Regnat de Ferran VII: conflictes entre liberals i absolutistes (1814-1833)

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres etapes.

Primera etapa: El sexenni absolutista (1814-1820)

Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Segona etapa: El Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823)

Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. No obstant això, aquesta situació no va durar massa. El context internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme.

Third Stage: La Dècada Absolutista o Ominosa (1823-1833)

Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals són perseguits novament. La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals.

El sexenni absolutista

Març 1814: Ferran VII torna a Espanya. No va complir les promeses d’acatar el règim constitucional. A través de la conspiració i emparant-se en les peticions dels absolutistes formulades al Manifest dels Perses, va restablir l’Antic Règim. Va declarar nuls la Constitució i els decrets de Cadis i inicià una persecució de liberals i afrancesats.

Durant els mesos següents, el rei restaurà les antigues institucions i el règim senyorial en un context internacional de restauració de l’absolutisme. No es van prendre mesures eficients per reconstituir la societat de postguerra, ni per sanejar la hisenda i fer front al deute. L’esclat dels moviments d’emancipació de les colònies va exigir recursos extraordinaris per fer front i va interrompre els fluxos monetaris que arribaven d’Amèrica.

Reformes fiscals i descontentament social

Diferents ministres d’Hisenda van plantejar reformes fiscals amb un punt en comú: la necessitat que els privilegiats contribuïssin al fisc. El rei no les va acceptar i es va negar a aprovar mesures que alteressin les normes tradicionals. Tot i la repressió, la guerra havia canviat la societat:

• La pagesia mantenia la resistència a pagar determinades rendes i el delme.
• Els qui havien comprat terres amb les desamortitzacions demanaven que es respectés la propietat de les noves adquisicions.
• Els qui havien desenvolupat noves formes de producció (manufactures, indústries) al marge dels gremis demanaven la llibertat d’indústria i de mercat.

A les ciutats, hi havia malestar entre els artesans, jornalers i la petita burgesia. Reivindicacions liberals i constitucionals prenien sovint forma de pronunciament militar: aixecament d’un sector de l’exèrcit a favor de la Constitució, amb el suport civil a les ciutats, pretenia aconseguir prou força per imposar-se al monarca. Des de 1814 es produïren diversos pronunciaments militars que fracassaren i foren reprimits amb una duresa implacable.

El Trienni Liberal (1820-1823)

1 de gener de 1820: triomfà un pronunciament militar a favor de la Constitució encapçalat pel coronel Rafael del Riego al capdavant d’una companyia de soldats que es trobaven a Sevilla. La passivitat de l’exèrcit reial i l’acció dels liberals a les ciutats obligaren el rei a acceptar la Constitució de 1812.

Es va formar un nou govern que proclamà l’amnistia per possibilitar el retorn dels liberals i afrancesats i convocà eleccions que guanyaren els liberals. Les noves Corts es formaren amb majoria de diputats liberals i iniciaren una important obra reformista:

• Supressió de les senyories jurisdiccionals, primogenitures i vinculacions per liquidar el feudalisme al camp.
• Reforma del sistema fiscal per augmentar els recursos de l’Estat i disminució del delme que cobrava l’Església.
• Aprovació d’una reforma eclesiàstica: suprimia els convents i secularitzava els frares.
• Desamortització de terres del clero regular que passaren a mans de l’Estat i venudes a particulars en subhasta pública.
• Eliminació dels gremis i aprovació de la llibertat d’indústria i de circulació de mercaderies.
• S’instaurà la Milícia Nacional per mantenir l’ordre públic i defensar el règim constitucional.
• Nova divisió del territori en províncies.
• Es promulgà el primer Codi penal (1822).
• Es reformà l’exèrcit (1821).
• Impuls a l’educació, organitzada en tres graus: primari, secundari i universitari.

Conflictes i tensions durant el Trienni Liberal

L’oposició de la monarquia: Ferran VII havia acceptat el nou règim forçat per les circumstàncies. Va paralitzar les lleis que va poder, fent servir el dret a vet que li atorgava la constitució. Va conspirar contra el govern per recuperar el poder absolut.

