Plató: El Camí del Coneixement i la Teoria dels Dos Mons

El Camí Ascendent del Coneixement Platònic

A) La Percepció i el Raonament cap al Saber

El camí ascendent del coneixement comença per mitjà de la percepció, que ens manté en la ignorància del que dormim, ja que creiem la primera cosa que ens mostren els sentits. Qui s’atura a observar els fenòmens reiteradament i intenta donar raons del que passa, ja disposa d’una creença raonable. El saber comença amb el raonament sobre objectes intel·ligibles mitjançant el mètode axiomàtico-deductiu. Les matemàtiques exerciten la raó i la familiaritzen amb el món intel·ligible, però s’apliquen als éssers particulars. No tan sols ha tingut experiència dels fets, sinó que també coneix les causes i raons del que passa al món; és el coneixement discursiu. Es tracta d’un saber cert que ha accedit als principis i lleis universals que regulen la realitat material. Segons Plató, la intuïció de les Idees s’aconsegueix per mitjà de la dialèctica, l’anàlisi conceptual que recorre l’ordre de les Idees per trobar el lloc que correspon a cadascuna.

Tres Idees són especialment útils per avançar en aquesta forma de coneixement: la Bellesa, l’Amor i la Mort. Com que les tres són pròximes a la sensibilitat, són un bon camí. Per arribar a comprendre-les plenament cal desprendre’s de la part empírica: la Bellesa i l’Amor són contemplats amb claredat en la mesura que s’eleven des dels cossos bellíssims, les ànimes belles i les accions més nobles fins a la bellesa de les lleis i el coneixement per arribar al saber. De la mateixa manera, accedir a la comprensió de la Mort permet superar-ne el temor, obre les portes del món de les Idees i, per tant, de la immortalitat.

B) La Teoria de la Reminiscència: Conèixer és Recordar

Quan algú expressa una veritat profunda, creiem reconèixe-la. Es tracta de la teoria platònica del coneixement com a reminiscència: conèixer és recordar. Les Idees són a l’ànima des de sempre, són innates, però estan oblidades; només cal despertar-les mitjançant el record. La teoria de la reminiscència, en què conflueixen els múltiples elements que configuren el coneixement segons Plató, pren sentit, al seu torn, en la teoria de l’ànima.

La Teoria dels Dos Mons i l'Origen de la Realitat

A) La Desconfiança Sensorial i la Dualitat dels Mons

Plató parteix d’una idea fonamental que va donar origen a la reflexió filosòfica i que constitueix un element comú en tota la història del pensament: la desconfiança davant la realitat que se’ns presenta dins els límits imposats pels sentits, pel llenguatge i pel context social en què vivim. L’autèntica realitat és en un altre lloc. Plató teoritza dos mons: el món de les coses sensibles i el món de les Idees, que és permanent i pot ser conegut per l’enteniment, amb “els ulls de l’ànima”. El coneixement veritable ha de referir-se a un món permanent, independent de les coses sensibles i que sigui accessible per alguna via diferent de la dels sentits.

La teoria de les Idees de Plató va rebre la influència d’alguns dels filòsofs que el van precedir. De Pitàgores va prendre la idea que el principi de la natura havia de ser racional. Heràclit i Parmènides li van donar la clau per definir els dos mons contraposats: la natura, en constant esdevenir, i l’ésser etern i immòbil. Sòcrates va ser el seu mestre en sentits molt diversos. El camí que condueix al coneixement de les Idees no és senzill: suposa una penosa ascensió des de l’opinió fins al saber, de la penombra a la llum. L’al·legoria de la caverna planteja el tema central de la filosofia platònica: hi ha dues realitats, el món material i el món de les Idees, i un camí de coneixement per recórrer a fi d’aconseguir la Veritat.

Plató considera que la Veritat es caracteritza per la qualitat de ser-hi present. Les nostres idees han de tenir fonament en alguna cosa que existeix fora de nosaltres i no tan sols en la nostra raó: han de ser objectives. Així doncs, hi ha dos mons: un de material, que percebem amb els nostres sentits, i un altre d’ideal, al qual només podem arribar a través de la raó. En l’intent de provar racionalment la seva existència, Plató ens dóna moltes pistes sobre com funciona la raó humana i la seva íntima relació amb el llenguatge. Exemple: Si la paraula arbre l’apliques a molts éssers particulars, però no pertany a cap en concret, és perquè existeix, com a tal Idea, fora dels objectes. Així doncs, Plató introdueix una reflexió molt important en la història del pensament: la realitat material dels objectes no té res a veure amb les Idees.

B) El Mite del Demiürg i la Formació del Món

En un text tardà, Plató explica l’origen del nostre món a través del mite del demiürg. Al principi dels temps, existia el món de les Idees i el món sensible. Els déus van enviar el demiürg perquè donés forma a aquesta matèria tal com ho faria un escultor. Aquest text explica la formació del món. Imaginem què seria caminar submergits en la natura desproveïts de conceptes. L’acció del demiürg és la de conèixer: donar relleu, identificar els objectes, establir relacions, tot això mitjançant els conceptes. Aplicar les formes del món de les Idees a la matèria és donar origen a la realitat tal i com l’entenem. L’existència d’un món d’Idees és la resposta de Plató al problema del coneixement, una explicació del seu funcionament i la seva justificació.