El Joc, l'Art i la Moral: Una Anàlisi Filosòfica

El Joc: Una Activitat Essencial

Huizinga, en el seu estudi, posa de manifest la importància del fenomen del “joc” en la comprensió de la realitat humana. El joc no és un fet exclusivament humà ni està determinat per cap necessitat concreta. Huizinga el qualifica com a “espiritual” i, al mateix temps, com a “irracional”.

Possibles Utilitats del Joc

• Descarregar un excés d’energia vital.
• Relaxar-se.
• Exercitar-se en activitats serioses que la vida exigirà més endavant.
• Satisfer el desig de competir o de dominar els altres.
• Descarregar de forma innocent impulsos nocius.

Podem dir que l’impuls de joc ha prosperat i s’ha mantingut gràcies a què ha resultat útil per a la supervivència. Els humans incapaços de jugar haurien quedat exclosos per processos de selecció natural. Ni tan sols hem de pensar que jugar sigui necessàriament “divertit”. El que és innegable és que sentim l’impuls i el gust de jugar. De fet, podem qualificar el joc com un fenomen essencialment estètic.

L’Objecte de l’Estètica: Gust i Plaer Estètic

El llenguatge serveix també per expressar la nostra dimensió afectiva, el nostre humor, les nostres ganes de jugar, per declarar-nos a la nostra estimada o per fer literatura. Però no només ens expressem literàriament. També ho fem plàsticament (pintura, escultura, fotografia) i musicalment.

L’ART: Els humans hem desenvolupat una forma complexa i exclusiva d’expressió.

L’estètica: és la disciplina filosòfica que intenta esbrinar què és l’art i la bellesa.

• No tot el que és bell és artístic. Per exemple, una flor pot ser molt bella.
• No tot el que és artístic és bell. Moltes vegades les obres d’art prescindeixen o fugen de la bellesa, i cerquen altres valors. A vegades són clarament lletges, i no per això deixen de ser art. Per exemple, el quadre de Goya “Saturn devorant el seu fill”.

Tipus de Judicis

La filosofia diferencia entre tres tipus de judici:

• JUDICI COGNITIU: Això és cert / això és fals. El judici cognitiu es fonamenta en l’enteniment.
• JUDICI ÈTIC: Això està bé / això està malament. El judici ètic es fonamenta en la racionalitat.
• JUDICI ESTÈTIC: Això m’agrada / això no m’agrada. El judici estètic es fonamenta en el gust.

El gust: la capacitat de gaudir del plaer.

El plaer sensorial és purament fisiològic i va sempre associat a la superació d’una mancança, d’una necessitat. Per exemple, si tinc picor i em grato, experimento un plaer sensorial. Però si no hi ha cap necessitat, no hi ha plaer.

El plaer estètic va més enllà de la necessitat, és independent de les necessitats. Es caracteritza per un cert element espiritual, per una component intel·lectual que li dóna un contingut que ens satisfà per ell mateix. Per exemple, la pintura o la literatura.

L’estètica ha d’intentar explicar el fet que certes coses ens agraden i d’altres no, que certes coses que fa l’home les considerem artístiques i d’altres no, i que unes les valorem més que d’altres.

Definició de l’Art: Art, Artesania i Ofici

Art és allò que es paga com a art. Recordem, però, que avui en dia possiblement el pintor més cotitzat és Van Gogh.

Art és allò que els homes anomenem art. Cal dir que no sempre la paraula "art" ha designat el mateix.

A l’antiguitat, art era tot allò que implicava un “saber fer”, uns determinats coneixements operatius. Pels antics no hi havia cap distinció conceptual entre art i artesania, si bé s’adonaven que certes arts tenien un origen “especial”, que s’entenia com una mena d’inspiració divina.

• Un ofici té com a finalitat produir certs objectes o resultats útils. Un farmacèutic serà un bon farmacèutic si els seus medicaments serveixen per a guarir-nos.
• Un artesà, a més de procurar per la utilitat de la seva feina, ha d’intentar que els seus productes siguin bells. Un cadiraire serà un bon artesà cadiraire si les seves cadires van bé per seure, i a més són maques, tenen un cert encant.

L’artesà no pot produir objectes lletjos o desagradables. L’oficial no pot produir objectes inútils. L’artista sí.

