La Restauració Borbònica (1875-1923)
catalán con un tamaño de 19,97 KB El règim de la Restauració
Definició de Restauració: etapa de la història d’Espanya que va del 1875 (restauració de la monarquia borbònica) fins al 1923 (inici de la dictadura de Primo de Rivera).
La Restauració es divideix en 3 etapes:
- Regnat d’Alfons XII
- Regència de Maria Cristina
- Regnat d’Alfons XIII
Els retorns dels Borbons
El fracàs de la monarquia d’Amadeu I i l'esclat de la tercera guerra carlina havien creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia.
La reina Isabel II va abdicar l’any 1870 a favor del seu fill Alfons.
El 29 de desembre del 1874, el general Arsenio Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt i va proclamar el príncep Alfons rei d’Espanya.
El 9 de gener de 1875 Alfons XII va desembarcar a Barcelona i cinc dies després entrava triomfalment a Madrid.
Els trets bàsics del sistema canovista
Els trets bàsics del sistema canovista:
- La Constitució de 1876
- El bipartidisme i el torn pacífic al poder
- La corrupció electoral i el caciquisme
La Constitució de 1876
El sistema canovista és el sistema polític de la Restauració. Cánovas pensava que la restauració borbònica no podia ser una simple repetició de la monarquia d’Isabel II. Pensava que calia redactar una nova constitució.
El sistema polític configurat per Cánovas es va fonamentar en un sistema parlamentari liberal, però amb un funcionament molt poc democràtic.
Les bases de la Restauració van quedar fixades en la Constitució de 1876. Aquesta constitució es va promulgar el 30 de juny de 1876.
Característiques principals:
- Sobirania compartida: Corts amb el rei.
- Corona amb importants funcions: el rei era l’àrbitre del sistema polític i la peça fonamental del mecanisme constitucional.
- Corts organitzades en dues cambres: Congrés dels Diputats i Senat.
- Dret de sufragi.
- Declaració de drets: àmplia declaració de drets.
- Estat confessional: la Constitució privilegiava la religió catòlica, donant-li el tractament de religió d’estat.
La Constitució de 1876 va estar vigent fins al 1923 (47 anys) i, per tant, és el text constitucional que més anys ha estat en vigor a Espanya.
El bipartidisme i el torn pacífic al poder
El sistema polític de la Restauració es va fonamentar en l’alternança en el poder de dos partits polítics, igual que en el sistema britànic. Es basava en el canvi pacífic de dos partits en el govern, o sigui, el bipartidisme:
- Partit Conservador
- Partit Liberal
Es volia allunyar l’exèrcit de la intromissió en la vida política:
- Partit Conservador: Cánovas. Representat pels interessos poderosos. Defensa l’ordre i l’Església.
- Partit Liberal: dirigit per Sagasta. Representava les classes mitjanes. Era reformista, més laic i progressista.
Les diferències eren mínimes. Aplicaven mesures polítiques molt semblants.
Representaven tendències diferents i tenien un estil polític propi.
Per a l’exercici del govern es contemplava el torn pacífic o alternança regular en el poder entre aquests dos grans partits:
Sistema parlamentari: el que guanya les eleccions rep l'encàrrec del rei de formar govern.
Sistema d'alternança de la Restauració: governava un partit i posava l'altre, feien votacions i guanyaven.
L’alternança en el govern va ser possible gràcies a un sistema electoral corrupte i manipulador:
- Es compraven vots.
- Es falsificaven actes electorals.
- S’utilitzaven pràctiques coercitives (de força, d’amenaça) sobre l’electorat.
Aquest falsejament s’estructurava en dues institucions bàsiques:
- Ministeri de la Governació
- Els cacics locals
Ministeri de la Governació: encarregat d’elaborar l’encasellat o nòmina de diputats que havien de sortir elegits en cada circumscripció electoral.
Governadors civils: s’encarregaven d’organitzar les tupinades (pucherazo, trampa electoral). Procés:
- Elaboració dels cens: el cens era engreixat amb un gran nombre de difunts o de desconeguts.
- Dia de les eleccions: alguns funcionaris s’encarregaven d’anar votant en nom d’aquests difunts i desconeguts. En determinades meses electorals s’afegien vots a grapades o es falsificaven els recomptes.
Els cacics locals: eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o per influències, controlaven una determinada circumscripció electoral.