El descontentament de la pagesia: Tot i les reformes que abolien les senyories jurisdiccionals, no s’incorporaren les aspiracions bàsiques com l’accés a la terra o una rebaixa efectiva dels impostos. Els antics senyors eren els nous propietaris, i els pagesos esdevingueren arrendataris que podien ser expulsats si no pagaven. Noves contribucions estatals, junt amb el pagament monetari de les rendes i els delmes, obligaren els pagesos a vendre els productes en condicions desfavorables. Els pagesos pobres es trobaren indefensos davant les noves relacions capitalistes i es sumaren a l’agitació antiliberal.

La noblesa tradicional i l’església, perjudicades per la supressió del delme i dels privilegis, estimularen la revolta contra el govern. Aconseguiren capitalitzar el descontentament de la pagesia i vincularen la solució al restabliment de l’ordre tradicional.

Intervenció de la Santa Aliança

El 1822 es produïren escamots reialistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat, que portaren a la Regència absolutista a la Seu d’Urgell el 1823. Tensions entre els liberals: es dividiren en dues tendències:

• Moderats: governaren fins 1822. Partidaris de reformes favorables a les elits socials (noblesa i burgesia propietària) que no provoquessin conflictes amb el rei.
• Exaltats: govern 1822-23. Plantejaven la defensa inapel·lable de les llibertats, el desenvolupament ple de la Constitució i la necessitat de reformes radicals més pròximes a les classes mitjanes i populars.

Partidaris de posar fi als reialistes. El 1815, al Congrés de Viena, les potències absolutistes formen la Santa Aliança (Àustria, Rússia i Prússia, se’ls uní França) per intervenir militarment davant qualsevol amenaça liberal. El triomf del liberalisme a Espanya es contagià a altres territoris, com Nàpols, el Piemont i Portugal. Ferran VII els demanà ajuda i la Santa Aliança decidí intervenir per restablir l’absolutisme a Espanya. El 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandats pel Duc d’Angulema, travessen els Pirineus. Trobaren escassa resistència de les tropes liberals. No s’aconseguí la intervenció ciutadana ni ajuda anglesa.

Després de l’ocupació de Madrid, es produí el nomenament d’un Consell de Regència i un govern absolutista. Aquests derogaren les normes i decrets implantats durant el Trienni Liberal. L’octubre de 1823, Ferran VII recupera la condició de monarca absolut i inicià una persecució dels liberals i implantà un règim de terror (Dècada Ominosa).

Dècada Absolutista (1823-1833)

El retorn a l’absolutisme comportà una tornada a l’immobilisme polític: el rei, per por dels liberals, no va dur a terme les reformes que necessitava el país. Es produí una gran repressió a l’oposició (assassinats dels liberals Antonio Torrijo i Mariana Pineda). Es creà un cos militar encarregat directament de perseguir el liberalisme: els voluntaris reialistes.

Degut a la gravetat de la situació social, alguns ministres proposaren una amnistia per superar la situació de violència, una reforma de la hisenda així com una administració capaç de garantir el funcionament de la monarquia. La pèrdua de les colònies agreujà la crisi. A partir de 1825, degut als problemes econòmics, el rei decideix cercar la col·laboració del sector moderat de la burgesia. Proposà un nou ministre d’Hisenda que impulsés una reforma fiscal per recaptar més impostos, fent pagar als sectors privilegiats.

Els sectors més tradicionalistes de la Cort estaven descontents perquè no s’havia restablert la Inquisició i no s’actuava amb prou contundència contra els liberals. Aquesta nova actitud del rei augmentà la seva malfiança. El 1827, els reialistes més intransigents impulsaren aixecaments amb la denúncia d’una pretesa influència de revolucionaris a la Cort. Alguns d’ells van arribar a llançar consignes a favor del seu germà Carles.

Ferran VII acata la Constitució de Cadis

"He oído vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución por la cual suspirabais y seré siempre su más firme apoyo. Ya he tomado las medidas oportunas para la propia convocatoria de las Cortes. En ellas, reunido con vuestros Representantes, me gozaré de concurrir a la grande obra de la prosperidad nacional. Españoles: vuestra gloria es la única que mi corazón ambiciona. Mi alma no apetece sino veros en torno a mi trono unidos, pacíficos y dichosos. Confiad, pues, en vuestro rey, que os habla con la efusión sincera que le inspiran las circunstancias en os halláis y el sentimiento íntimo de los altos deberes que le impuso la Providencia [...]. Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional; y mostrando a la Europa un modelo de sabiduría, orden y perfecta moderación en una crisis que en otras naciones ha sido acompañada de lágrimas y desgracias, hagamos admirar y reverenciar el nombre español, al mismo tiempo que labramos por siglos nuestra felicidad y nuestra gloria."