Art: és tota forma de lliure creativitat humana que vagi acompanyada d’algun valor estètic.

La Dimensió Personal: Consciència i Llibertat

La persona era la màscara que caracteritzava el personatge. D’aquí prové el sentit de personalitat com a “manera de ser pròpia de cada individu”, allò que em diferencia, que em dóna una identitat. És evident que tots som diferents, que cadascú té la seva pròpia personalitat. Però també és innegable que tots som persones. Ens referim a persona com a quelcom que té valor moral, com a algú que és subjecte d’accions conscients i lliures. L’home és un ésser conscient, capaç d’utilitzar la seva intel·ligència per comprendre’s a si mateix.

Dos Sentits de la Llibertat

Quan parlem de llibertat podem fer-ho en dos sentits:

• Llibertat com a manca d’obstacles: parlem de manca de barreres legals o de manca de barreres socials.
• Llibertat existencial: parlem de la possibilitat de decidir per mi mateix cap on em vull dirigir, què vull fer, què en vull fer de la meva pròpia vida.

Per a poder ser lliures en aquest sentit cal tenir consciència de nosaltres mateixos. Com a ésser conscient, l’home és capaç de reconèixer-se com aquest algú que pot dir d’ell mateix que és un jo. Com a ésser lliure, actua per si mateix i és, per tant, responsable de les seves accions. Podem dir que cada persona neix amb uns condicionaments biològics, psicològics i socials, però també que la persona és capaç de fer projectes.

Preguntes Filosòfiques

• Fins a quin punt tenen consciència els altres éssers vius?
• Si una pedra, que està formada per matèria, no té consciència, què hi ha en nosaltres de diferent que ens permeti de tenir-ne?

Formes de Pensament: Monisme i Dualisme

• MONISME: l’home és només matèria. Per això també podem parlar de “materialisme”. No s’admet la llibertat existencial com a tal. Nosaltres creiem que som lliures perquè no som conscients dels motius reals de les nostres decisions. La llibertat existencial no seria res més que una fantasia, una il·lusió de ser diferents dels altres animals, i la consciència no seria res més que una funció biològica d’adaptació especialment desenvolupada en l’espècie humana.
• DUALISME: l’home té una naturalesa dual, formada per un cos (matèria) i un esperit (ànima). Les teories dualistes accepten la llibertat existencial. Allò que és material no és lliure, però l’esperit és una altra dimensió de la realitat que pot ser lliure.

La posició materialista es nega a acceptar cap diferència essencial entre l’home i els animals. En definitiva, tots som resultat d’un procés evolutiu a partir d’elements materials.

L’Acció: Llibertat i Responsabilitat

L’home se sent persona, i això li dóna un valor per si mateix. D’aquest valor en diem “dignitat moral”. Les coses, en canvi, no posseeixen tal dignitat. Els animals tampoc no tenen el mateix valor que les persones.

Aquesta noció de la persona com a quelcom amb dignitat moral es concreta en la idea que l’home no ha de ser utilitzat com un mitjà sinó com una finalitat per si mateix. L’home té valor encara que no serveixi per a res.

L’home és un animal capaç de plantejar-se problemes morals, és a dir, és un animal ètic.

L’Objecte de l’Ètica: Bé, Justícia i Felicitat

L’ÈTICA és la reflexió filosòfica sobre la moral.

LA MORAL és una forma de valoració de les accions humanes segons un conjunt de normes orientades a la consecució del bé.

La moral és la recerca del bé que regula la nostra acció com a persones, mentre que l’ètica és l’intent de comprensió de les característiques i fonaments de la moral.

Valorar és qualificar en un determinat sentit i amb una determinada perspectiva.

Tipus de Valors

• Religiosos
• Intel·lectuals
• Vitals
• Econòmics
• Estètics
• Morals

L’estudi dels valors s’anomena “axiologia”.

La raó teòrica es preocupa de saber si el que pensem és cert o fals. La raó pràctica es preocupa de saber si el que fem és bo o dolent.

La Idea de Bé

La idea de bé combina dues dimensions complementàries:

• Una dimensió social, que apunta cap a la idea de justícia.
• Una dimensió individual, que apunta cap a la idea de felicitat.

JUSTÍCIA: és l’estat de perfecta harmonia d’una societat.

