Resum de la Segona República i la Guerra Civil espanyola (1931-1939)

La Segona República (1931-1936)

De la dictadura a la República

• El 12 d’abril de 1931 es convoquen eleccions municipals que adquireixen un caràcter plebiscitari de suport o rebuig a la monarquia.
• A les grans ciutats, la victòria és clarament republicana i hi triomfen les candidatures dels partits signants del Pacte de Sant Sebastià.
• Molts ajuntaments proclamen la república (Éibar, Barcelona...). Francesc Macià proclama la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques.
• Alfons XIII decideix marxar a l’exili i es constitueix un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora.

Partits i sindicats de la Segona República

Partits d'àmbit espanyol

Partits i sindicats d'esquerres

Obreristes i sindicalistes

• Anarquistes: CNT i FAI. Es divideixen entre trentistes (partidaris de reforçar la república com a pas previ a la destrucció de l’estat) i faistes (partidaris de la via insurreccional contra la república).
• Comunistes: partidaris del model sorgit de la revolució d’octubre de 1917 a Rússia. Després de la mort de Lenin, se separen entre els seguidors de Stalin i Trotski. El PCE (Partit Comunista d’Espanya) segueix la línia oficial de Stalin del «socialisme en un sol país». En la seva òrbita, l’any 1936 es crea el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Els partidaris de Trotski a Espanya creen un nou partit oposat al PCE: el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), liderat per Andreu Nin, que defensa una revolució obrera permanent.
• Socialistes: el PSOE i la UGT són el partit i sindicat més representatius de les forces d’esquerres. Els seus líders són Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero. S’hi diferenciaven un corrent més socialdemòcrata i un corrent més revolucionari.

Republicans

Destaquen Acción Republicana i Izquierda Republicana (partits republicans i liberals liderats per Manuel Azaña) i el Partit Radical-Socialista, liderat per Marcel·lí Domingo.

Partits de centre

• Partit Radical o Partit Republicà Radical: liderat per Alejandro Lerroux, que dirigirà el govern durant el Bienni Conservador.
• Partit Republicà Progressista: evolució de la Derecha Liberal Republicana, liderada per Niceto Alcalá-Zamora, primer president de la Segona República.

Partits de dretes

• Republicans: CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Gran coalició de partits de dretes creada el 1933 que representa els interessos de l’Església i les classes benestants. Sense ser un partit obertament feixista, mostra fascinació per algunes pràctiques del feixisme.
• Monàrquics: Renovación Española (alfonsins, liderats per José Calvo-Sotelo) i Comunión Tradicionalista (carlins, liderats per Fal Conde).
• Feixistes: Falange Española (fundada el 1933 per José Antonio Primo de Rivera) i Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (fundades per Ramiro Ledesma), que es fusionen el 1935 creant la FE de las JONS. Ambdós tenen poc suport electoral durant la Segona República.

Partits i sindicats d'àmbit regional

• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): partit catalanista, republicà i d’esquerres fundat l’any 1931 com a fusió d’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de «L’Opinió». Els seus líders són Francesc Macià i Lluís Companys.
• Lliga Catalana (anterior Lliga Regionalista): partit catalanista, conservador i catòlic liderat per Francesc Cambó.
• Unió de Rabassaires: sindicat pagès que defensava els rabassaires (pagesos que treballaven les terres d’un propietari amb el contracte de rabassa morta, que durava el mateix que la vida dels ceps).
• Partit Nacionalista Basc (PNB): partit catòlic i conservador basc liderat per José Antonio Aguirre.
• Organización Republicana Gallega Autónoma (ORGA): partit republicà i d’esquerres gallec liderat per Santiago Casares Quiroga.

El període constituent (abril-desembre 1931)

Durant el període constituent, el govern provisional presidit per Alcalá-Zamora ha de fer front a diferents problemes:

• Negociació amb Macià, que accepta desproclamar la República Catalana a canvi de la concessió immediata d’autonomia a Catalunya mitjançant la Generalitat de Catalunya, amb Macià com a president provisional.
• Esclats d’ira anticlerical.
• Concessió d’amnistia als presos polítics i exiliats.
• Proclamació de plenes llibertats polítiques i sindicals.
• Convocatòria d’eleccions a corts constituents, fixada per al 28 de juny de 1931.