Fernando VII acata la Constitució de Cádiz de 1812. 10 de març de 1820.

Classificació

Es tracta d'una font directa i primària de caràcter polític. L'autor és el propi Rei, Ferran VII, que es dirigeix a la nació després del pronunciament de Riego en 1820. En aquest text conegut com a Manifest Fernandino, o Manifest a la Nació de 1820, Ferran VII jura i acata la Constitució de 1820.

Anàlisi

La idea principal del text és el jurament de Ferran VII de la Constitució de 1812, amb la coneguda frase: "Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional". S'inicia el període conegut com a Trienni Liberal a Espanya (1820-1823). En el primer paràgraf, lluny d'admetre la derrota, el Rei sembla mostrar certa condescendència cap a la nació, a qui tracta com els seus "fills", i afirma prendre els passos pertinents per a una convocatòria de Corts. Tampoc sembla admetre la derrota al segon paràgraf i sembla assumir la decisió com una cosa imposada per la Providència, i d'aquí el seu ferm convenciment en seguir el camí liberal. Finalment, tracta d'enorgullir-se de la nació espanyola i de la seva pròpia decisió, que no ha donat lloc a un enfrontament civil, ni a una revolució, amb clares al·lusions a la Revolució Francesa, situació que sens dubte té por, a causa del desenllaç de Lluís XVI.

Manifest dels Perses

“Artículo 1. Era costumbre en los antiguos persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor. Para serlo España a V.M. no necesitaba igual ensayo en los seis años de su cautividad, del número de los españoles que se complacen al ver restituido a V.N. el trono de sus mayores, son los que firman esta reverente exposición con el carácter de representantes de España; mas como en ausencia de V.M. se ha mudado el sistema que regía al momento de verificarse aquélla, y nos hallamos al frente de la nación con un Congreso que decreta lo contrario de lo que sentimos y de lo que nuestras provincias desean, creemos un deber manifestar nuestros votos y las circunstancias (...) Artículo 134. La monarquía absoluta [...] es una obra de la razón y de la inteligencia; está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado; fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus reyes. Por eso ha sido necesario que el poder soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. No pudiendo dejar de cerrar este respetuoso manifiesto [...] con la protesta de que se estime siempre sin valor esa Constitución de Cádiz, y por no aprobada por V.M. ni por las provincias [...] porque estimamos las leyes fundamentales que contiene de incalculables y trascendentales perjuicios, que piden la previa celebración de unas Cortes españolas legítimamente congregadas en libertad y con arreglo en todos a las antiguas leyes”.

Manifiesto de “Los Persas”. Madrid, 12 d'abril de 1814.

Classificació

Aquest text que comentarem és una font primària, ja que el seu contingut es deriva directament dels fets amb els quals es relacionen. Per la seva forma és un text circumstancial, ja que en ell s'estan exigint uns drets. Aquest text és un manifest que alguns diputats a les corts ordinàries (els perses) van signar en els majors dificultats de la seva opressió a Madrid el 12 d'abril de 1814. Per tant, el seu autor no és individual, sinó col·lectiu. És un text públic i dirigit al Rei Ferran VII (1814-1833). Tot això emmarcat dins d'un àmbit nacional ja que la situació es va produir a Espanya.

Anàlisi

El manifest dels Perses és un atac de les idees liberals i una justificació ideològica de la monarquia absoluta i dels principis que es regien en l'Antic Règim, tant de les seves institucions com de la religió. S'argumenta que la monarquia absoluta és el millor sistema polític i es justifica a partir del dret diví. A més, es recomana a Fernando VII que derogui.

