El Romanticisme Català: Renaixença, Poetes i Jocs Florals
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en catalán con un tamaño de 8,42 KB
1. Romanticisme i Renaixença
S’entén per romanticisme el moviment estètic que, iniciat a Alemanya i Anglaterra, s’estén per tot Europa a finals del segle XVIII i principis del XIX. La publicació, l’any 1833 a la revista El Vapor, del poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau indica que els postulats romàntics han arrelat a la literatura catalana. Aquesta data és considerada l’inici de la Renaixença, moviment que pretén la recuperació de les senyes d’identitat nacional de Catalunya i del català com a llengua literària i de cultura. L’any 1859 es van restaurar els Jocs Florals.
El terme Renaixença té dues accepcions:
- Període comprès entre el que s’ha denominat decadència i el modernisme.
- Moviment cultural i de conscienciació nacionalista potenciat per la nova burgesia industrial catalana.
Els objectius que vol aconseguir la Renaixença són:
- Reconstruir la història medieval, la més gloriosa de la corona catalanoaragonesa, i també divulgar els escriptors clàssics medievals.
- Recollir per escrit la literatura popular de tradició oral.
- Codificar i depurar la llengua literària i crear literatura.
- Crear plataformes per divulgar aquesta literatura: premsa i editorials.
- Potenciar institucions culturals (Reial Acadèmia de Bones Lletres) o crear-ne de noves (Jocs Florals).
2. Ideologies i estètica del romanticisme català
El romanticisme català s’articula en dues tendències ideològiques:
- Els romàntics liberals, agrupats al voltant de la revista El Vapor, eren republicans escèptics i radicals en art i política. Representen aquest grup Pere Mata i Víctor Balaguer.
- Els romàntics conservadors, interessats per la recuperació de les glòries medievals, són seguidors de Manzoni i Chateaubriand. Representen aquest grup autors com Jaume Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Bonaventura Carles Aribau, Josep Pons i Gallarza i Teodor Llorente. Aquesta tendència conservadora es va acabar imposant dins del romanticisme català.
Estèticament, tant els uns com els altres defensen els mateixos principis: oposició a la rigidesa del neoclassicisme i defensa de l’originalitat i de la imaginació com a principis creadors. Els romàntics eleven a la categoria de bell el que és lleig i grotesc (cas del geperut de Notre Dame, o de Frankenstein) i trenquen les barreres que separen els gèneres. L’art romàntic pretén commoure i despertar emocions i no alliçonar com ho pretenia l’art neoclàssic.
3. Les primeres generacions de poetes romàntics
Les primeres generacions de poetes romàntics catalans estan formades per escriptors com Manuel Milà i Fontanals, filòleg erudit, professor i autor de poemes èpics, i Joaquim Rubió i Ors, «Lo Gayter del Llobregat», el qual va recollir amb aquest títol tots els poemes que havia publicat al Diario de Barcelona. Un altre escriptor romàntic és Josep Anselm Clavé, autor de poesies en català i castellà que s’apleguen al llibre Flores de estío. Més que com a poeta, Clavé és conegut per l’intent de redimir i enfortir la classe obrera a partir de la música i de la cançó coral amb lletres de contingut social, polític, patriòtic i sentimental.
Els postulats estètics i literaris de la Renaixença també van arrelar entre els escriptors mallorquins i valencians. Entre els mallorquins convé destacar Josep Lluís Pons i Gallarza i Marià Aguiló. Dels escriptors valencians seguidors de la Renaixença destaca Teodor Llorente.
4. Els Jocs Florals
Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull van restaurar, l’any 1859, els Jocs Florals de Barcelona. El lema dels Jocs Florals «Pàtria, Fe i Amor», es corresponia amb els tres premis ordinaris: Englantina, Flor Natural i Viola. Al poeta que les guanyava totes tres se li atorgava el títol de Mestre en Gai Saber. Els Jocs Florals van ser criticats des de posicions culturalment progressistes; tanmateix, aquesta institució va fer possible un inici de normalització cultural, per raons com les següents:
- Van crear un públic.