Les eleccions de 1931 donen una clara majoria a les forces de centreesquerra (IR, PSOE). Niceto Alcalá-Zamora és confirmat com a president de la República, tot i que dimitirà a l’octubre per desavinences amb la redacció de la Constitució (el substitueix Manuel Azaña).

Al desembre es redacta la Constitució de 1931. Característiques:

• Sobirania popular.
• Clara separació de poders: executiu (govern), legislatiu (corts unicamerals) i judicial (jutges).
• Caràcter democràtic i progressista (inclou el sufragi femení).
• Àmplia declaració de drets i llibertats, inclosos drets socials (educació, sanitat, habitatge...).
• Estat laic (separació Església-Estat, matrimoni civil, divorci...).
• Estat integral (garanteix l’autonomia de determinades regions).

Amb l’aprovació de la Constitució al desembre de 1931, s’acaba el període constituent i comença el Bienni Progressista, en el qual Azaña és nomenat cap de govern i es recupera Alcalá-Zamora com a president de la República.

El Bienni Reformista o d'Esquerres (des. 1931 - nov. 1933)

El gabinet reformista d’Azaña (coalició IR i PSOE) inicia una ambiciosa obra de govern que voldrà afrontar els principals problemes socials i econòmics que s’arrossegaven des de feia dècades. Hi distingirem diferents reformes:

Reforma militar

• Objectius: sotmetre l’exèrcit al govern republicà i acabar amb la macrocefàlia.
• Mesures:
  • Llei de retir de l’oficialitat (1931): s’obliga els militars a jurar lleialtat a la República i s’ofereix una jubilació en condicions òptimes a aquells que s’hi neguen.
  • Tancament de l'Acadèmia Militar de Saragossa.
  • Dissolució de la premsa militar.
  • Creació de la Guàrdia d’Assalt.
• Conseqüències: no pot assolir els objectius: cops d’estat de Sanjurjo (1932) i de Franco (1936).

Reforma agrària

• Objectius: millorar la productivitat agrària i acabar amb els problemes socials i econòmics que ocasionava el latifundisme, abundant al sud d’Espanya.
• Mesures:
  • Decret de termes municipals (1931): força la contractació de jornalers al seu municipi d’origen.
  • Llei de Reforma Agrària (1932): permet l’expropiació de terres mal conreades o arrendades sistemàticament amb indemnització i l’expropiació de terres dels «grandes de España» sense indemnització. Creació de l’Instituto de Reforma Agraria, que havia d’aplicar la llei, però amb limitacions pressupostàries en un context de crisi econòmica.
• Conseqüències: augment de la inestabilitat al camp per:
  • Actitud obstruccionista dels propietaris, que es reorganitzaran per aturar la reforma.
  • Frustració de part dels jornalers, que esperaven una ràpida reforma agrària que comportés un ràpid repartiment o col·lectivització de les terres. Incidents armats al camp: fets de Castilblanco i de Casas Viejas.

Reforma religiosa

• Objectiu: creació d’un estat laic que permetés la secularització de la societat espanyola. «España ha dejado de ser católica», Manuel Azaña.
• Mesures:
  • Supressió del pressupost de culte i clergat.
  • Llei de Congregacions (1932): limita la possessió de béns als ordes religiosos.
  • Dissolució de la Companyia de Jesús.
  • Aprovació del matrimoni civil, del divorci i de la municipalització dels cementiris.
• Conseqüències: la jerarquia eclesiàstica mobilitza el catolicisme en contra de la República (expulsió del cardenal Segura).

Reforma educativa

• Objectius: reduir l’analfabetisme, convertir l’educació en una eina de transformació social i impulsar un sistema educatiu universal, laic i gratuït.
• Mesures:
  • Introducció de la coeducació.
  • Augment del pressupost educatiu (creació d’escoles, contractació de mestres, impuls de les colònies).
  • Impuls de les Missions Pedagògiques als pobles (La Barraca, Lorca).
  • Creació de biblioteques i cases de cultura.
• Conseqüències: reacció contrària dels sectors més catòlics i conservadors, que impulsen una «guerra escolar» per protestar contra la pèrdua d’influència de l’Església.

