Principis Impositius i Equitat en el Sistema Fiscal

Economía10,24 KB

4) ELS PRINCIPIS IMPOSITIUS

Principi d’equitat

Es tracta del principi més important, ja que d’ell depèn, en part, l’acceptació dels impostos per part de la societat. Un sistema fiscal ha de ser equitatiu en el sentit que la càrrega impositiva ha de repartir-se de manera justa entre els ciutadans.

Principi de suficiència impositiva

Tot sistema fiscal té com a missió la recaptació de recursos suficients per a cobrir les despeses públiques. Per això, és necessari que els sistemes fiscals estiguin dotats de figures impositives amb un elevat potencial recaptatori. L’important d’aquest principi implica que la relació de causalitat va de despesa a ingrés, no d’ingrés a despesa.

La suficiència impositiva s’ha d’entendre tant en un sentit estàtic com dinàmic:

  • suficiència estàtica: significa que els impostos tinguin capacitat recaptatòria en un moment determinat del temps per a cobrir puntualment la despesa pública.
  • suficiència dinàmica: implica que el sistema fiscal estigui integrat per impostos que gaudeixin de capacitat recaptatòria al llarg del temps per cobrir l’evolució de la despesa pública.

Principi d’eficiència impositiva

Segons aquest principi, els impostos han de dissenyar-se de manera que interfereixin el mínim possible en les decisions dels agents econòmics. Requereix que els impostos siguin neutrals, que no generin distorsions en els preus de mercat, i que, per tant, no alterin les decisions dels agents econòmics. Un impost neutral és aquell davant el qual l’individu no pot fer res per a alterar la seva obligació tributària, és a dir, no pot modificar la càrrega tributària modificant el seu comportament. Ex: impost de suma fixa.

Principi de flexibilitat

Implica que els sistemes impositius s’han d’adaptar a les variacions conjunturals del cicle econòmic, amb la fi que el sector públic pugui dur a terme la seva funció estabilitzadora no només a través de la despesa pública, sinó també a través dels ingressos.

  • FLEXIBILITAT ACTIVA: es produeix quan permet la possibilitat d’adoptar de manera discrecional polítiques anticícliques mitjançant la modificació d’algun dels elements impositius (ex: de tarifes, de deduccions...)
  • FLEXIBILITAT PASSIVA: s’aconsegueix quan el sistema fiscal amortigua automàticament les fluctuacions conjunturals de l’activitat econòmica a través dels estabilitzadors automàtics (ex: impostos progressius sobre la renda).

Principi de senzillesa administrativa

Aquest principi comporta que es minimitzin els costos d’administració i de compliment vinculats a la recaptació dels impostos. És a dir, incidir sobre els costos directes i costos indirectes.

COSTOS DIRECTES: fan referència a la despesa en la qual incorre l’administració tributària a l’hora de recaptar impostos (ex: costos de personal, materials...).

COSTOS INDIRECTES: o de compliment fiscal, representen els costos addicionals al pagament de la quota tributària a la qual s’ha de fer front.

Principi de perceptibilitat impositiva

Els impostos han de dissenyar-se de manera que els contribuents coneguin la càrrega impositiva que suporten.

5) EQUITAT

- Principi del benefici: que paguin aquells que es beneficien directament.

Taxes i preus públics.

Co-pagament: només paga el que rep per tal de cobrir part del cost d’aquell servei.

- Principi de capacitat de pagament:

≠ de la progressivitat.

Origen filòsofs utilitaristes del segle XVIII (JS Mill & J. Bentham).

Tots els individus han de fer el mateix sacrifici (utilitat) a l'hora de pagar impostos. Igual sacrifici implica major pagament pels individus de major capacitat (major utilitat).

El principi de capacitat de pagament es defineix com la capacitat de consumir béns materials, i no el consum que efectivament realitza cada individu. En conseqüència, la base de l’impost hauria de ser calculada a partir de l’habilitat de cada individu per obtenir renda (salari per hora).

6) PROXIES DE LA CAPACITAT ECONÒMICA

Si volem basar els impostos en la capacitat econòmica no podem gravar la renda potencial (que inclou l’oci, i és difícil, per part del sector públic de comprovar), sinó la renda real (que no inclou l’oci). Per a fer-ho utilitzem els següents indicadors:

- RENDA: és la major aproximació a la capacitat econòmica. Avantatge: és un impost personal (depèn de les circumstàncies personals).