- Van fer possible la creació d’unes infraestructures editorials en català.
- Van prestigiar la literatura escrita en català.
- Van crear una poètica romàntica que va propulsar els diferents gèneres literaris i van potenciar l’aparició de poetes i prosistes que consoliden la literatura catalana. És el cas de Verdaguer, Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, Narcís Oller...
5. Jacint Verdaguer
Verdaguer és el poeta que culmina la Renaixença i amb la seva obra crea la llengua poètica moderna; en aquest sentit la seva tasca és comparable a la de Llull i March. Verdaguer es va donar a conèixer com a poeta als Jocs Florals de Barcelona, en els quals va guanyar dues englantines quan tenia vint anys. Ordenat sacerdot l’any 1870, entra al servei del marquès de Comillas i durant uns anys exerceix el ministeri sacerdotal com a capellà dels vaixells de la companyia naviliera del marquès, que feien el trajecte entre Cadis i Cuba; per aquesta època redacta L’Atlàntida. Aquest poema èpic, que li va merèixer un premi extraordinari als Jocs Florals de 1877, narra l’epopeia de la descoberta d’Amèrica per part de Colom a partir de la història que li narra un vell ermità sobre l’enfonsament del continent de l’Atlàntida. Del mateix any són Idil·lis i Cants místics, obres de contingut religiós. Verdaguer, durant la dècada de 1880, es va centrar en tres tasques:
- Excursions pels Pirineus per documentar-se i escriure el poema èpic Canigó, que té com a tema central l’origen de la nació catalana.
- La confecció de Pàtria, recull de poemes patriòtics. D’aquests poemes cal destacar l’oda «A Barcelona».
- La configuració del mite de Montserrat amb diversos escrits que aplegarà a Montserrat.
Després d’un viatge a Terra Santa, publica el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa i la trilogia Jesús Infant. Les experiències tan intenses que viu durant aquest viatge li provoquen una crisi espiritual i a la vegada canvis personals.
Verdaguer, enemistat amb el marquès de Comillas i enfrontat amb el bisbe Morgades, viurà a partir de 1893 un seguit d’experiències que li canviaran radicalment la vida. Reclòs al santuari de la Gleva, va escriure uns articles exculpatoris que es van aplegar al llibre En defensa pròpia, i a més va escriure dos llibres: Sant Francesc i Flors del Calvari, que mostren el procés d’angoixa i tragèdia que viu. Verdaguer va morir el 13 de juny de 1902 i el seu enterrament es va convertir en una de les manifestacions més grans de dol que es recorden a Barcelona.
6. Àngel Guimerà
Malgrat que Guimerà és més conegut com a dramaturg, no s’ha d’oblidar la seva faceta de poeta. Guimerà va ser proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1877 i la seva producció poètica, de to narratiu, es caracteritza pel to autobiogràfic, per la grandiositat i la força plàstica de les descripcions i pel to combatiu i patriòtic. Unes altres característiques de la poesia de Guimerà, que s’emparenten amb la producció teatral, són la gran habilitat dramàtica i la concepció èpica dels temes. La poesia guimeraniana, publicada en revistes i periòdics, es va recollir als volums Poesies i Segon llibre de poesies.
7. Apel·les Mestres
Apel·les Mestres és un exemple d’artista polifacètic. Format en el romanticisme, participa en el Jocs Florals, però evoluciona cap al naturalisme i militarà en les files del modernisme. La producció poètica de Mestres, aplegada l’any 1889, està organitzada en els tres gèneres següents: Idil·lis, Cants íntims i Balades. A més d’aquesta producció, Mestres és autor d’altres poemes llargs de to narratiu i romàntic com L’ànima enamorada i Margalidó, més realistes com L’estiuet de sant Martí, o de contingut més filosòfic com En misèria i Poemes de la terra. La producció artística d’Apel·les Mestres engloba, finalment, la composició de cançons.