Reforma territorial

• Objectiu: articular per primera vegada un estat no centralista que permetés accedir a l’autonomia a les nacionalitats històriques.
• Mesures:
  • Creació de la Generalitat de Catalunya i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
  • Negociació per a la creació d’un estatut al País Basc (es materialitza el 1936).

El reformisme del primer bienni topa amb grans dificultats:

• Resistències per part de l’exèrcit, l’Església i la patronal a perdre privilegis.
• Recel d’organitzacions obreres (anarquistes i comunistes), que les consideren insuficients i aspiren a superar el règim republicà. Es produeixen aixecaments obrers (Alt Llobregat el 1932) i Casas Viejas (1933).
• Context econòmic de crisi: la «gran depressió» dels anys 30.

La controvèrsia creada per la repressió dels cossos d’ordre públic a Casas Viejas i la qüestió religiosa acaben amb el govern d’Azaña i es convoquen eleccions al novembre de 1933.

El Bienni Conservador o Negre (nov. 1933 - feb. 1936)

A les eleccions de 1933, les esquerres s’hi presenten dividides i les dretes, en canvi, aconsegueixen crear coalicions liderades per la CEDA en moltes províncies. Els resultats permeten formar un govern del Partit Radical (Lerroux) amb el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern capgira la política reformista del govern anterior:

• Frena la reforma agrària (llibertat de contractació i retorn de terres).
• Frena la reforma religiosa (aprova un pressupost de culte i clergat i negocia un concordat amb el Vaticà).
• Amnistia els revoltats amb Sanjurjo.
• Paralitza l’estatut basc i entra en conflicte amb el govern català per la Llei de Contractes de Conreu.

Aquests fets radicalitzaran els plantejaments de les forces obreres fins al punt que es convocarà una vaga general en protesta per l’entrada de la CEDA al govern l’octubre de 1934.

Els fets d'octubre de 1934

La vaga és el punt de partida dels fets d’octubre de 1934, que tenen especial repercussió a Astúries i a Catalunya.

• Astúries: hi triomfa una autèntica revolució obrera que aconsegueix controlar gairebé tota la regió i iniciar un procés col·lectivitzador. La rebel·lió és sufocada de forma implacable per Francisco Franco i Goded.
• Catalunya: la conflictivitat social es barreja amb la lluita de poder entre el Govern Central (de dretes) i la Generalitat de Catalunya (d’esquerres) per l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu. Aquesta llei establia que els rabassaires podien accedir a la propietat de les vinyes pagant unes indemnitzacions fixes als propietaris. El Parlament de Catalunya aprova la llei, però el govern central la porta al Tribunal de Garanties Constitucionals, que l’acaba derogant. El Parlament desafia el tribunal tornant a aprovar una llei idèntica. En aquest context, l’entrada de la CEDA al govern precipita els esdeveniments.

El president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama el 6 d’octubre l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per impulsar un nou ordre federal. La proclamació obté poc suport i el govern decreta l’estat de guerra i envia el general Batet per reprimir la insurrecció. El govern de la Generalitat és empresonat i processat per rebel·lió. Es suspèn l’autonomia de Catalunya, que és gestionada des del govern central.

Crisi del Bienni Conservador

La crisi del Bienni Conservador apareix per diversos motius:

• Opinió pública desfavorable per la repressió dels fets d’octubre.
• Accentuació del gir conservador del govern (proposta de reforma constitucional, apropament diplomàtic a l’Alemanya nazi...).
• Casos de corrupció a l’entorn del Partit Radical: cas de l’estraperlo i afer Nombela.

El Front Popular (febrer-juliol 1936)

Les eleccions de febrer de 1936 se celebren en un clima de forta polarització social i política:

• Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya): candidatura unitària de les forces d’esquerra (IR, PSOE, PCE, ERC). Vol recuperar el programa reformista i amnistiar els empresonats pels fets d’octubre de 1934.
• Bloque Nacional (Front d’Ordre a Catalunya): candidatura unitària de les dretes (CEDA, monàrquics alfonsins, carlins i Lliga Regionalista), a la qual se suma el PR en alguns districtes. Vol continuar la política del Bienni Conservador.

