La Restauració Borbònica: Partits Dinàstics, Caciquisme i Alternança Política

La vida política i l'alternança en el poder

Els partits dinàstics

Cánovas, dirigent del partit alfonsí durant el Sexenni Democràtic, havia defensat la restauració monàrquica. Al retorn d'Alfons XII, el va transformar en el Partit Conservador (inicialment Partit Liberal Conservador), que agrupava sectors polítics conservadors. El projecte de Cánovas necessitava un altre partit de caràcter progressista (l'Esquerra dinàstica), per la qual cosa va proposar la formació a Sagasta. A partir d'un acord va néixer el Partit Liberal-Fusionista (posteriorment Partit Liberal). Ambdós partits van unir els grups amb l'únic requisit d'acceptar la monarquia alfonsina i l'alternança en el poder. Eren anomenats partits dinàstics.

Els conservadors i els liberals coincidien en les qüestions fonamentals, però diferien en aspectes concrets, assumint dos papers complementaris. Defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada, la consolidació de l'estat liberal, unitari i centralista. La seva extracció social era homogènia, nodrint-se de les elits econòmiques i de la classe mitjana. Eren partits de minories notables, comptaven amb diaris i comitès distribuïts a Espanya.

En política, les diferències eren escasses:

• Els conservadors estaven inclinats a l'immobilisme polític, proposaven el sufragi censatari i defensaven l'Església.
• Els liberals defensaven el sufragi universal masculí, inclinats a un reformisme social, progressista i laic.

L'actuació dels dos partits en el poder no diferia gaire; hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forçara l'altre partit a derogar-la quan tornés al poder.

L'alternança en el poder entre aquestes oposicions dinàstiques tenia com a objectiu assegurar l'estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perquè el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentari. Quan el partit al govern patia desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar govern. El nou cap de govern convocava eleccions amb la finalitat d'aconseguir els diputats necessaris que li permeteren governar.

Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va mantenir durant 20 anys, basat en la corrupció electoral i la utilització de la influència i del poder econòmic sobre la societat. Aquest fenomen es coneix com a caciquisme, i es va donar a Espanya.

L'adulteració del vot era una pràctica habitual en les eleccions, juntament amb el restabliment del sufragi censatari, el tracte favorable als districtes rurals davant dels urbans, i la manipulació i trampes electorals. Aquest procés era convingut prèviament i s'aconseguia gràcies al falsejament de resultats. El triomf electoral permetia la creació d'una majoria parlamentària al partit governant.

El paper dels cacics

Els cacics eren persones notables del medi rural que donaven feina als jornalers i tenien gran influència en la vida local, tant en aspectes socials com polítics. Podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris que controlaven ajuntaments i feien informes. Els cacics orientaven la direcció del vot, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos.

Els cacics manipulaven les eleccions d'acord amb les autoritats, especialment els governadors civils de les províncies. El conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir l'adulteració sistemàtica dels resultats electorals és el que es coneix com a tupinada. Per aconseguir l'elecció del candidat, es falsificava el cens (incloent persones mortes, impedint el vot a les vives), es manipulaven actes electorals, es compraven vots i s'emprava la violència per atemorir els contraris.

El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: de les eleccions realitzades, 6 les van guanyar els conservadors i 4 els liberals. L'alternança va travessar moments complicats; la primera crisi del sistema es va produir amb l'impacte del desastre del 1898, que va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

El Partit Conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881. Després, Sagasta va formar un govern liberal i va introduir el sufragi universal masculí. L'any 1884 Cánovas va tornar al poder, però el temor a una desestabilització del sistema polític, després de la mort d'Alfons XII, va impulsar un acord entre conservadors i liberals: el Pacte del Pardo. Aquest pacte garantia el suport a la regència de Maria Cristina i assegurava la continuïtat de la monarquia davant els carlins i els republicans.

El govern liberal de Sagasta (1885-1890)

El Partit Liberal va governar més temps que el conservador. Durant el govern llarg de Sagasta (1885-1890), els liberals van impulsar una obra reformista per incorporar al sistema drets associats als ideals de la Revolució del 1868:

• Es va aprovar la Llei d'Associacions, que va eliminar la distinció entre partits legals i il·legals, permetent que les forces opositores entraren en el joc polític.
• Es va abolir l'esclavitud.
• Es va introduir la celebració de judicis per jurat.
• Es va impulsar un nou codi civil.

La reforma més transcendent va ser la implantació del sufragi universal masculí; el cens electoral es va ampliar, donant vot als homes més grans de 25 anys. No obstant això, la universalització del sufragi va quedar desvirtuada pels fraus i la corrupció electoral, que van fer impossible una democratització real del sistema.

Els conservadors van tornar al poder el 1892, els liberals el 1893, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins al 1897, quan va ser assassinat. El personalisme del sistema va deteriorar els partits, ja que la seva dependència dels seus líders va provocar dissidències.