel II (1843 – 1868) va estar caracteritzat per una fase d’expansió econòmica que va afectar tot Europa. Però, a mitjans de la dècada del 1860, la situació va començar a canviar, i el 1866 es va fer evident l’inici d’una crisi econòmica molt important a tres nivells: financer, industrial i de subsistències.

La crisi financera

La crisi financera, provocada per la baixada del valor de les accions a la borsa, es va originar arran de la crisi dels ferrocarrils. Durant la construcció de la xarxa ferroviària, es va veure que el seu rendiment econòmic era menor del que s’esperava. L’escàs desenvolupament industrial espanyol no va ser suficient perquè el transport de mercaderies i viatgers tingués una gran demanda, i el valor de les accions es va enfonsar. Els inversors van exigir subvencions al govern, però aquest no disposava de fons. La situació va provocar la crisi de moltes entitats financeres, que van estendre l’alarma.

La crisi industrial

La crisi financera va coincidir amb una crisi industrial, sobretot a Catalunya. La indústria tèxtil es proveïa en gran part amb el cotó importat dels Estats Units, però la Guerra de Secessió americana (1861-1865) va encarir la seva importació i va provocar un període de “fam de cotó”. Moltes petites indústries del sector cotoner no van poder fer cara a la pujada de preus dels productes en un moment en què baixava la demanda de productes tèxtils a causa de la crisi econòmica general.

La crisi de subsistències

En tercer lloc, la crisi de subsistències va començar el 1866 a partir d’un seguit de males collites que van donar una escassetat de blat, aliment bàsic de la població espanyola. Els preus van començar a pujar. El cost del pa va experimentar la pujada corresponent, i el mateix va passar amb uns altres productes bàsics en l'alimentació. La combinació de les crisis va agreujar la situació: al camp la fam va provocar un clima de violència social i a les ciutats es va produir una onada d’atur.

El deteriorament polític

A mitjans de la dècada del 1860, gran part de la població espanyola tenia motius de descontentament contra el sistema isabelí. L’any 1866, després de la revolta dels sergents de la caserna de San Gil i de la forta repressió del Partit Moderat, van continuar actuant per decret, van tancar les Corts i van fer el sord als problemes del país.

Davant la impossibilitat d’accedir al poder pels mecanismes constitucionals, el Partit Progressista i el Partit Democràtic van signar el Pacte d’Ostende l’any 1867 (ciutat belga) amb l’objectiu d’unificar les seves actuacions per acabar amb el moderantisme. El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern en mans d’unes Corts constituents, que serien elegides per sufragi universal.

El 1867, després de la mort d’O’Donnell, els unionistes es van adherir al pacte. Aquesta adhesió va ser fonamental per al triomf de la revolució. Els unionistes van aportar una bona part de la cúspide de l’exèrcit, ja que comptaven amb molts dels alts comandaments militars. El caràcter conservador i oposat dels unionistes van contrarestar el pes dels demòcrates i van reduir la insurrecció a un simple pronunciament militar.

La Revolució “La Gloriosa” (setembre del 1868)

Desenvolupament de la Revolució

El 19 de setembre de 1868, l’esquadra concentrada a la badia de Cadis, sota el comandament de Topete, va protagonitzar una insurrecció militar contra el govern d’Isabel II. Prim, exiliat a Londres, i Serrano (progressista), desterrat a les Canàries, es van reunir amb els insurrectes i van aconseguir ràpidament el suport de la població. A més, van publicar un manifest en què es demanava als ciutadans que acudissin a les armes.

El govern de la reina Isabel II es va disposar a defensar el tron amb les armes i va enviar des de Madrid un exèrcit per enfrontar-se amb els insurrectes, que es reuniren a Andalusia. Totes dues forces es van trobar a Puente de Alcolea, a prop de Còrdova, on el dia 28 de setembre es va lliurar una batalla que va donar la victòria a les forces favorables a la Revolució. El govern va dimitir, i la reina es va haver d’exiliar en direcció a França.

A més, en la revolució hi van tenir un gran protagonisme les forces populars, sobretot les urbanes, dirigides per un sector de progressistes, els demòcrates i els republicans. A moltes ciutats espanyoles es van constituir Juntes revolucionàries (perquè hi ha un buit de poder), i van fer crides al poble. Les peticions principals van ser: demandes de llibertat, sobirania nacional, separació de l’Església i l’Estat (Estat laic), la supressió de les quintes, el sufragi universal, abolició d’impostos de consums, eleccions a Corts constituents, repartiment de la propietat i proclamació de la república.

El Govern Provisional

Tanmateix, el radicalisme d’algunes propostes de les Juntes revolucionàries no era compartit pels unionistes i progressistes. Els primers dies d’octubre, els insurrectes van proposar en la Junta revolucionària de la capital el nomenament d’un govern provisional. El general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president del govern provisional. Prim va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, i amb això va deixar ben clar que una cosa era fer caure els Borbó i una altra la pretensió de canvis revolucionaris en el sistema econòmic o polític.

