La descolonització d'Àfrica i Àsia: causes, fases i conseqüències

La Descolonització: Causes i Vies d'Accés

Factors favorables a la descolonització

La descolonització d'Àfrica i d'Àsia es va iniciar a partir del 1945. Les causes estaven localitzades tant als països colonitzats com a les pròpies potències colonials.

Els moviments nacionalistes

El desenvolupament dels moviments nacionalistes a les colònies va tenir un gran impuls en el període d'entreguerres. Aquests moviments, la influència dels quals es va multiplicar a partir del 1945, van denunciar clarament l'opressió colonial i van defensar el dret a la independència.

La feblesa de les metròpolis

La ràpida derrota de les potències colonials (França, Holanda o Bèlgica) el 1940, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, i la feblesa del Regne Unit durant els primers anys de la guerra van reduir el prestigi de les metròpolis als territoris colonials.

A Àsia, les metròpolis van ser derrotades per l'expansionisme japonès. El buit de poder davant l'ocupació nipona va ser aprofitat per grups nacionalistes, que van lluitar contra els invasors japonesos i no acceptaven el retorn de la potència colonial un cop alliberat el territori.

El context internacional favorable

Les dues grans potències sorgides de la fi de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica, es van mostrar favorables a la descolonització.

Els Estats Units van voler donar-ne una prova fefaent quan, el 1946, van concedir la independència a la seva única colònia, les Filipines.

A més, l'ONU va esdevenir una tribuna internacional a favor de la independència dels pobles colonitzats.

Les diferents vies d’accés a la descolonització

Procés negociat i pactat

No hi van faltar episodis de lluita armada i, en alguns casos, això va obrir pas a conflictes entre els països nous (cas de l'Índia i el Pakistan). El caràcter negociat de la descolonització va permetre crear estructures de col·laboració entre les antigues colònies i el Regne Unit: la Comunitat Britànica de Nacions (Commonwealth).

Lluita per la independència

La resistència de França, Holanda, Bèlgica o Portugal a concedir la independència a les colònies respectives va donar lloc a guerres i enfrontaments armats que no van poder detenir l'imparable procés d'independència. En aquests casos, les relacions entre els països nous i les antigues metròpolis no van ser positives després de la independència.

Fases del Procés Descolonitzador

La fase inicial (1945-1954)

Les colònies asiàtiques i les del Pròxim Orient van ser les primeres a començar el moviment descolonitzador.

• L'Índia era el territori colonial més important de l'Imperi britànic, on els moviments independentistes ja s'havien iniciat d'ençà del 1920.
• Les derrotes militars de França i Holanda el 1940 van crear un buit de poder a les respectives colònies asiàtiques d'Indoxina i Indonèsia, que van ser ocupades pel Japó durant la Segona Guerra Mundial.
• L'any 1946, Síria, Jordània i el Líban van obtenir la independència i, el 1947, l'ONU va determinar la partició de Palestina en dues zones diferenciades: un Estat palestí i un Estat jueu.

La fase d’expansió (1955-1964)

Espanya, que exercia el protectorat sobre el nord del Marroc, va acceptar, l'any 1958, que aquest territori s'incorporés al nou regne del Marroc.

El protectorat espanyol incloïa la muntanya del Rif al nord i Ifni al sud, prop del Sàhara.

El 1960, Bèlgica va reconèixer la independència del Congo.

La fase tardana (1965-1994)

En plena onada de descolonització, els colons de raça blanca de Sud-àfrica (1961) i de Rhodèsia del Sud (1965) van proclamar unilateralment la independència del Regne Unit i van formar governs integrats únicament per la població blanca d'origen europeu.

Aquest intent per mantenir l'estructura social i econòmica de l'època colonial es va mantenir fins al 1980 a Rhodèsia, quan la majoria de raça negra va ocupar el govern i va canviar el nom del país pel de Zimbabue. En el cas de Sud-àfrica, el règim racista s'hi va mantenir fins al 1994.

Frontera

Portugal va ser la darrera metròpoli a concedir la independència a les colònies, malgrat que des del 1961 va fer cara a moviments guerrillers independentistes. Després d'una guerra colonial, Portugal va negociar la independència de Guinea Bissau (1974), i Angola i Moçambic (1975).

Conflictes Postcolonials

La creació de l’Estat d'Israel i la qüestió palestina

Acabada la Segona Guerra Mundial, i en un context internacional impactat per l'horror de l'Holocaust, els jueus van plantejar la necessitat de reagrupar-se.

El novembre del 1947, una resolució de l'ONU va proposar la partició en dos estats de la Palestina que estava sota mandat britànic. El 1948 va acabar el mandat britànic i Ben Gurion va proclamar l'Estat d'Israel.

La resolució internacional de crear un Estat jueu va intentar solucionar un problema, però en va generar un altre, que va donar lloc a un conflicte que continua vigent als nostres dies.

Sud-àfrica i l’Apartheid

Quan el 1910 es va crear la Unió Sud-africana, els colons descendents dels bòers van imposar un règim de segregació racial que es va instaurar oficialment el 1948, quan el Partit Nacional, que defensava l'esperit dels bòers, va arribar al poder per mitjà d'unes eleccions.

Durant els quaranta anys següents, la política d'apartheid va assolir l'apogeu. Consistia en un conjunt de lleis destinades a mantenir separats els diferents grups racials.

Nelson Mandela va ser president d’una nova república en la qual tots els ciutadans tenen els mateixos drets.

El Nou Ordre Mundial i el Neocolonialisme

La Conferència de Bandung i el No-alineament

En el context internacional de la Guerra Freda i en ple procés d'independència de les colònies asiàtiques, l'any 1955 es va celebrar a Bandung la Conferència de Pobles Africans i Asiàtics, que va suposar l'accés dels nous estats al primer pla de la política internacional.

Una nova forma de dominació: el Neocolonialisme

Aquesta nova forma d'influència, en la qual coexisteixen governs propis (sovint derivats de cops d'Estat i revoltes armades) amb la presència d'empreses, inversions de capital i interessos de les antigues metròpolis, que condicionen el desenvolupament econòmic dels països nous, rep el nom de neocolonialisme.

Característiques del neocolonialisme

Les característiques principals del neocolonialisme inclouen:

• Dependència comercial: Els països nous han d'importar productes manufacturats, sovint produïts a partir de les matèries primeres que ells mateixos han aportat, però a preus molt més alts.
• Manca de capitals i deute extern: El predomini d'una activitat econòmica de subsistència, la dependència tecnològica i un deute exterior molt alt fan que els països subdesenvolupats no disposin de capitals propis per impulsar el creixement econòmic.

El resultat és el cercle de pobresa, en el qual la dependència econòmica genera un deute molt alt que impedeix l'acumulació interna de capital necessària per promoure un creixement econòmic propi.