Diferències entre liberals i absolutistes

La monarquia absoluta, també coneguda com a absolutisme monàrquic, és un règim polític el poder del qual està concentrat en una sola persona, el rei. A la monarquia absoluta no hi ha la divisió de poders, ja que el monarca concentra en la seva persona tots els poders de l'Estat: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Per poder exercir la seva autoritat, els monarques comptaven amb l’assistència i l’assessorament de Consells, ministres i secretaris.

Entenem com a liberalisme la doctrina política que defensa el sistema parlamentari, la limitació del poder dels monarques, la separació de poders, el dret a sufragi i l’existència de constitucions. La invasió napoleònica del 1808 va precipitar la crisi de l’Antic Règim i va obrir les portes a la introducció del liberalisme a Espanya sobre la base de la celebració de les Corts de Cadis i la promulgació de la Constitució del 1812. L’intent de Ferran VII de tornar el 1814 a l’absolutisme va provocar un enfrontament permanent entre liberals i absolutistes, en el qual l’absolutisme va aconseguir sempre imposar-se per la força.

Durant el regnat d’Isabel II es va dur a terme la implantació del liberalisme. Les bases de l’Antic Règim van ser abolides i els poders dels monarques van quedar limitats per una constitució i un parlament. No obstant això, un seguit de factors van alterar el nou sistema liberal i el van fer molt fràgil i inestable (predomini militar, ingerències de la corona...). El regnat d’Isabel II també representa el darrer gran esforç de l’Antic Règim per sobreviure en la forma d’insurreccions carlines (les Guerres carlines).

L'emancipació de les colònies

Als inicis del segle XIX hi havia una rica burgesia criolla (blancs nascuts a Amèrica), pròspera i il·lustrada, que se sentia apartada de l’administració colonial i perjudicada pels forts impostos que només beneficiaven la metròpoli, i pel control que exercia Espanya sobre l’economia, en especial el comerç. L’impacte de la independència dels Estats Units i la difusió dels ideals de la Revolució havien fomentat el creixent malestar d’aquests territoris.

La invasió napoleònica va produir un buit de poder a Espanya i la crisi de la monarquia, i els criolls d’Amèrica van formar juntes, que inicialment van mantenir els seus llaços amb la Constitució de Cadis. Però ni les reformes que van impulsar les Corts des de 1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les colònies. Llavors, les juntes es van enfrontar amb les autoritats colonials i van emergir com a nous poders.

A més a més, el restabliment de l’absolutisme a Espanya (1814) va significar una política d’intransigència cap a les colònies que va comportar l’enviament de vaixells i soldats per acabar amb les revoltes, la qual cosa va provocar l’expansió del moviment llibertador. La guerra colonial es va estendre per tot el continent a partir de 1816 i la victòria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer irreversible la independència i la constitució de noves repúbliques. De 1808 a 1814 es van crear juntes revolucionàries a Buenos Aires, Caracas i Quito. Els principals líders independentistes van ser el general San Martín, Simón Bolívar, Iturbide i Antonio Josep de Sucre. Entre 1811 i 1824, els diferents territoris americans aconsegueixen la seva independència. Tan sols Cuba, Puerto Rico i les Filipines queden com a colònies.

El regnat d’Isabel II

El regnat d’Isabel II és el període de la Història d’Espanya que es situa entre el regnat de Ferran VII i el Sexenni Democràtic. En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes:

• En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843), coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista.
• En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista.

El desprestigi dels moderats, desgastats per tants governs, i de la pròpia reina, va fer que el 1868, amb la Revolució de Setembre, aquesta hagués d'abandonar el país. Políticament significa la consolidació del model liberal a Espanya, tot i que amb una construcció lenta, difícil i amb moltes deficiències. També representa el darrer gran esforç de l’Antic Règim per sobreviure en la forma d’insurreccions carlines (les Guerres carlines).

