La plaça del diamant: context històric, novel·la psicològica i trajectòria de Mercè Rodoreda

Resumen

El text sitúa La plaça del diamant (1962) dins del corrent de la novel·la psicològica, que explora el món interior dels personatges, i la contextualitza en la censura franquista i la relaxació cultural dels anys seixanta. També repassa l'evolució de Mercè Rodoreda, des d'aquesta obra fins a Mirall trencat (1974), i altres tendències narratives de l'època.

Puntos clave

La novel·la psicològica se centra en la realitat interior i el món psíquic dels personatges, en oposició a la novel·la realista, centrada en la realitat exterior i la conducta.
La novel·la psicològica es desenvolupa al segle XX a partir de les aportacions de la psicologia i la psicoanàlisi.
Durant els anys 40 i 50 hi va haver una forta repressió contra les llengües diferents de l'espanyola, i molts autors van marxar a l'exili o van escriure en castellà.
La plaça del diamant es publica el 1962, quan el règim franquista comença a relaxar la censura cultural.
La plaça del diamant és la segona obra de Rodoreda a l'exili i utilitza el monòleg autobiogràfic amb un imaginari simbòlic.
Mirall trencat (1974) culmina l'evolució de l'autora cap a una novel·la psicològica i mítica, en què els personatges assoleixen la immortalitat.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

Gènere, model o corrent literari de l'obra

Aquesta obra se situa en el corrent de la novel·la psicològica, que aposta per l’exploració de la realitat interior i del món psíquic dels personatges (trets de caràcter, processos cognitius, desigs, etc.), en oposició a la novel·la realista, que se centra sobretot en la representació de la realitat exterior i la conducta dels personatges.

La novel·la psicològica es desenvolupa al segle XX a partir de les aportacions de la psicologia i la psicoanàlisi.

BLOC B: Contextualització

Context històric i cultural de l'escriptura

Al llarg dels anys 40 i 50 es va produir una forta repressió cap a qualsevol llengua de l’Estat que no fóra l’espanyola. Això havia provocat que molts autors i autores marxaren a l’exili, escrigueren en castellà o ho feren en la clandestinitat.

Mercè Rodoreda publica La plaça del diamant el 1962. En aquests anys, el règim franquista comença a relaxar la censura cultural. Això permet la creació d’una mínima infraestructura editorial (revistes, premis com el Joanot Martorell de novel·la, editorials) que ajuda a una producció narrativa més normalitzada, tot i que condicionada per la censura.

Quant a l'estètica, hi conviuen la literatura fantàstica i d’evasió, la novel·la realista i la novel·la psicològica.

Ubicació de l'obra en la trajectòria de l'autora

La plaça del diamant (1962) és la seua segona obra a l’exili. Estèticament, hi ha anat eliminant les fronteres respecte d’un realisme estricte cap a un món més imaginatiu, utilitzant el monòleg autobiogràfic amb un poderós imaginari nodrit per símbols.

El carrer de les Camèlies (1966) suposa una continuïtat en l’estètica de la novel·la psicològica. En La meva Cristina i altres contes (1967) va evolucionar cap a una narració fantàstica i mítica. Amb Mirall trencat (1974), l’autora utilitza una altra tècnica i culmina la seua evolució personal: es tracta encara d’una novel·la psicològica, però ja mítica, en la qual els personatges assoleixen la immortalitat.

Característiques generals de la narrativa en el context d'escriptura

Una tendència narrativa important està representada per la novel·la psicològica, en la qual s’inclou La plaça del diamant, que aposta per l’exploració del món interior dels personatges. Novel·listes com Llorenç Villalonga o la mateixa Mercè Rodoreda s’inclouen en aquest corrent.

També es conrea en aquesta època una línia narrativa de realisme compromès amb autors com J. M. Espinàs, que escriu sobre la realitat quotidiana. Altres autors, com Joan Perucho i Pere Calders, opten per una novel·la de la realitat del somni.

Preguntas frecuentes

A quin corrent literari pertany La plaça del diamant?

Pertany al corrent de la novel·la psicològica, que explora la realitat interior i el món psíquic dels personatges. S'oposa a la novel·la realista, més centrada en la realitat exterior.

Quan es va publicar La plaça del diamant i en quin context?

Es va publicar el 1962, en uns anys en què el règim franquista començava a relaxar la censura cultural. Això va permetre una infraestructura editorial mínima, encara condicionada per la censura.

Quina és l'evolució de Mercè Rodoreda després de La plaça del diamant?

Després de La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies (1966) continua l'estètica psicològica i La meva Cristina i altres contes (1967) evoluciona cap a la narració fantàstica i mítica. Mirall trencat (1974) culmina aquesta evolució.