Poesia catalana de la postguerra: etapes (dècades 1940–1970)

2) Etapes de la poesia de la postguerra

La poesia és el gènere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i clandestinitat. La poesia que es publica en aquest període respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències.

Dècada dels anys 40 i 50

Entre finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana, que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba va donar orientació a un conjunt de poetes que prolonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. Hi destaquen Xavier Casp, Rosa Leveroni i Joan Valls, entre altres.

Paral·lelament a aquesta línia, n'hi ha una altra aplegada entorn de J. V. Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació: per exemple, la incorporació de temes insòlits o l'abandonament dels temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels 60

a) Poesia de tradició realista

Es va viure un gran debat que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. Reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà. L'antologia Poesia catalana del segle XX, de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent del nou corrent literari. Podem destacar Xavier Casp, Joan Valls, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó

S'explica l'interès despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Destaquen Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, entre altres.

Dècada dels 70

En iniciar-se aquesta dècada es van produir, en el nostre món literari, un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. Joan Brossa i J. V. Foix es van convertir en els mestres més reconeguts per a les promocions més joves.

La generació més jove compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explotar les possibilitats del llenguatge.

Amadeu Fabregat publicà Carn Fresca, la qual presentava un mostrari de poetes que significava la presència d'una nova poesia al País Valencià. L'obra dels poetes seleccionats a Carn Fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense altra finalitat que la de fer literatura.

Podem destacar Maria Mercè Marçal, Marc Granell i Josep Albertí.