FELICITAT: és l’estat de plena satisfacció dels desigs humans.

Ser i Haver-de-Ser: Judici de Fet i Judici Ètic

La justícia i la felicitat no existeixen com a objectes però sí que existeixen com a finalitats.

Una finalitat és allò que volem que sigui. Per això diem que la moralitat pretén transformar la realitat.

Els judicis de fet ens parlen de com són les coses. En canvi, els judicis ètics ens parlen de com haurien de ser les coses. Però això no es pot comprovar. Només podem desitjar-ho, és a dir, és un IDEAL.

Les Formes de l’Haver-de-Ser

Algunes d’aquestes lleis no es refereixen a la moralitat, sinó a certes obligacions que els individus adquireixen pel fet de ser d’un país determinat. Aquestes lleis les coneixem com a lleis jurídiques. Les lleis morals són independents del fet de pertànyer a un o altre estat. Totes dues ens parlen del que ha de ser, és a dir, de deures.

Diferències entre Lleis Jurídiques i Morals

• Les lleis jurídiques estan codificades oficialment i publicades per escrit. És imprescindible que tothom les pugui conèixer, i per això han d’estar escrites en algun lloc on tothom pugui accedir-hi. Les lleis morals, en canvi, no cal que estiguin escrites.
• Les lleis morals provenen d’un convenciment intern, és a dir, les complim perquè hi creiem. És una qüestió de consciència. Si no ens les creiem, si no les sentim com a pròpies, per a nosaltres no són realment lleis morals.

Fi i Mitjà

La finalitat de tota acció moral és el bé. Si l’acció té una altra finalitat pot ser que sigui immoral o bé amoral. Si són contràries al bé direm que són immorals. Si no tenen res a veure amb el bé, però tampoc no hi són contràries, direm que són amorals.

Moral i Deontologia

La moralitat fa referència a la globalitat de les nostres accions com a persones. Cada individu realitza una sèrie d’activitats que constitueixen la seva “dedicació” o “professió”. Així, a més de ser persona, hom és mecànic, professor, metge... Aquestes activitats professionals estan sotmeses a una legislació judicial que varia segons els països. Però això sovint no és suficient i cal recórrer a una legislació moral particular que anomenem deontologia.

Moral i Costum: Valors Absoluts o Relatius

Les accions humanes poden presentar-se com a costums o com a obligacions morals. Els costums canvien al llarg del temps, segons els llocs i les persones. Per això diem que els costums són relatius. Les accions morals se’ns presenten com a deures. Els deures morals són absoluts.

Això està molt clar, però sorgeixen diversos problemes:

• Sovint es confonen els costums amb els deures.
• No tothom és respectuós amb els costums de cadascú.
• Si ens mirem l’home des d’una perspectiva històrica comparant les diferents cultures, veurem que el que ara i aquí considerem com un deure moral, fa uns anys en un altre lloc no s’hi considerava.

No hi ha diferència entre els costums i les normes, tots els valors serien relatius, totes les opinions són vàlides si són acceptades en una societat. Aquesta postura s’anomena relativisme moral.

Els judicis de valor poden canviar d’una època a una altra, això es deu a la descoberta de nous valors que ens fan progressar moralment.

Responsabilitat Moral

Responsabilitat moral és l’obligació de respondre dels nostres actes davant la pròpia consciència i davant la humanitat en general.

Podríem parlar també de responsabilitat legal o jurídica, que seria l’obligació de respondre davant d’un tribunal.

Les condicions que ens permeten parlar de responsabilitat són:

• Coneixement: Per parlar de responsabilitat cal que el subjecte sigui conscient de les circumstàncies i les conseqüències dels seus actes. Per exemple: toco el timbre d’una casa, es produeix un encreuament elèctric, i s’incendia la casa. Evidentment, jo no sóc un piròman, perquè no tenia consciència de les conseqüències del que he fet.
• Llibertat: La llibertat és la possibilitat d’actuar segons la decisió de la voluntat. També és la possibilitat de decidir per mi mateix les finalitats de les meves accions. Per exemple, vull salvar un nen que s’ofega a un riu, però el corrent és massa fort, o jo sóc paraplègic o bé no sé nedar. No sóc, per tant, lliure de salvar-lo. Aleshores no puc ser tampoc responsable de no haver-lo salvat.