Aprofitant el seu poder i influència, els cacics orientaven el vot de la gent. Allà on apareixia un rebuig organitzat, les partides de la porra s’encarregaven de tornar les coses al seu lloc.
El catalanisme entre 1874 i 1898
Introducció:
El catalanisme va iniciar-se al segle XIX.
Fases:
- Primera fase: moviment cultural disposat a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.
- Segona fase: moviment polític reivindicatiu per aconseguir autogovern per a Catalunya.
El catalanisme entre 1874 i 1898
Introducció
El catalanisme va iniciar-se al segle XIX i hi ha dues fases en la seva evolució:
- Primera fase: moviment cultural disposat a la recuperació de la llengua i cultura catalanes.
- Segona fase: moviment polític reivindicatiu per aconseguir un autogovern per a Catalunya.
Causes del sorgiment del catalanisme:
- La industrialització de Catalunya
- La Renaixença
- El centralisme de l’estat liberal espanyol
El catalanisme polític progressista
Entre 1874 i 1890 aproximadament, les idees catalanistes van estar liderades per Valentí Almirall, considerat el pare del catalanisme polític.
Almirall va establir les bases ideològiques. Va fer un llibre: Lo Catalanisme.
Valentí Almirall va impulsar importants projectes que van ajudar al creixement del catalanisme polític.
El 1879 va fundar el primer periòdic escrit en català, El Diari Català.
El 1880 es va fer el Primer Congrés Catalanista. El congrés va decidir:
- Crear una Acadèmia de la Llengua Catalana.
- Fundar una entitat permanent.
La primera associació unitària del catalanisme: el Centre Català.
Una altra fita del catalanisme durant aquest període va ser el Memorial de Greuges: document adreçat al rei Alfons XII el 1885 per una comissió de personalitats catalanes.
Almirall hi contenia els motius de greuge (queixa) de Catalunya.
Reacció anticatalana a tots els nivells.
Pocs mesos després moria Alfons XII sense que el memorial aconseguís res de positiu.
El catalanisme conservador
A partir dels anys 1890, l’hegemonia (lideratge) dins del catalanisme es va anar decantant cap als sectors més conservadors. La burgesia va fer seu el projecte catalanista, i el va fer servir per reivindicar l’autonomia política de Catalunya.
Torres i Bages: falten apunts
Principals idees del catalanisme catòlic. Catalunya era una nació perquè disposava d’una ànima o esperit propi que s’expressava a través de la:
- Llengua
- Cultura
- Dret
- Religió
La regeneració de Catalunya hauria de recaure fonamentalment en l’Església i el clergat.
La Unió Catalanista i les Bases de Manresa
Es va formar una Unió Catalanista: federació d’entitats catalanes.
La UC va celebrar la seva primera assemblea general per tal d'elaborar un projecte de sobirania política per a Catalunya.
Bases de Manresa: (són la primera concreció d’un projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya)
- Les bases delimitaven les competències que havia d’obtenir el poder regional català i les que havien de restar en mans del poder central.
Poder català:
- Sobirania de Catalunya
- Corts pròpies
- Llengua catalana única oficial
Poder central:
- Relacions internacionals
- Exèrcit
- Carreteres, ferrocarrils i ports
El moviment obrer entre 1874 i 1898
Quan va començar la Restauració, les condicions de vida i de treball dels obrers i els jornalers agrícoles eren molt dures.
La lluita que comencen a protagonitzar els obrers anirà dirigida a posar fi a aquesta situació.
A Espanya, com a la resta d’Europa, el moviment obrer també es dividirà en dos corrents:
- Marxisme (socialisme)
- Anarquisme
El marxisme
L’any 1879 un petit grup de socialistes va fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El seu principal dirigent va ser Pablo Iglesias.
PSOE: marxista, d’orientació obrerista, reclamava la desaparició de les classes socials i partidari de la revolució social que permetés la presa del poder als treballadors.
1888: Unió General de Treballadors (UGT): sindicat de masses d’inspiració socialista que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat.
Programa del sindicat: caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals.
El PSOE i la UGT tindran pocs seguidors a Catalunya.
L’anarquisme
Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espanyola (Andalusia).
Principis bàsics:
- Llibertat absoluta
- Apoliticisme
- Vaga
- Revolució social
Eren idees directes i senzilles que van despertar un gran entusiasme.
Dues tendències dins de l’anarquisme:
- Anarcosindicalistes (acció sindical)
- Anarcocomunistes (acció terrorista)
El període que va de 1890 a 1897 es va caracteritzar per l’abandonament progressiu del sindicalisme i pel triomf de les tesis més radicals.
