Quim Monzó: vida, estil i recursos lingüístics

Quim Monzó

Quim Monzó: és escriptor, traductor i periodista català. Escriu principalment en llengua catalana, encara que també té obra en castellà. Va començar a publicar reportatges a principis dels anys 70. És un escriptor que mescla dos registres: un que podríem denominar realista i líric i un altre fantàstic i grotesc. Utilitza un llenguatge prou modern. La seva literatura es veu enriquida per ressons, referències, homenatges, paròdies, intertextos… És un creador en el sentit més estricte, perquè la llengua a les seves mans és un material maleable. Monzó recupera la tradició dels bufons, entremescla la veritat més nua i cruel amb acudits i malabars. L'ús d'incisos entre parèntesis com a mecanisme irònic i de refracció de la veu, i dels interrogants com a mecanisme per a fustigar el sentit dels fets, és una constant en la textura de la prosa monzoniana.

La modalització

• Fenòmens d'èmfasi: manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia.
• Modalitats oracionals no assertives: exemples exclamatius i dubtatius — «És magnífic!», «Deu ser difícil d'aprovar».
• Afixos, prefixos i sufixos: diminutius, pejoratius i superlatius.
• Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
• Categories léxiques valoratives:
  • Verbs performatius: felicitar, lamentar.
  • Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar.
  • Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
  • Adjectius valoratius: magnífic, sincer.
  • Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
  • Alguns quantificadors: molt, poc, massa.
• Interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!.
• Unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: «vaques flaques».
• Algunes figures retòriques: Per què la vida és tan ingrata?

La dixi personal

Parlem de dixi personal quan algun element de l'enunciat remet a les persones de l'enunciació, és a dir, a l'emissor o al receptor.

Espacial

Els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

Temporal

ahir, demà.

Textual

És l'ús d'una forma deíctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s'utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou».

Polifonies

Parlem de discurs citat quan l'emissor d'un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ.

Registres

• Professionalitat: professionals / estàndard.
• Formalitat: formals / informals.
• Mitjà: orals / escrits.

Variant dialectal

El català, com moltes altres llengües, té diverses variants dialectals que presenten algunes diferències fonètiques i ortogràfiques.

• Català oriental: parlada a les comarques de Girona, Barcelona i Tarragona.
• Català occidental: en les comarques de Lleida, a les terres de l'Ebre i a la Franja occidental d'Aragó.

Tipologia textual

Text expositiu

És el que transmet coneixement i informació objectiva.

• A) Text-descripció: exposa trets, característiques d'un fenomen i una idea (descripció d'un animal...).
• B) Text-comparació: cal comparar dos elements i explicar les semblances i diferències (bulímia - anorèxia).
• C) Text causa-efecte: causalitat — efectes (efecte hivernacle).
• D) Text problema-solució: a partir d'un problema es busquen diverses solucions (fam al món).
• E) Text seqüència: s'organitza al voltant d'un eix temporal.

Text argumentatiu

Dóna opinions, manifesta preferències, defensa idees i critica opcions; té com a finalitat influir i convèncer, no pot ser objectiu.

• Tesi: la idea o opinió que algú vol demostrar o refutar.
• Arguments: són les raons per donar validesa o invalidesa a la tesi.
• Recursos argumentadors: pregunta retòrica, repeticions, estructures paral·leles, citació d'un autor prestigiós, sinonímia, ús de la primera persona del singular, antítesi.

Text narratiu

Presenta una successió de fets reals o ficticis que tenen un protagonista i els fets esdevenen en un temps i lloc concret.

Estructura: introducció (situació inicial), nus (complicació), desenllaç (reacció i solució).

Àmbit: ficció literària, textos periodístics, converses.

Connectors

• Gramaticals: conjuncions — que, però, i, o. Nexes secundaris: tan...; com a conseqüència.
• Temporals: interns: primer lloc, per acabar...; externs: mentre, alhora, durant.
• Oposició i contrast: adversatiu: en canvi, al contrari; concessiu: encara que, no obstant això.
• Causa-conseqüència: perquè, ja que, així que.
• Additius: digressió: per cert, a propòsit; generalització: en general; especificació: en concret; ampliació: a més.