Poesia trobadoresca: origen, fin'amor i codi de cortesia

Context Històric i Literari

L'Edat Mitjana i el Concepte Medieval de Literatura

Dues Revolucions Clau: El Paper i la Impremta

La Poesia Trobadoresca: Origen i Característiques

En Terres d’Occitània: Una Poesia de Cort

La Idealització de l’Amor: La Fina Amor

Exigència Artística i Gèneres Característics

Trobadors Occitans i Trobadors Catalans

La poesia trobadoresca neix vinculada a les corts feudals dels segles XII i XIII, a Occitània, i és escrita en occità o provençal (fins i tot la catalana, fins a inicis del segle XV, moment en què apareix *Ausiàs March*, que escriurà ja en català).

És una poesia que reflecteix fidelment la societat feudal on neix: la relació de **vassallatge** entre el noble i els seus súbdits és transportada a la relació amorosa, en la qual l’enamorat jura servei d’amor i homenatge a la dama.

Cal tenir ben present que aquesta dama és sempre una dona casada i noble; la relació amorosa autèntica no té res a veure amb el matrimoni i, doncs, l’amor veritable ratlla sempre l’adulteri. De fet, es tracta de l’exaltació d’un amor sensual que no renuncia a la satisfacció del desig carnal, al marge del matrimoni i dels interessos polítics i econòmics que el regeixen.

La dona és un ésser superior, llunyà, per bé que plena de sensualitat, **ben física i concreta**. L’enamorat troba sovint obstacles que dificulten o impossibiliten la realització del seu amor, de tal manera que viu en un desig i tensió contínues.

La naturalesa furtiva d’aquesta relació imposa a l’amant obligacions rigoroses que conformen una ètica amorosa:

• Secret i discreció.
• Fidelitat i obediència.
• Servei abnegat.

La felicitat i la pau d’un amor clandestí, gratuït i sense garanties legals, depèn d’un estricte compromís de fidelitat entre els amants, d’una confiança que cal merèixer mitjançant un servei abnegat.

Servitud, fidelitat i obediència, i una reputació sense taca, a més de la immortalitat literària, constitueixen l’oferta que l’amant presenta a la dama per requerir-ne el favor o, si més no, l’acceptació com a servent. Mitjançant aquest servei d’amor, l’amant escala graons successius d’intimitat amb la senyora, des de l’instant de l’enamorament fins a la plena satisfacció del seu desig, passant per una sèrie de situacions típiques que el públic reconeix immediatament.

Una constant **vacil·lació emocional** entre el temor i l’esperança, entre el desig i la inaccessibilitat de la senyora, tortura l’amant, que accepta aquest martiri amb abnegació i, fins i tot, amb plaer, com a testimoni suprem de la seva fidelitat.

Entre l’amant i l’Amor, figurat com un déu o com un senyor feudal, es reprodueixen esquemes semblants: les queixes de l’amant per un servei no recompensat i les seves amenaces de renúncia, generalment resoltes en una rendició incondicional.

En definitiva, els ideals de la **cortesia** i de la *fina amor* s’estableixen d’acord amb els valors d’una societat aristocràtica, que vol civilitzar les actituds dels individus en el marc de la cort, en un codi d’honor que esdevé ritual.