Els resultats electorals donen una ajustada victòria al Front Popular, però el país queda molt dividit. El nou govern, liderat per Casares Quiroga, reprendrà una política reformista molt ambiciosa:

• Amnistia per als empresonats arran dels fets d’octubre (Lluís Companys).
• Restabliment de l’estatut i de la Generalitat de Catalunya.
• Projecte ambiciós de reforma agrària i ocupació popular de terres.

S’inicia una creixent dinàmica de violència social i assassinats entre dretes i esquerres, atiada per grups feixistes com Falange Española («dialéctica de los puños y las pistolas»), especialment a nivell estatal. S’inicia la planificació d’un cop d’estat militar antirepublicà liderat per Sanjurjo per acabar amb el govern del Front Popular. Els esdeveniments es precipiten amb l’assassinat del tinent Castillo (socialista), que és respost amb l’assassinat de José Calvo-Sotelo per part d’una unitat de la Guàrdia d’Assalt.

La Catalunya autònoma (1931-1936)

El 14 d’abril de 1931, Macià proclama la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Com a conseqüència de les negociacions amb el govern de la República, es concedeix autonomia immediata a Catalunya amb la creació de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a president provisional.

L'Estatut de Núria i l'Estatut de 1932

El 20 de juny de 1931, una comissió de representants dels ajuntaments catalans redacta l’Estatut de Núria, molt ambiciós:

• Catalunya, estat autònom dins de la República Espanyola.
• Català, única llengua oficial.
• Possibilitat de federar territoris de parla catalana.
• Múltiples competències exclusives per a la Generalitat.

El 2 d’agost de 1931, l’estatut és aprovat en referèndum amb el 99% de vots favorables per un 75% del cens (les dones no el podien votar). El 18 d’agost de 1931, Macià presenta l’estatut al parlament espanyol per aprovar-lo. El debat s’eternitza fins que, al setembre de 1932 (després del cop d’estat de Sanjurjo), el parlament espanyol aprova l’Estatut de 1932, amb modificacions importants:

• Catalunya, regió autònoma dins de l’estat espanyol.
• Cooficialitat de català i castellà i prohibició de la federació de territoris de parla catalana.
• Competències exclusives més limitades i abundants competències compartides.
• Resolució de problemes al Tribunal de Garanties Constitucionals.

L'obra de govern de la Generalitat

Després de l’aprovació de l’estatut, es convoquen eleccions que guanyarà ERC. Macià serà el primer president fins al 1933, quan morirà i el substituirà Lluís Companys. La seva obra de govern es durà a terme de novembre de 1932 a octubre de 1934 i de febrer a juliol de 1936, continuant la de la Mancomunitat des d’una perspectiva més social.

• Àmbit econòmic: foment del cooperativisme, defensa dels rabassaires (Llei de Contractes de Conreu), creació de serveis d’estadística, Institut d’Investigacions Econòmiques i caixes de dipòsits.
• Àmbit social: Llei de bases per a l’organització del sistema sanitari, Institut contra l’Atur Forçós, serveis d’assistència social.
• Àmbit educatiu: doble línia educativa, innovació pedagògica (Escola Nova), creació d’Instituts-Escola, millora de les condicions laborals i salarials dels mestres.
• Àmbit territorial: divisió de Catalunya en comarques a partir de la proposta del geògraf Pau Vila.
• Àmbit cultural: culminació de la normalització lingüística (edició del diccionari de Pompeu Fabra), impuls de l’IEC, difusió del català en la premsa.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Del cop d'estat a la Guerra Civil

Els preparatius per a la insurrecció comencen amb la victòria del Front Popular. Azaña separa els militars sospitosos dels llocs centrals de comandament.

• 17 de juliol de 1936: inici de la insurrecció a l’Àfrica amb Franco al capdavant de les tropes marroquines i la Legió.
• 18 de juliol de 1936: el cop es trasllada a la Península: Mola a Navarra, Queipo de Llano a Sevilla, Sanjurjo a Madrid, Goded a Mallorca i Barcelona, etc.

