Relleu de la Península Ibèrica: Característiques, Meseta i Serralades

Característiques Generals del Relleu Peninsular

Espanya, situada a l’extrem sud-oest d’Europa, té el 97% del seu territori a la Península Ibèrica. La resta es reparteix entre les Balears, Canàries, Ceuta, Melilla i petits illots propers a les seves costes.

Les principals característiques del relleu peninsular espanyol són:

• La forma massissa i compacta, determinada per l’amplada i extensió de les costes, i pel traçat rectilini d’aquestes.
• L’elevada altitud mitjana, produïda per dos factors clau:
  • La gran extensió que té la Meseta.
  • Un seguit de cadenes muntanyoses amb cims que superen els 3000 m.
• La disposició perifèrica del relleu, que dificulta l’accés a la Meseta i impedeix que la influència del mar arribi fins a les terres de l’interior, provocant un clima més extremat.
• Presenta unitats naturals ben diferenciades que configuren diferents regions i paisatges.

La Meseta: Unitat Central del Relleu Ibèric

És la unitat principal del relleu peninsular i ocupa l’espai central de la Península Ibèrica. Es divideix en Submeseta Nord i Submeseta Sud, separades pel Sistema Central.

Divisió de la Meseta: Nord i Sud

• La Submeseta Nord: Té una altitud mitjana entre els 800-850 m, es troba ocupada per la conca del Duero i està envoltada de muntanyes.
• La Submeseta Sud: Té una altitud inferior, entre 500-700 m, i està formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l’altiplà de la conca del Tajo i l’altiplà de la conca del Guadiana. Entre aquests dos altiplans s’estén la planura de la Manxa, la més extensa d’Espanya.

Serralades Interiors de la Meseta

Són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo.

El Sistema Central

Divideix la Meseta en dues meitats i està format per una gran alineació de muntanyes d’altitud important. Destaquen les serres de: Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata. El pic més alt és l’Almanzor (2592 m) a la Serra de Gredos. Entre les serres hi trobem valls que obren passos de muntanya, on el port més important és el de Somosierra, que comunica els dos altiplans.

Les Muntanyes de Toledo

Divideixen en dues parts la Submeseta Sud i separen les conques dels rius Tajo i Guadiana. Són un conjunt de serres d’altituds modestes (màxim 1400 m). Destaquen: Les Muntanyes de Toledo, Guadalupe, Montánchez i San Pedro, separades per corredors transversals que faciliten les comunicacions.

Serralades Perifèriques de la Meseta

Massís Galaicolleonès

Comprèn Galícia, les serres de l’oest d’Astúries, les Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i la Segundera. La seva altitud mitjana és d’uns 500 m i els cims més destacats són: el Teleno i la Peña Treviño.

Serralada Cantàbrica

És una barrera muntanyosa que va paral·lela a la costa. A la part occidental hi trobem el Massís Asturià. A la part oriental hi destaquen els Picos de Europa.

Sistema Ibèric

Limita la Meseta de nord-oest a sud-est. S’hi distingeixen dos sectors:

• El sector nord (Demanda...).
• El sector sud, format per un seguit de serres i depressions solcades per rius.

Sierra Morena

Es troba a la part meridional de la Meseta, separant-la de la Depressió del Guadalquivir. Les serres més importants són les de: Alcudia, Madrona i Aracena. L’únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia a través de Sierra Morena és el de Despeñaperros.

Serralades Exteriors i Sistemes Meridionals

Els Pirineus: Frontera Natural

Són una gran serralada amb una longitud de 440 km que forma la frontera entre Espanya i França. S’hi distingeixen dues unitats:

• Els Pirineus Axials o Centrals: On es troben les màximes altituds com l’Aneto (3404 m), al Massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3355 m) i la Pica d’Estats (3142 m).
• El Prepirineu: Té menys altitud i formes més suaus. Es divideix entre les Serres Interiors (més de 2500 m) i les Serres Exteriors (Cadí, Montsec), amb altituds modestes.

Serralades Litorals Catalanes

Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i terrenys volcànics. Configuren dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal o fossa tectònica:

• La Serralada Prelitoral (Montseny, amb el Turó de l’Home, 1706 m).
• La Serralada Litoral.

Aquestes alineacions influeixen en la continentalitat del clima de les terres interiors de Catalunya.

Les Serralades Bètiques

El sistema Bètic el formen la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, separades per una sèrie discontínua de depressions o foies. Presenten un paisatge de badlands (terme derivat de l’anglès, 'terres dolentes o ermes'), a causa de l’aridesa del clima.

• La Serralada Penibètica: Situada vora la costa (Sierra Nevada, amb els pics Veleta, 3398 m, i Mulhacén, 3482 m), és el punt més alt de la Península.
• La Serralada Subbètica: S'estén des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Nau, on se submergeix al mar Mediterrani i torna a emergir més endavant per definir part del relleu de les illes Balears.

Les Grans Depressions Peninsulars

La Depressió de l'Ebre

És una gran conca amb forma triangular per on flueix el riu Ebre amb els seus afluents que, en la seva major part, se situa per sota dels 500 m d’altitud. L’Ebre s’obre pas entre les muntanyes de les Serralades Litorals Catalanes i desemboca al Mediterrani formant un delta. El seu origen està lligat a la formació dels Pirineus.

La Depressió del Guadalquivir

És una ampla plana de forma triangular i oberta al mar. No té gairebé accidents de relleu destacables i la seva altitud és molt baixa. Coberta en un primer moment pel mar, es va convertir en un llac que es va anar assecant lentament, amb zones d’aiguamolls i pantanoses.

El Guadalquivir la travessa regant una extensa zona d’hortes i desemboca al Golf de Cadis en una zona d’aiguamolls, al voltant dels quals hi ha una ampla franja de dunes (Parc Nacional de Doñana).

Característiques de les Costes Atlàntiques

La Costa Cantàbrica

Hi predominen les costes altes i rectilínies, amb platges escasses. En els llocs on les muntanyes arriben a la costa, hi trobem penyasegats i en algunes zones s’hi observa la formació de rases. Hi destaca la formació de ries.