Dones a l'Espanya del segle XIX i la Restauració Borbònica: resum

Com era la situació de les dones a l'Espanya del segle XIX des dels punts de vista social, polític i educatiu?

El paper de la dona en la societat espanyola del segle XIX estava determinat pel predomini dels valors burgesos, unit a la concepció catòlica i conservadora tradicional. El que s'esperava de les dones de la burgesia o de les classes mitjanes era que es cassessin, que fossin mares i esposes, i que es limitessin a les activitats de la llar i a les relacions socials familiars. Les obreres, les pageses i les jornaleres eren força de treball, com els seus esposos, tot i que cobraven salaris molt inferiors als dels homes (entre un 30% i un 50%). Tot i fer feina, una profunda hipocresia difonia l'ideal de família burgesa al conjunt de la societat, fent que les dones treballadores haguessin de carregar també amb el pes de les tasques de la llar i fer-se càrrec dels fills. Quant a l'educació, la Llei Moyano (1857) va tenir repercussions en l'educació femenina ja que va establir la obligatorietat de l'ensenyament per a nens i nenes de 6 a 9 anys. Les nenes, però, rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i aprenentatge de costura. En el cas de nenes de classes mitjanes i benestants s'hi afegien els anomenats sabers ornamentals (música, pintura, brodat...). Les dones espanyoles del segle XIX no participaven de la vida política. El seu paper estava subordinat a l'home, ja que estaven incapacitades tant a nivell polític com jurídic. No serà fins a la Segona República que les dones obtindran a la fi el dret a vot.

Què va ser la Restauració Borbònica?

Es l'etapa política desenvolupada sota el sistema monàrquic que es va estendre entre finals del 1874 (Primera república) i el 14 d'abril de 1931 (data de proclamació de la Segona República). Podem dividir la restauració en dues grans etapes: 1874/98: etapa de consolidació del sistema, governs conservadors i liberals, regnat d'Alfons XII i regència de Maria Cristina. Des de 1898/31: etapa de crisi del sistema amb Alfons XIII. El dirigent conservador Cánovas va configurar el sistema polític de la Restauració. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits, Conservador i el Liberal. El funcionament del sistema estava manipulat per la pràctica del caciquisme i el frau electoral, per a garantir el tron, es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia. Totes les altres forces polítiques del país restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fórmula elegida per les classes altes (l'oligarquia agrària i industrial) per a garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. Una altra característica és la solució de compromís: liberals i conservadors elaboren la Constitució de 1876, que recollirà pretencions dels liberals. Que la Constitució tingués un caràcter obert vol dir que permetia la introducció de reformes successives i l'adaptació flexible a l'alternança dels dos grans partits, acabant amb la dinàmica de ruptures constitucionals de les etapes anteriors al segle XIX.

Acords de l'Assemblea de Parlamentaris 1917

Context: La crisi de 1917. En el 1917 es va produir la coincidència de diversos factors: desigualtats econòmiques, conflictivitat social, dificultats polítiques (crisi del torn, necessitat de reformes...) i descontent dels militars. La crisi va ser general: política, social i militar i conduiria a una vaga general durant pràcticament tot el 1917. La protesta contra el govern va ser generalitzada però el moviment de protesta fracassà per diverses raons: Els interessos dels protestants eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren indecisos i confosos (per la por a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen. Crisi militar: Creixent descontent entre els militars peninsulars, ja que l'excessiu nombre d'oficials dificultava els ascensos, només s'obtenien per mèrits de guerra al Marroc així com per la baixada del salari real per l'augment dels preus. Oficials de baixa i mitjana graduació formaren Juntes de Defensa, associacions militars nascudes a Barcelona. Demanaven un ascens salarial, ascens únicament per antiguitat i major protagonisme polític. Davant la negativa del govern redactaren un manifest contra el govern el juny del 1917 demanant la regeneració del sistema. Els republicans pensaren que l'exèrcit podria ajudar-los. Crisi social i moviment obrer de començament de segle: El començament del regnat d'Alfons XIII fou favorable al moviment obrer que va veure ampliat el nombre d'afiliats. El 1910 Pablo Iglesias va aconseguir el 1r escó per al PSOE S'inicià una estreta col·laboració amb els partits republicans que es mantindrà al llarg de tota la Segona República. Crisi política: La inestabilitat política obligà els governs a prendre mesures d'excepció contínues, suspendre el Parlament i les garanties constitucionals i a formar governs de concentració amb ministres d'ambdós partits. Davant les protestes socials i militars, i les creixents acusacions de corrupció política llançades des de l'oposició es clausuren les Corts i s'imposa la censura. En resposta, a mitjans de juny de 1917, i en paral·lel a l'esclat de la crisi militar, una representació de diputats catalanistes, republicans i socialistes va reclamar la reobertura de la cambra al govern del conservador Eduardo Dato. Aquest s'hi va negar i, en resposta, va declarar l'Estat d'excepció i va endurir la censura de la premsa. A iniciativa de la Lliga Regionalista, que en el context de crisi generat per la protesta militar va veure l'oportunitat d'incrementar l'autonomia catalana i propiciar una revisió constitucional, el 5 de juliol de 1917 va celebrar-se a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que va exigir la formació d'un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l'Estat. El present text estableix els principals acords d'aquesta Assemblea. Des de l'Assemblea va convocar-se una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que immediatament va ser prohibida pel govern. Tot i això, la reunió va celebrar-se, però dels 760 citats només n'hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. L'assemblea fragmentària de diputats, a més, va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Malgrat la celebració d'una segona reunió a Madrid, el mes d'octubre, el moviment parlamentari va acabar per desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional. Les causes del fracàs del moviment reformista dels parlamentaris es trobaven en el fet que ni les forces monàrquiques ni les Juntes de Defensa militars van donar-li suport, així com en les discrepàncies entre el catalanisme conservador que buscava reformar el sistema des d'una òptica burgesa i els grups d'esquerra que volien incloure en el programa reformista les reivindicacions socials. A més, la vaga general del mes d'agost va acabar d'inhibir les forces burgeses, temoroses d'un possible esclat revolucionari, a un moviment social cada vegada més radicalitzat. Els fets del 1917 no aconseguiren posar fi al sistema de la Restauració. Aquest sobreviu a la crisi però suposen l'inici de la seva descomposició. La inadaptació a les demandes socials i la manca de democratització faran caure el sistema 5 anys després.