Principis de la imposició: capacitat de pagament vs benefici

Economía5,53 KB

Principi de benefici: El repartiment és considerat just quan la càrrega fiscal que suporta el contribuent està en funció directa de l´ús que fa l´individu dels serveis públics. És un criteri que relaciona els dos costats del pressupost, el d´ingressos i el de despesa pública. Ací no es parla d´un repartiment just dels ingressos de forma aïllada, sinó considerant conjuntament els ingressos i la despesa pública.

El principi de capacitat contributiva: pren de forma aïllada el costat dels ingressos i intenta construir un criteri just sense tenir en compte les contraprestacions rebudes pel ciutadà. La HP clàssica agafa el camí de fer l´anàlisi dels ingressos i de les despeses públiques de forma separada, per raons que estan fora de l´objectiu d´aquest llibre, aquest és, el criteri que es considera vàlid per bastir un sistema fiscal just.

Les càrregues fiscals s´hauran de fixar en proporció a la capacitat contributiva del contribuent, de manera que la imposició resulte igualment onerosa en termes relatius a cadascun. Per a mesurar aquesta variable, la renda, el patrimoni i la despesa o consum. El principi de capacitat de pagament també ens dóna directrius sobre el que s´hauria d´evitar en el sistema fiscal i és reduir o eliminar els impostos que no recauen sobre cap índex de capacitat contributiva.

Principi de generalitat: Totes les persones amb capacitat de pagament s´han de sotmetre als impostos.

És clar que la primera recomanació d´aquest principi és evitar l´evasió i l´elusió. Es tracta en ambdós casos de comportaments dels contribuents tendents a minimitzar l´impost pagat. Evasió fiscal: comporta violar la norma legal, per exemple ocultant bases imposables. Elusió fiscal: no hi ha violació de la norma legal, però sí fer servir els buits que pot tenir la llei o les possibilitats que dona per adaptar el comportament i disminuir així la càrrega fiscal.

Principi d´equitat: Aquest és un principi d´igualtat, que implica 2 coses que conformen les 2 cares del principi equitat. Equitat horitzontal: mana que es tracten igual els individus que es troben en igual situació de capacitat de pagament. Equitat vertical: que ordena que es tracten de forma desigual els que es troben en desigual situació de capacitat contributiva. L´equitat vertical no comporta unes inequívoques recomanacions fiscals i dependrà de supòsits de partida sobre els quals no hi ha un acord unànime. L´equitat horitzontal es pot veure minvada per pràctiques que malauradament, són habituals en els sistemes fiscals i que caldria evitar per respectar l´equitat horitzontal. La multiplicació de les exempcions, deduccions, reduccions i bonificacions. Totes elles són despeses fiscals que moltes vegades no es fan per captar millor les diferents capacitats de contribuir sinó per altres objectius, la qual cosa introdueix pèrdues des del punt de vista de l´equitat horitzontal. D´altra banda, l´existència dels distints nivells de l´administració poden fer realment difícil que el sistema en conjunt tracti igual 2 individus amb la mateixa capacitat de contribuir que es troben en distints territoris.

L´aplicació de mètodes estandaritzats per la determinació de bases imposables en els impostos, en la pràctica pot introduir-hi fortes mancances des del principi d´equitat horitzontal, atès que aquests sistemes renuncien a calcular les autèntiques capacitats de pagament i es conformen amb aproximacions estandaritzades.

L´equitat vertical ens recorda que no podem imposar la mateixa càrrega fiscal a individus amb diferent capacitat de pagament. Qui té més, ha de pagar més. Ara bé, quant més ha de pagar? No n´hi ha una resposta clara, alguns diuen que amb impostos proporcionals que fan pagar més als que tenen més en termes absoluts però el mateix en termes relatius, és suficient per complir el principi. Altres al·legaran que no és suficient amb això i que el sistema fiscal ha de suportar una distribució de càrregues fiscals de tal forma que acabin pagant més en termes relatius els individus que tenen més capacitat de contribuir. Aquesta última característica del sistema fiscal és el que s´anomena progressivitat del sistema i ens hi referirem amb més detall, però referida als impostos en l´apartat següent.

La forma d´abordar el problema de la equitat vertical: TEORIA SACRIFICI IGUAL: Però aquesta teoria tampoc no ens porta a unes recomanacions exemptes de discussió. 1) pq depèn de quines de les 3 modalitats de la tª del sacrifici igual adoptem, és a dir, dependrà del fet que el que vulguem igualar en els contribuents siga el sacrifici que fan en pagar impostos en termes de benestar absolut, proporcional o marginal. També depèn de 2 supòsits forts: suposar la mateixa funció d´umg de la renda per a tots els individus i 2) suposar una forma per a aquesta funció, decreixent amb la renda. Tot i que la idea de igualar el sacrifici que fan els individus en pagar impostos, com a forma per complir l´equitat vertical, és bona, tampoc no ens porta molt més enllà d´intuïcions, com ara la progressivitat es pot fonamentar si suposem que la umg de la renda minva en créixer la renda. Com més forta siga aquesta relació, com més gran siga el valor absolut de l´elasticitat de la UMG de la renda amb relació al nivell de renda, més forta hauria de ser la progressivitat del sistema fiscal.

Descargar

PDF Word HTML