El cop està dirigit pels militars, però hi col·laboren moltes forces antirepublicanes: falangistes, carlins, monàrquics, la CEDA, etc. El pla és un pronunciamiento a l’estil del segle XIX. Els militars aconsegueixen fer triomfar el pronunciament en algunes zones d’Espanya, però les forces lleials a la República aconsegueixen controlar la insurrecció en altres. S’inicia una guerra civil. Per aturar el cop d’estat és decisiva la resistència popular (sindicats i partits obrers) sumada a una part de les forces d’ordre públic (Guàrdia d’Assalt i part de la Guàrdia Civil) i d’una petita part de l’exèrcit.

El fracàs del cop d'estat a Catalunya

Goded arriba a Barcelona el 19 de juliol després de fer triomfar el cop a Mallorca. La Lliga Regionalista no participa en el cop d’estat i els grups antirepublicans de dretes són minoritaris. L’acció combinada de les forces dels obrers, la Guàrdia d’Assalt, part de la Guàrdia Civil i l’actitud dubitativa d’algunes unitats de l’exèrcit fan fracassar el cop d’estat a Barcelona i Catalunya. Goded és fet presoner i fa una crida perquè l’exèrcit sublevat es rendeixi, mentre el paper central de les forces obreres per aturar el cop impulsa una autèntica revolució social.

La formació de dos bàndols

Bàndol republicà («rojos»)

• Zones: concentrat en zones urbanes i costaneres (Madrid, costa cantàbrica, costa mediterrània i part d’Aragó).
• Model d’estat: estat laic i descentralitzat.
• Suports socials: classes populars i mitjanes (moviment obrer, pagesia, professionals liberals...).
• Suports polítics: IR, PSOE, PCE, CNT-FAI, UGT, ERC, Unió de Rabassaires.

Bàndol franquista o nacional

• Zones: concentrat a les zones interiors (Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galícia, part d’Aragó, Mallorca...) i l’Àfrica.
• Model d’estat: estat confessional catòlic i centralista.
• Suports socials: classe mitjana i alta, exèrcit i Església.
• Suports polítics: alguns republicans de dretes (CEDA, PR), monàrquics alfonsins, carlins i feixistes (Falange Española, JONS), Lliga Regionalista.

La dimensió internacional de la Guerra Civil

La Guerra Civil és el primer pols militar («banc de proves») entre el feixisme i els règims democràtics en el període d’entreguerres.

• Bàndol republicà:
  • Destaca l’ajuda de les Brigades Internacionals, voluntaris estrangers que venen a lluitar a favor de la República.
  • La URSS proporcionarà ajuda logística, però se la cobrarà amb les reserves del Banc d’Espanya i la condicionarà a la influència del PCE i el PSUC (assassinat d’Andreu Nin).
  • França i el Regne Unit són els impulsors del Comitè de No-intervenció (agost 1936), que impedirà l’ajut de les democràcies occidentals a la República, però no l’ajut dels països feixistes als insurrectes.
  • El setembre de 1938, l’Acord de Múnic per l’annexió dels Sudets a Alemanya desfarà les darreres esperances republicanes.
• Bàndol nacional, insurrecte o franquista:
  • Rebrà ajuda, des del primer moment, dels règims feixista italià i nazi alemany.
  • Itàlia serà la que aporti més homes i material amb el Corpo di Truppe Volontarie (CTV).
  • El suport alemany es concreta amb la Legió Còndor (bombardeig de Gernika).
  • Portugal també dona suport logístic als nacionals.

