La Renaixença Valenciana: Autors Clau i Evolució Literària

Constanti Llombart i Lo Rat Penat (1848-1893)

Constanti Llombart, pseudònim de Carmel Navarro, va tractar de dinamitzar la Renaixença amb plantejaments progressistes i estenent l’ús del valencià (per a ell, era viu i dinàmic). Era autor teatral i costumista, historiador literari i editor de clàssics valencians; la seva tasca, però, va caure en el buit. El 1878, va fundar Lo Rat Penat, amb l'objectiu d'estructurar el moviment renaixentista i assegurar-ne la continuïtat. No obstant això, l'entitat va caure en mans dels burgesos, i com a conseqüència, la Renaixença es convertí en un moviment que produïa poesia pròpia dels Jocs Florals.

Teodor Llorente (1836-1911)

Durant mig segle, Teodor Llorente va exercir com a patriarca de les lletres valencianes. El 1866, va fundar el periòdic Las Provincias i en fou director. El 1902, va ser nomenat president honorari de Lo Rat Penat. Dominava els recursos retòrics i escrivia sobre temes històrics nostàlgics i costumistes, amb una visió idealitzada del món rural. La seva obra literària inclou Llibret de versos (1855) i Nou llibre de versos (1902). Estava ben relacionat i amb ell triomfà la Renaixença pròpia d'un Regionalisme conservador.

Vicent W. Querol

Vicent W. Querol, amic de Teodor Llorente, va conrear una poesia amb trets èpics i dins de la tradició romàntica. La seva obra més important és Pàtria, fidel, amor (1872). També va escriure les Rimes catalanes i Las Rimas. Va escriure principalment en castellà, inspirat en Bécquer.

Lluís Galiana

Lluís Galiana va fer l'intent de dotar la llengua de rigor filològic, ja que estava degradada i calia recuperar-la i depurar-la. El 1768, va publicar Rondalla de Rondalles amb la intenció depuradora de la llengua, volent purgar-la de barbarismes, llocs comuns i frases fetes. Aquesta obra, però, supera les intencions de l'autor i és una obra excel·lent de narrativa. Està inspirada en Cuento de cuentos de Quevedo i Historia de historias de Torres de Villarroel.

Carles Ros (1703-1773)

Carles Ros va realitzar treballs filològics, literaris i editorials amb l'objectiu de recuperar el valencià i la cultura. Entre les seves obres filològiques destaquen:

• Breve diccionario castellano-valencià (1739)
• Diccionario (1764)
• Diccionario de voces monosílabicas (1750)
• Breve explicació de las cartillas valencianas, que tracta d’ensenyar el valencià de manera raonada
• Epítome del Origen y Grandezas del idioma valenciano
• Tratat d’adagis i refranys valencians (considerava el valencià com una llengua comparable al grec per als adagis)
• Pràctica per escriure amb perfecció la llengua valenciana

També va editar clàssics valencians i la Rondalla de rondalles de Galiana.

Precedents de la Prosa Literària del Segle XVIII

Els inicis del segle XVIII no foren propicis per a una renovació literària i cultural. La Guerra de Successió finalitzà amb l'abolició dels Furs (1707), però alguns escriptors crearen les bases d’una Il·lustració valenciana. El desenvolupament econòmic i social de València del segle XVIII contribuí a la reaparició d’intel·lectuals i il·lustrats destacats com:

• Gregori Mayans: autor de Vida de Cervantes i Orígenes de la vida española.
• Jaime Villanueva: conegut per la seva obra Viaje literario por iglesias de España.

Autors de Literatura Popular Valenciana (Segle XIX)

La literatura popular valenciana del segle XIX es caracteritzava per les seves insuficiències culturals i estètiques. Això va fer que se'ls confongués amb altres autors que conreaven la literatura de consum en valencià. Els autors més importants foren Rafael Maria Liern (al començament del segle) i Eduard Escalante (al final). Tots ells conreaven una literatura d’entreteniment, que no acceptava solucions normalitzadores en el llenguatge. Feien una literatura de consum popular i d’amena intenció, sovint alienadora.

El Teatre Valencià i el seu Públic al Segle XIX

El teatre, a diferència de la poesia, per mantenir el seu públic, es va veure obligat a fer moltes concessions, com passava amb la premsa. Els autors utilitzaven un llenguatge fàcil, sense gaire preocupació per la correcció, i un tipus de comèdia reconeixible. Les proves en teatre major seran escasses en la nostra llengua. El teatre es limitarà a peces curtes que seran interpretades com a parts secundàries de representacions globals. Les peces més importants eren en castellà, i les curtes en valencià. Hi hagué una notable acceptació d'aquesta mena de teatre i una resposta favorable del públic, amb una gran quantitat d'amateurs i d'obres que s'escrivien en aquells anys.