- CONSUM:

Diferències entre gravar la renda i gravar el consum:

La restricció pressupostària d’un individu per a un determinat any fiscal és:

RENDA = CONSUM + ESTALVI

S’observa que l’estalvi actual s’acaba transformant (si no tenim en compte les herències i donacions) en consum futur. Per tant, donada la identitat comptable, gravar la renda o gravar el consum anualment és exactament el mateix.

MOTIUS:

  • Quan es grava la renda també es graven els rendiments de l’estalvi, de manera que aquest impost genera una distorsió entre el consum present i el consum futur, el qual no es genera si es grava sobre el consum (no desincentiva l’estalvi).
  • Si es grava el consum, es grava l’ús de rendes no declarades (de manera legal).
  • El consum oscil·la menys que la renda (el sector públic li interessa tenir unes bases fiscals estables).

- RIQUESA:

En aquest cas, no es tracta d’una proxy complementària a la renda, com en el cas del consum, sinó d’una entitat pròpia. Seguint amb la filosofia utilitarista, hi ha autors que argumenten que la mera possessió de riquesa genera utilitat, en concret, materialitzada a través de conceptes, tals com la seguretat econòmica o el prestigi social.

Veurem que existeixen impostos basats en cada una d’aquestes tres proxies. Destaquem que la renda és el principal indicador de la capacitat econòmica, i per tant, l’IRPF, deixant de banda les cotitzacions de la seguretat social, és l’impost més important en els sistemes fiscals dels països desenvolupats.

7) PRINCIPI DE LA CAPACITAT DE PAGAMENT I PROGRESSIVITAT IMPOSITIVA

A la pràctica, el principi de la capacitat de pagament requereix:

- PRINCIPI D’EQUITAT HORITZONTAL: quan dos individus són iguals en termes de capacitat econòmica, i per tant han de pagar el mateix.

Tenint en compte les circumstàncies personals, la dificultat consisteix en la identificació de les característiques rellevants, per un costat, i per l’altre en quantificar el seu impacte sobre la capacitat econòmica de l’individu.

- PRINCIPI D’EQUITAT VERTICAL: quant més ha de pagar aquell que més capacitat econòmica té.

L’aplicació d’aquest principi es basa en la teoria del sacrifici igual, que suposa que els impostos han d’implicar la mateixa pèrdua d’utilitat en valors absoluts per a tots els individus.

8) IMPOSITS PROGRESSIUS: per al més ric, l’impost suposa un major percentatge de la seva renda inicial que per al més pobre.
IMPOSTOS PROPORCIONALS: l’impost suposa el mateix percentatge de renda inicial per a rics i pobres.
IMPOSTOS REGRESSIUS: per al més pobre, l’impost suposa un major percentatge de la seva renda inicial que per al més ric.

9) Elements de progressivitat legal:

  • Tipus impositiu: Aquest generarà progressivitat si estem davant d’una tarifa en què el tipus marginal creixi amb la renda.
  • Reduccions universals de la base imposable: el legislador pot establir reduccions en base a necessitats de despesa objectives, que afectin a tots els contribuents.

Elements de progressivitat real:

  • Bonificacions específiques per aplicació de renda: La legislació pot incloure bonificacions per incentivar certes aplicacions de renda. Els casos més importants són: adquisició d’habitatge habitual o el de l’aportació a plans de pensions privats. La justificació no es basa en l’equitat, però depenent de l’elasticitat renda d’aquests consums, poden tenir un impacte sobre ella. Si l’elasticitat > 1, tals bonificacions seran regressives. De fet, per evitar la regressivitat, el legislador sol establir límits absoluts en l’import de tals bonificacions.
  • Composició de la renda: Existeixen diversos motius per gravar certs factors més que d’altres, en concret, gravar menys el capital en relació al factor treball. En la mesura en què els rendiments del capital es concentren especialment entre els individus de renda més alta, aquesta dualitat en el tracte fiscal segons l’origen de la renda generarà regressivitat.
  • Evasió (il·legal) i elusió fiscal (legal): Si els individus que tenen més renda són els que poden dissenyar estratègies per, dins de la legalitat, pagar menys impostos (elusió), o simplement, tenen més capacitat per a acceptar el risc d’evadir impostos, aquests factors afegeixen regressivitat. Destaca el fet que els incentius per a eludir o evadir els impostos són més forts quan major sigui la pressió fiscal entre els individus de renda alta, per tant, donada la presència d’aquests factors, tipus elevats acaben limitant la progressivitat formal.
  • Incidència impositiva: el que determina qui acaba pagant els impostos no és el legislador, sinó el mercat, a través de la interacció entre la demanda i l’oferta. El sector públic no pot fer res en una economia de mercat per a imposar una determinada distribució de la càrrega en funció de la renda.

Descargar

PDF Word HTML