Figures retòriques, polisèmia i homonímia en català

Sons vocàlics

• Anteriors (o palatals): [e], [3 al revés], [i]
• Posteriors (o velares): [o], [c al revés], [u]
• Centrals: [a], [e al revés]

Estructura i adequació del text

L'adequació de les paraules a la situació comunicativa segons el grau de formalitat.

Claredat, precisió i concisió

La claredat, que obtindrem a partir de mots i expressions normals i escrivint amb una sintaxi que faciliti la comunicació.

La precisió. Cada paraula ha de ser fidel al seu referent.

La concisió. Cal fer servir les expressions i les construccions sintàctiques més naturals i clares.

Figures retòriques

Al·legoria

Expressió paral·lela d'una sèrie d'idees reals i d'altres figurades que, desenrotllades totalment, es refereixen a una mateixa cosa.

Al·literació

Repetició d'un mateix so vocàlic o consonàntic dins una paraula o un enunciat.

Anàfora

Repetició d'una o diverses paraules sintàcticament dominants al començament de dos o més enunciats successius.

Antítesi

Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada.

Asíndeton

Omissió de les conjuncions per accelerar el ritme de la frase.

Comparació

Presentació d'un fet real (subjecte, objecte, qualitat, procés ...) com a semblant a un altre a partir d'una semblança real o imaginària, a fi de fer més entenedor el significat del primer.

El·lipsi

Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

Hipèrbaten

Alteració de l'ordre lògic o gramatical de les paraules o de les frases.

Hipèrbole

Deformació de la veritat mitjançant l'exageració.

Ironia

Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una afirmació evidentment falsa.

Metàfora

Identificació poètica entre un element real i un d'irreal quan només el segon és present en el discurs literari.

Metonímia

Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual manté alguna de les relacions següents.

Mite

Fet, personatge o idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor universal en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra literària, i es converteix en un referent per a la conducta humana de la col·lectivitat.

Onomatopeia

Imitació dels sons naturals mitjançant fonemes.

Paradoxa

Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable.

Paronomàsia

Consisteix a col·locar en la frase dos mots que només es distingeixen en algun fonema.

Personificació

Atribució de qualitats humanes a éssers inanimats: “... riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real.”

Polisíndeton

Intensificació de l'ús de conjuncions per tal de reforçar l'expressió.

Sinècdoque

Figura que consisteix a estendre o restringir el significat d'un mot, prenent el tot per la part o la part pel tot.

La polisèmia

Una paraula és polisèmica quan té més d'un significat.

• Canvi d'aplicació (com el “ratolí” animal que ara s'aplica a l'ordinador).
• Ús metafòric o metonímic (“copa” de l'arbre per analogia amb la “copa” per beure).
• Influència d'altres llengües (com la paraula “ignorar”, que en català significava només “desconèixer” i ara, per influència de l'anglès, vol dir “deixar de banda, passar”).

L'homonímia

L'homonímia (del grec homo-, "igual", i -onoma, "paraula") és una relació lèxica que s'estableix entre dos homònims; és a dir, paraules que presenten identitat formal (fònica o gràfica) però són semànticament diferents.

• Homònims totals: que s'escriuen i es pronuncien igual.
• Homòfons: que coincideixen en la manera de pronunciar-se, però no s'escriuen exactament igual.
• Homògrafs: que coincideixen en l'escriptura, però tenen algun so diferent.