Catalunya: l’estratègia terrorista, propaganda pel fet, s’anà imposant a poc a poc dins les files de l’anarquisme.
La tàctica, per tant, consistia en l’acció directa contra els interessos de les classes dominants.
Barcelona es va convertir en la ciutat de les bombes.
1893: 14 atemptats amb bomba a Barcelona:
Atemptat a la Gran Via
El capità general de Catalunya, Martínez Campos, va ser víctima d’un atemptat a la Gran Via. L’autor, Paulí Pallàs, va ser detingut immediatament i condemnat a mort.
Atemptat del Liceu
Santiago Salvador.
Va llançar dues bombes Orsini (de les quals només en va esclatar una) des del cinquè pis.
En els mesos següents van ser detingudes fins a 415 persones, la major part anarquistes. Santiago Salvador va ser detingut. Després de ser jutjat i condemnat a mort, Santiago Salvador va ser executat a garrot vil el 21 de novembre de 1894.
Com a conseqüència de la repressió, els anys 1894 i 1895 pràcticament no es van produir atemptats.
Atemptat de la processó de Corpus
Aquest dia, va esclatar una bomba mentre la processó del Corpus Christi tornava cap a l'església de Santa Maria del Mar. Van morir 12 persones i va haver-hi una cinquantena de ferits.
Va generar una repressió de gran abast. Els empresonaments van ser totalment arbitraris i sense garanties, i molts dels detinguts van ser torturats sense pietat a fi d'arrencar-los una confessió. La repressió policial es va abatre principalment damunt el moviment anarquista. Entre 600 i 700 persones detingudes... De tots els detinguts es va fer un Consell de Guerra. Van ser jutjades 87 persones, de les quals al final 5 van rebre penes de mort i diverses persones van ser condemnades a 20, 18 o 10 anys de presó. Aquest judici a tantes persones s'anomena Procés de Montjuïc.
Això va tenir una repercussió internacional, i un anarquista italià, Michele Angiolillo, es va desplaçar a Espanya amb la intenció de venjar els seus companys anarquistes. L'objectiu triat va ser el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, al qual va assassinar el 8 d'agost de 1897. Amb aquest atemptat es va tancar un cicle sagnant de l'anarquisme a Espanya. Va ofegar i debilitar el conjunt del moviment obrer durant anys.
La crisi de la Restauració (1898-1923)
De 1898 a 1923, la Restauració va entrar en crisi.
El desastre de 1898
Es coneix amb la denominació de desastre del 98 la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Eren les darreres possessions colonials espanyoles. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els EUA el 1898.
Causes de la guerra de Cuba
L'illa de Cuba era una de les colònies més pròsperes d'aquells anys:
- Economia: producció sucrera
- Política: negativa per part d'Espanya a concedir l'autonomia a l'illa.
Les tensions entre la colònia i la metròpoli van augmentar arran de l'oposició cubana als forts aranzels proteccionistes que Espanya imposava a l'illa per tal de dificultar el comerç amb els EUA. Aquest aranzel va aixecar l'oposició dels comerciants cubans i del govern nord-americà.
Desenvolupament de la guerra
José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano, protagonista de la revolta independentista iniciada el 1895. Els independentistes van aconseguir el control de la part oriental de l'illa. Els revolucionaris van aconseguir fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions central i occidental.
Cánovas va designar el general Martínez Campos com a nou capità general de l'illa. Es donava carta blanca al nou capità general quant als mitjans escollits per aconseguir la pau. Els soldats espanyols patiran molt a Cuba: desconeixien el terreny, començaran a patir epidèmies, hauran de patir el clima calorós i humit i se sentiran insegurs davant la tàctica de guerrilles que aplicaven els cubans.
Martínez Campos dimiteix el 16 de gener de 1896. Cánovas va rellevar-lo pel general Weyler, caracteritzat per la seva duresa, que es va llançar a una lluita sense pausa: guerra a ultrança.
Pla de combat: tallar el pas a les columnes dels insurgents i concentrar la població camperola en poblats tancats.
Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc també la rebel·lió de les Filipines (1896-97), que va significar l'obertura d'un segon front en les colònies i va exigir nous contingents de soldats.
El moviment obrer entre 1874 i 1898
Quan va començar la Restauració, les condicions de vida i de treball dels obrers i els jornalers agrícoles eren molt dures.