Característiques

1. El carlisme: partidari del retorn de l’Antic Règim, és la gran amenaça per la construcció de l’Estat liberal. Els carlins organitzen dues insurreccions obertes (les dues primeres guerres carlines), la primera de les quals va suposar una seriosa amenaça militar per a l’Estat liberal isabelí. Els sectors absolutistes, els carlistes, encara que anessin perdent importància progressivament, mantingueren una presència social considerable (especialment entre sectors del clero, la noblesa i el camperolat) i a determinades zones com Navarra, País Basc, parts de Catalunya, Aragó i València. Així, les guerres carlines (1833-40, 1846-49, 1872-76) constituïren un darrer episodi dins la lluita d'aquests sectors per impedir la consolidació del règim liberal.
2. Dificultats del sistema de partits: La incapacitat dels grans partits liberals per arribar a grans acords d’Estat i col·laborar en la construcció de l’Estat liberal marcaran la inestabilitat d’aquesta etapa. Les dues grans tendències liberals aparegudes durant el regnat de Ferran VII (liberalisme moderat i liberalisme exaltat) ara esdevenen partits, el Partit moderat i el Partit progressista. Ambdós comparteixen la voluntat de construir un Estat liberal espanyol. Ara bé, una combinació de corrupció, incompetència i manca de visió política fan que aquests dos grans partits es concentrin més en les seves diferències i el seu afany de poder que no en els punts que comparteixen i en la seva vocació de servei públic. El resultat és que tot el període isabelí està marcat per una alternança no pacífica al poder entre moderats i progressistes, i una successió de constitucions i polítiques partidistes, amb obres de govern que són desfetes pel partit rival en prendre el poder. L’alternança violenta al poder està permesa per la dinàmica de pronunciaments militars respectivament favorables als moderats o als progressistes.
3. Intervencionisme militar: Els canvis de govern (que implicaven sovint un canvi de Constitució), no eren resultat de l’expressió de la sobirania nacional mitjançant eleccions (realitzades per sufragi censatari i normalment falsejades), sinó de pronunciaments que eren actuacions d’un sector de l’exèrcit per forçar a la reina a entregar el govern a un determinat pensament polític. Aquesta extraordinària influència dels militars en la vida política, com ja hem indicat, és en bona part conseqüència de les guerres carlines i d’independència americana. Les guerres carlines donaren prestigi popular i protagonisme públic als militars liberals com el general Espartero, que aprofiten aquest protagonisme per intervenir en política encara amb més força. El resultat és una dinàmica de pronunciaments militars durant el període isabelí, de manera que el poder militar influeix contínuament sobre el poder civil per la força de les armes. Hem de constatar l’heterogeneïtat ideològica dels militars espanyols. No hi ha que oblidar-nos de la milícia, un cos vinculat al liberalisme progressista, la qual defensava l’ordre constitucional; i de la Guàrdia Civil, fundada el 1844 pel Duque de Ahumada, durant el regnat d'Isabel II. És el primer cos de seguretat pública d'àmbit estatal sorgit a Espanya.

Primera Guerra Carlina (1833-1840)

La causa principal és la qüestió successòria a la mort de Ferran VII, entre els partidaris de la seva filla Isabel II i la seva vídua, Maria Cristina, que permetria una transició cap al liberalisme (isabelins o liberals) i els partidaris del germà de Ferran VII, Carlos María Isidro, que vol mantenir l’absolutisme (carlins). Els carlins no acceptaven Isabel com a reina, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció. Els suports socials del carlisme són la noblesa i el clergat rural, i la pagesia descontenta amb la privatització de terres que propugnaven els governs liberals. La ideologia carlina és absolutista, antiliberal, profeudal i ultracatòlica i partidària dels furs històrics del País Basc-Navarra i també de l’antiga Corona d’Aragó (el lema carlí és “Déu, Pàtria, Rei i Furs”). Els principals generals i líders militars seran Espartero, entre els Liberals, i Zumalacárregui, Maroto i Cabrera, entre els Carlins. És una guerra d’ampli abast geogràfic, sobretot a la part nord peninsular, i molt especialment al País Basc-Navarra, nord de Catalunya, regió del Mestrat. Els carlins estaren prop de la victòria, però són finalment derrotats. En 1839, el moviment carlista s'escindeix en dues faccions, una partidària de la negociació, pel fet que ja se sentien derrotats, i una facció radicalitzada que pretenia continuar amb la lluita armada. Els carlins de la regió del País Basc-Navarra reconeixen la seva derrota a l’Acord de Vergara o Abraçada de Vergara (1839) entre el General liberal Espartero i el General carlí Maroto, signat un any abans del final complet de la Primera Guerra Carlina. Es tractava d’un tractat de pau bastant acceptable per als carlins, els quals veien reconegudes les graduacions dels seus oficials (que eren reincorporats a l’exèrcit) i es respectaven -de moment- els furs del País Basc i Navarra. La guerra acaba en derrota carlina. Tanmateix, el carlisme seguirà viu, i es produiran dues noves insurreccions carlines o guerres carlines, la Segona Guerra carlina (1846-49), encara durant el regnat d’Isabel II, i també una Tercera Guerra carlina (1872-76) després del regnat d’Isabel II.