L'evolució militar de la guerra

La guerra s’inicia des de les zones controlades pels insurrectes cap a les àrees lleials a la República. Podem dividir l’evolució en diferents fases:

• Fase 1: Consolidació dels bàndols (estiu 1936): els nacionals consoliden les seves posicions a Andalusia i uneixen els dos territoris a Badajoz, on els republicans són duríssimament represaliats.
• Fase 2: Batalla de Madrid (setembre 1936 – març 1937): després d’alliberar l’Alcàsser de Toledo, Franco dirigeix les seves tropes a Madrid. El lema «No pasarán» esdevé un aglutinant per a la resistència. L’ajuda dels brigadistes internacionals fa desistir Franco de prendre la capital.
• Fase 3: Campanya del Nord (març-novembre 1937): els esforços es focalitzen a la costa cantàbrica, on es produeix el bombardeig de Gernika per part de la Legió Còndor. Mentrestant, es produeix l’atac republicà a Belchite (Saragossa).
• Fase 4: Campanya d’Aragó (desembre 1937 – juliol 1938): l’exèrcit republicà es reorganitza i lliura la batalla de Terol. Malgrat l’èxit inicial, els republicans es retiren i el front arriba a Catalunya. El 3 d’abril, Lleida és ocupada. La República es parteix en dues meitats.
• Fase 5: Batalla de l’Ebre (juliol - novembre de 1938): s’inicia amb un desesperat atac republicà («lleva del biberó») per unir els territoris republicans i allargar la guerra. L’exèrcit franquista s’acaba imposant i enfonsa les darreres esperances de victòria republicana.
• Fase 6: Ocupació de Catalunya i final de la guerra (novembre 1938 - abril 1939): l’ocupació de Catalunya es realitza ràpidament. El 26 de gener de 1939, els nacionals entren a Barcelona. Les àrees del Llevant i del Centre s’acaben rendint. La guerra acaba l’1 d’abril de 1939.

Evolució del bàndol republicà: guerra i revolució

El paper dels sindicats obrers per aturar el cop d’estat desborda els governs i es configuren comitès revolucionaris locals. S’inicia una repressió violenta i espontània contra sospitosos de donar suport al cop. Al setembre de 1936, es forma a Madrid un govern de concentració presidit per Largo Caballero. Al novembre, el govern es trasllada a València i s’hi incorporen quatre ministres de la CNT-FAI, entre ells Frederica Montseny (primera dona ministra). Largo Caballero dissol les milícies dins de l’Exèrcit Popular de la República.

La Generalitat reordena l’economia. Per regular-la, es crea el Consell d’Economia de Catalunya (agost 1936), que aprova el Decret de col·lectivitzacions a l’octubre, legalitzant les col·lectivitzacions i permetent la supervivència de l’empresa privada. La col·lectivització agrària és més dificultosa per l’abundància de la petita i mitjana propietat a Catalunya.

Els fets de maig de 1937 i les seves conseqüències

Els fets de maig són un enfrontament armat intern dins del bàndol republicà a causa de dues estratègies diferenciades:

• PSOE-UGT, PCE, PSUC, IR i ERC: «primer cal guanyar la guerra i després ja farem la revolució».
• CNT-FAI i POUM: «fer la guerra i la revolució al mateix temps».

Les tensions esclaten el 3 de maig a Barcelona quan la Guàrdia d’Assalt intenta desallotjar els anarquistes de l’edifici de la Telefònica. Durant una setmana, militants de la CNT-FAI i el POUM s’enfronten a trets contra els del PSUC, ERC, la UGT i la Guàrdia d’Assalt. Els fets acaben amb la derrota dels anarquistes i poumistes.

Conseqüències:

1. Pèrdua del lideratge polític dels anarquistes i creixement de la influència comunista.
2. Dissolució del POUM i desaparició d’Andreu Nin.
3. Tensió entre el govern central i la Generalitat: el govern es trasllada a Barcelona i assumeix competències.
4. Fi del govern de Largo Caballero i formació del govern de Negrín (sota la influència del PCE).
5. Gran desgast intern del bàndol republicà.

El final de la guerra

Les successives derrotes militars posen en dificultats el govern Negrín, que aposta per la resistència a ultrança («Resistir és vèncer»). Negrín publica els Tretze punts per posar fi a la guerra, però Franco no els accepta. El setembre de 1938, la sort de la República es decideix amb el Pacte de Múnic. Azaña dimiteix al març de 1939. El coronel Casado dona un cop d’estat intern a Madrid per negociar una pau honrosa, però Franco no negocia. El 28 de març de 1939, les tropes nacionals ocupen Madrid. L’1 d’abril de 1939, la guerra s’ha acabat.