La lluita que comencen a protagonitzar els obrers anirà dirigida a posar fi a aquesta situació.
A Espanya, com a la resta d’Europa, el moviment obrer també es dividirà en dos corrents:
- Marxisme (socialisme)
- Anarquisme
El marxisme
L’any 1879 un petit grup de socialistes va fundar el Partit Socialista Obrero Español (PSOE). El seu principal dirigent va ser Pablo Iglesias.
PSOE: marxista, d’orientació obrerista, reclamava la desaparició de les classes socials i partidari de la revolució social que permetés la presa del poder als treballadors.
1888: Unió General de Treballadors (UGT): sindicat de masses d’inspiració socialista que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat.
Programa del sindicat: caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals.
El PSOE i la UGT tindran pocs seguidors a Catalunya.
L’anarquisme
Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espanyola (Andalusia).
Principis bàsics:
- Llibertat absoluta
- Apoliticisme
- Vaga
- Revolució social
Eren idees directes i senzilles que van despertar un gran entusiasme.
Dues tendències dins de l’anarquisme:
- Anarcosindicalistes (acció sindical)
- Anarcocomunistes (acció terrorista)
El període que va de 1890 a 1897 es va caracteritzar per l’abandonament progressiu del sindicalisme i pel triomf de les tesis més radicals.
Catalunya: l’estratègia terrorista, propaganda pel fet, s’anà imposant a poc a poc dins les files de l’anarquisme.
La tàctica, per tant, consistia en l’acció directa contra els interessos de les classes dominants.
Barcelona es va convertir en la ciutat de les bombes.
1893: 14 atemptats amb bomba a Barcelona:
Atemptat a la Gran Via
El capità general de Catalunya, Martínez Campos, va ser víctima d’un atemptat a la Gran Via. L’autor, Paulí Pallàs, va ser detingut immediatament i condemnat a mort.
Atemptat del Liceu
Santiago Salvador.
Va llançar dues bombes Orsini (de les quals només en va esclatar una) des del cinquè pis.
En els mesos següents van ser detingudes fins a 415 persones, la major part anarquistes. Santiago Salvador va ser detingut. Després de ser jutjat i condemnat a mort, Santiago Salvador va ser executat a garrot vil el 21 de novembre de 1894.
Com a conseqüència de la repressió, els anys 1894 i 1895 pràcticament no es van produir atemptats.
Atemptat de la processó de Corpus
Aquest dia, va esclatar una bomba mentre la processó del Corpus Christi tornava cap a l'església de Santa Maria del Mar. Van morir 12 persones i va haver-hi una cinquantena de ferits.
Va generar una repressió de gran abast. Els empresonaments van ser totalment arbitraris i sense garanties, i molts dels detinguts van ser torturats sense pietat a fi d'arrencar-los una confessió. La repressió policial es va abatre principalment damunt el moviment anarquista.
La crisi de la Restauració (1898-1923)
De 1898 a 1923, la Restauració va entrar en crisi.
El desastre de 1898
Es coneix amb la denominació de desastre del 98 la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Eren les darreres possessions colonials espanyoles. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els EUA el 1898.
Causes de la guerra de Cuba
L'illa de Cuba era una de les colònies més pròsperes d'aquells anys:
- Economia: producció sucrera
- Política: negativa per part d'Espanya a concedir l'autonomia a l'illa.
Les tensions entre la colònia i la metròpoli van augmentar arran de l'oposició cubana als forts aranzels proteccionistes que Espanya imposava a l'illa per tal de dificultar el comerç amb els EUA. Aquest aranzel va aixecar l'oposició dels comerciants cubans i del govern nord-americà.
Desenvolupament de la guerra
José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano, protagonista de la revolta independentista iniciada el 1895. Els independentistes van aconseguir el control de la part oriental de l'illa. Els revolucionaris van aconseguir fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions central i occidental.
Cánovas va designar el general Martínez Campos com a nou capità general de l'illa. Es donava carta blanca al nou capità general quant als mitjans escollits per aconseguir la pau. Els soldats espanyols patiran molt a Cuba: desconeixien el terreny, començaran a patir epidèmies, hauran de patir el clima calorós i humit i se sentiran insegurs davant la tàctica de guerrilles que aplicaven els cubans.
Martínez Campos dimiteix el 16 de gener de 1896. Cánovas va rellevar-lo pel general Weyler.