El paper de la dona a l'Espanya del segle XIX: família, educació i política

El paper de la dona en la societat espanyola del segle XIX estava determinat pel predomini dels valors burgesos, unit a la concepció catòlica i conservadora tradicional. El que s’esperava de les dones de la burgesia o de les classes mitjanes era que es cassessin, que fossin mares i esposes, i que es limitessin a les activitats de la llar i a les relacions socials familiars. Les obreres, les pageses i les jornaleres eren força de treball, com els seus esposos, tot i que cobraven salaris molt inferiors als dels homes (entre un 30% i un 50%). La hipocresia difonia l’ideal de família burgesa, fent que les dones treballadores haguessin de carregar també amb el pes de les tasques de la llar i fer-se càrrec dels fills. Quant a l’educació, la Llei Moyano (1857) va tenir repercussions en l’educació femenina ja que va establir la obligatorietat de l’ensenyament per a nens i nenes de 6 a 9 anys. Les nenes, però, rebien una alfabetització bàsica, adoctrinament moral i aprenentatge de costura. En el cas de nenes de classes mitjanes i benestants s’hi afegien els anomenats sabers ornamentals (música, pintura, brodat...). Les dones espanyoles del segle XIX no participaven de la vida política. El seu paper estava subordinat a l’home, ja que estaven incapacitades tant a nivell polític com jurídic. No serà fins a la Segona República que les dones obtindran a la fi el dret a vot.

Restauració borbònica

Es coneix per Restauració borbònica a l'etapa política de la història d'Espanya desenvolupada sota el sistema monàrquic que es va estendre entre finals del 1874 (proclamació d’Alfons XII com a rei que va donar fi al període de la Primera República Espanyola) i el 14 d'abril de 1931 (data de proclamació de la Segona República). Podem dividir la restauració́ en dues grans etapes: Des de 1874 fins a 1898: etapa de consolidació́ del sistema, amb l’alternança de governs conservadors i liberals. Es el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina. Des de 1898 fins a 1931: etapa de crisi del sistema amb Alfons XIII. El dirigent conservador Cánovas del Castillo va configurar el sistema polític de la Restauració. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits, el Partit Conservador i el Partit Liberal, anomenats partits dinàstics, que es tornaven en el poder (torn pacífic), a la manera anglesa. El funcionament del sistema estava manipulat per la pràctica del caciquisme i el frau electoral, per a garantir el torn. D'aquesta manera tan poc democràtica, es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia. Totes les altres forces polítiques del país restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fórmula elegida per les classes altes (l'oligarquia agrària i industrial) per a garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. Una altra característica del sistema canovista és l’anomenada solució de compromís: liberals i conservadors elaboren la Constitució de 1876, que malgrat el seu caràcter marcadament conservador recollirà algunes de les pretensions dels liberals. Que la Constitució tingués un caràcter obert vol dir que permetia la introducció de reformes successives i l’adaptació flexible a l’alternança dels dos grans partits, acabant amb la dinàmica de ruptures constitucionals de les etapes anteriors al segle XIX.

Impacte polític

Quan esclatà el conflicte l’estiu de 1914 al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato. El govern de Dato es va declarar de seguida neutral en el conflicte, posició lògica tenint en compte l’aïllament d’Espanya des del segle XIX i la poca importància que tenia en aquest moment. La neutralitat va mantenir a Espanya fora del conflicte i va evitar el greu desastre que hagués significat per la població. La societat espanyola es va dividir en dos: Els conservadors, l’església i la majoria de l’exèrcit eren majoritàriament partidaris dels imperis centrals. Els progressistes i republicans eren partidaris dels aliats (França i Gran Bretanya). Els sectors obrers i sindicals es mostren neutrals per considerar-la una guerra imperialista. El triomfs de la Revolució Russa durant la guerra (1917) va estimular el caràcter revolucionari de l’anarquisme i del socialisme que veien com era possible el triomf d’una revolució obrera. Augmentaren així els conflictes socials. El sorgiment de noves nacions al final de la guerra (Polònia, Txecoslovàquia...) radicalitzarà el discurs nacionalista cap a l’independentisme: Francesc Macià funda l’Estat Català. Impacte econòmic. La neutralitat va suposar un creixement econòmic: la majoria de països en guerra necessiten aliments, productes industrials, matèries primeres que estan disposats a pagar a qualsevol preu i que Espanya els pot oferir. La guerra beneficià especialment la indústria catalana tèxtil i la metal·lúrgica i mineria basca. Els beneficis eren purament especulatius i no serviren per modernitzar l’estructura econòmica del país. Es produí un augment de la demanda externa, amb augments dels preus d’un 20%, el blat fins a 72%. Els preus interiors també pugen desorbitadament, molt per damunt els salaris. Contrasta però l’augment dels beneficis de la burgesia contra la carestia de la vida per les classes populars. Es va produir un encariment dels productes bàsics (pa, arròs, bacallà, combustible...) i les condicions de vida dels treballadors (major part de la població) empitjoren, accentuant-se les diferències socials. Impacte social. L’augment diferències socials juntament amb l’impacte Revolució Russa dugué com a conseqüència l’agreujament de les protestes obreres, encara més quan acabà el creixement econòmic en finalitzar la guerra.

Dictadura de Primo de Rivera

La dictadura de Primo de Rivera va ser el règim polític existent a Espanya des del cop d’Estat dut a terme pel capità general Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre del 1923 fins la seva dimissió el 28 de gener de 1930, moment en que fou substituït per la “dictablana” del general Berenguer. Serà el capítol final de la Restauració que acabarà amb la proclamació de la 2a República el 1931. Durant la dictadura s’obri un període marcat per la suspensió de les garanties constitucionals, la prohibició d’altres llengües que no fossin el castellà, la dissolució de les diputacions provincials i la censura de premsa. La dictadura de Primo de Rivera va travessar dues fases successives. 1923-1925: Directori Militar, amb únicament membres militars. Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot plegat va venir acompanyat per la militarització de l’ordre públic i per una repressió de l’obrerisme més radical (anarquistes i comunistes). En aquesta etapa, el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, amb França, es va organitzar el desembarcament d’Alhucemas (1925), que es va saldar amb gran èxit. El 1927, l’exèrcit espanyol va donar per conclosa l’ocupació efectiva de tot el protectorat al Marroc. 1923-1930: Directori Civil, el govern dictatorial va incloure entre els seus ministres a personalitats civils.encara que el pes dels militars va continuar sent important i el caràcter del règim no va abandonar el seu estil autoritari. A partir de 1926, es va anar abandonant la idea d’una dictadura transitòria després de la qual es tornaria al règim constitucional, i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim per donar-li continuïtat i permanència. El model i influència del feixisme italià va ser molt clar. El camí cap a un règim autoritari va començar amb la convocatòria d’una Assemblea Nacional Consultiva (1927), de caràcter corporatiu, ja que els seus membres no serien elegits per sufragi sinó per designació entre els ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques. Per promoure l’adhesió al nou sistema es va crear un partit únic, que es va dir Unió Patriòtica. Es tractava d’un partit governamental, sense un programa ideològic definit i la missió primordial del qual era proporcionar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder. El reforçament de diferents sectors d’oposició, els problemes econòmics i sense el suport de l’exèrcit ni del rei, Primo de Rivera presentà la seva dimissió al final de gener de 1930.