La Constitució del 1869 i la regència

El nou govern provisional va promulgar un seguit de decrets per satisfer a algunes demandes populars (llibertat d’impremta, dret de reunió i d’associació, sufragi universal, etc.) i va convocar eleccions a Corts constituents. Les votacions del gener del 1869 van ser les primeres a Espanya que van reconèixer el sufragi universal masculí (només per als homes majors de 25 anys). Aquestes van donar la victòria a la coalició governamental (progressistes, unionistes i demòcrates), partidària de la monarquia, però també van sorgir a la Cambra dues minories importants: la carlina i la republicana. Les corts es van reunir i van crear una comissió parlamentària amb l'encàrrec de redactar una nova Constitució.

La Constitució de 1869, la primera democràtica de la història d’Espanya, va establir un règim molt ampli de drets i de llibertats: s’hi reconeixen els drets de manifestació, reunió i associació, la llibertat d’ensenyament i la igualtat per a obtenir feina. A més, llibertat de professar de manera pública o privada, qualsevol religió malgrat que l’Estat es defensava com a catòlic. La Constitució també proclamava la sobirania nacional. L’Estat es declarava monàrquic (això no va agradar als republicans), però el dret de fer les lleis residia exclusivament en les Corts: el rei només les promulgava, no podia vetar-les i els seus poders quedaven força limitats. Les Corts es componien d’un Congrés i d’un Senat, que haurien de reunir-se alhora.

Proclamada la Constitució i amb el tron vacant, les Corts van establir una regència, que va recaure en el general Serrano, mentre que Prim era designat cap de govern. La seva tasca no era fàcil: els republicans mostraven el seu descontent amb la nova situació, els carlins tornaven a l’activitat insurreccional (3a Guerra Carlina), la situació econòmica era greu i, a més, calia trobar un monarca per a la corona espanyola.

Reformes del Govern Provisional

Un dels objectius de la “Gloriosa” era reorientar la política econòmica. Es pretenia establir una legislació que protegís els interessos econòmics de la burgesia nacional i dels inversos estrangers.

El ministre d’Hisenda va suprimir els impostos de consums, tot i que es va restablir l’any 1870. Per compensar la pèrdua d’ingressos, va introduir la contribució personal, que carregava d’imposts tots els ciutadans de manera directa. A més, es va establir la pesseta com a moneda.

Però el problema més greu era l’estat caòtic de la hisenda espanyola. El deute públic ascendia a la vegada que els deutes lligats amb la banca estrangera. També la greu crisi dels ferrocarrils només semblava que pogués tenir solució utilitzant recursos públics per subvencionar les companyies ferroviàries. Tot això es va voler solucionar amb la Llei de Mines del 1871 (venda o concessió de jaciments minerals a diferents companyies, principalment estrangeres), una mesura coherent amb la liberalització de l’economia, que oferia unes generoses facilitats a l’entrada de capitals exteriors. Amb els ingressos obtinguts de la desamortització del subsòl tenien com a objectiu aconseguir diners i fer front a la devolució dels préstecs.

La darrera gran acció sobre l’economia va ser la liberalització dels intercanvis exteriors per mitjà de la Llei de Bases Aranzelàries, que posava fi a la tradició proteccionista. Aquesta mesura va comptar ràpidament amb l’oposició dels industrials cotoners catalans i els cerealistes.

La frustració de les aspiracions populars

La Constitució del 1869 va consolidar un règim polític basat en els principis liberaldemocràtics. No obstant això, va frustrar algunes de les aspiracions d’uns altres grups polítics.

La forma de govern monàrquica va disgustar els qui aspiraven a establir un règim republicà. Per altra banda, el manteniment del culte i del clero, aprovat per la Constitució, i les desigualtats socials no agradava als pagesos, ni als jornalers, ni als treballadors industrials, que no van veure millorar la seva situació.

Durant el període de la regència hi va haver una forta conflictivitat social. La pagesia, essencialment l’andalusa i l’extremenya, demanava un millor repartiment de la terra, mentre que les revoltes urbanes protestaven contra els costums, les quintes i la puja de preus. El moviment obrer va sofrir un procés de radicalització demandant el millorament de les condicions salarials i de treball.

En un primer moment, els republicans (els més radicals) van fer seu aquest descontentament, però el fracàs de les seves insurreccions i la impossibilitat d’aconseguir per la via parlamentària els objectius populars va fer que la majoria d’aquests sectors es decantessin cap a posicions més radicals. Aquestes idees internacionalistes van arribar a Espanya a partir del 1868 gràcies a l’ampliació de les llibertats públiques del govern provisional, com per exemple, l’obertura de fronteres i el reconeixement del dret d’associació i de llibertat d’impremta. També va obrir una nova etapa i va aportar a l’organització del proletariat i de la pagesia al voltant de les noves organitzacions de classes.