Les Regències (1833-1843)

De manera paral·lela a la guerra, el bàndol isabelí està dirigit per dues regències:

• Regència de Maria Cristina (1833-1840): Tot el període està marcat per la pressió carlina i la por dels liberals a què l’aristocràcia aburgesada, molt poderosa, deixés de donar suport a Maria Cristina i es passés al bàndol carlí. Per això, les reformes liberals seran lentes i tímides. Els liberals moderats al poder amb Martínez de la Rosa promulguen l’Estatut Reial (1834) (NOTA: veure ampliació al TEXT). És un document de caire constitucional que reconeix drets i llibertats, però no és una autèntica constitució perquè no reconeix la sobirania nacional i dóna molt de poder a la Corona. Els progressistes duen a terme una sèrie d’actuacions subversives, les quals culminaran en el pronunciament de la Granja en 1836, moment que tornen a proclamar la constitució de 1812. La reina regent confià el govern al progressista Mendizábal. Es produeix la supressió definitiva del règim senyorial i de la propietat feudal. Es posa en marxa la Primera Desamortització o Desamortització de Mendizábal (1836) de béns eclesiàstics: les terres sense conrear (“en mans mortes”) que li quedaven a l’Església són expropiades i venudes en grans lots en pública subhasta. La gran majoria de compradors seran l’aristocràcia aburgesada i l’alta burgesia, mentre la majoria de camperols resten reduïts a la condició de jornalers. Els doblers obtinguts amb la subhasta es dedicaran a guanyar la Primera Guerra Carlina. Aquesta desamortització és la prova de què l’Estat liberal espanyol s’està construint gràcies a l’aliança de l’antiga noblesa privilegiada i la gran burgesia en detriment de les classes mitjanes i de les classes populars (pagesia i obrers). Es proclama la Constitució de 1837 que és considerada teòricament progressista però amb molts elements moderats per la por al carlisme. El sistema polític comença a oferir símptomes d’inestabilitat. Maria Cristina no sembla tenir prou autoritat per redreçar el sistema.
• Regència d’Espartero (1840-1843): El General Espartero usa el prestigi guanyat arran de la Primera Guerra Carlina per fer fora de la regència una Maria Cristina desprestigiada i instal·lar-se al poder com a regent. Impulsà una política econòmica lliurecanvista, la qual cosa provocà importants protestes. Usa l’autoritarisme, es posa en contra no només dels moderats, sinó també molts de progressistes, i el sistema torna a la inestabilitat. Un pronunciament militar acaba amb la regència d’Espartero. Es decideix forçar la majoria d’edat d’Isabel II (1843-1868) amb l’esperança de què el prestigi de la Corona doni estabilitat al sistema.

La Dècada Moderada (1844-1854)

Suposa el període central del regnat, marcat per una gran inestabilitat, motivada per la gran divisió interna dels moderats. Anomenat president el líder moderat Narváez a 1844, establí un govern autoritari, centralista i repressiu. El 1845 va ser aprovada una nova constitució que representava un clar retrocés respecte a la de 1837: negava la sobirania nacional, establint una sobirania compartida entre el rei i les Corts; Aquesta constitució tan reaccionària fou complementada amb altres mesures legislatives que consolidaven el viratge conservador del règim liberal espanyol: nova llei electoral més restringida, estat confesional catòlic, la creació de la Guardia Civil (1844) amb l’objecte de vetlar per l’ordre públic i reprimir les protestes populars. Tot plegat, la pèrdua de popularitat dels moderats determinà l’anomenada Revolució de 1854, iniciada amb un pronunciament que publica el “Manifest de Manzanares” on els sublevats (progressistes i d’altres enemics dels moderats, entre ells el General O’Donnell) justifiquen el seu cop d’Estat per la corrupció i incompetència dels moderats, però sense responsabilitzar —de moment— la reina Isabel II dels problemes de l’Estat.

El Bienni Progressista (1854-1856)

De 1854 a 1856 governen els progressistes encapçalats per Espartero (cap de govern), amb O’Donnell (ministre de guerra), prestigiós general situat ideològicament a mig camí entre moderats i progressistes, el qual fundarà la Unió Liberal. Durant aquest període s’adopten algunes mesures que pretenien impulsar la modernització de l’economia espanyola: Desamortització de Madoz (1855) de béns comunals en mans dels ajuntaments: les antigues terres comunals dels antics feus, que havien quedat en mans dels ajuntaments, són expropiades i venudes en grans lots en pública subhasta.

La gran majoria de compradors seran, un cop més, l’aristocràcia aburgesada i l’alta burgesia, mentre la majoria de camperols resten reduïts a la condició de jornalers. Els beneficis obtinguts amb la subhasta es destinaran a finançar la Llei de ferrocarrils del mateix any. Constitució progressista “non nata” de 1856 (els progressistes no tengueren temps de promulgar-la) que completava la desamortització de Mendizabal (1855), la qual afectarà a les terres de l’Estat i els municipis; Llei de Bancs o Llei de Societats Anònimes 4 que creà una primera estructura financera (1856) i Llei de Ferrocarrils (1855), la qual fomentarà l’expansió d’aquest mitjà de transport oferint condicions excel·lents per als inversors. D’altra banda, es reinstaurarà la Constitució de 1837 i s’elaborarà la Constitució de 1856, liberal progressista, coneguda com la nonata perquè no arribà a entrar en vigor. Es tractava d’un text bastant avançat: proclamava de manera clara la sobirania nacional, establia dues cambres legislatives d’elecció popular, es reconeixien amples drets i llibertats (incloent la tolerància religiosa), etc. Les diferències entre Espartero i O’Donnell afectaren al govern, afegit a l’increment de la conflictivitat social a Catalunya (a Barcelona té lloc el 1855 la primera vaga general de la història d’Espanya). Així, el juliol de 1856 O’Donnell amb el suport dels moderats força la destitució d’Espartero, dissol les Corts, i restableix la Constitució de 1845.

La desintegració de la monarquia (retorn del moderantisme i unió liberal) (1856-1868)

Entre 1856 i 1868 s’alternaren en el poder els unionistes i els moderats, mentre que els progressistes tendeixen cada vegada més a situar-se fora del sistema polític, en part per causa de l’actitud de la reina, que es decanta de manera molt clara pels moderats. Des de 1863 augmenta el descontent popular que ara ja no s’adreça contra un govern concret sinó que es planteja en amplis sectors d’opinió la necessitat de posar fi al regnat d’Isabel II i establir un règim no ja simplement liberal, sinó democràtic. En aquest sentit, cal destacar els següents factors que expliquen la crisi del règim isabelí:

1. La crisi econòmica: des de 1864 es coneix una forta recessió econòmica a causa de l’enfonsament dels bancs, la crisi de la indústria cotonera catalana (causada en bona part per la Guerra de Secessió Nordamericana de 1861-65, que provoca la disminució dràstica de les importacions de cotó), la interrupció de les construccions ferroviàries, les males collites de 1867-68, etc.
2. La pèrdua de prestigi de la mateixa Isabel II: a qui s’atribueixen diversos escàndols i una escassíssima capacitat política resta amb l’únic suport dels moderats. Els progressistes i fins i tot sectors de la Unió Liberal comencen a conspirar contra la Corona. L’agost de 1866 és signat el Pacte d’Ostende a aquesta ciutat belga. Per aquest pacte, els demòcrates i els progressistes es comprometen a lluitar per l’establiment d’un règim democràtic i l’enderrocament d’Isabel II. El 1867, els unionistes –dirigits ara pel general Serrano- s’incorporen a l’acord per enderrocar Isabel II. El setembre de 1868 té lloc la Revolució que suposa l’enfonsament de la monarquia i l’inici del Sexenni Democràtic o Revolucionari.