Personatges de la poesia trobadoresca

L’AMOR CORTÉS

: La poesia trobadoresca era un reflex de la societat feudal que la Generà. Difosa a través de la música, era una literatura feta i consumida per la noblesa que vivia a la cort. Per tant, aviat es convertí en un símbol de classe: l’amor cortès esdevingué un element més de la cortesia o conjunt de virtuts relacionades amb el món aristocràtic i feudal, i totalment oposades a les de la vilania.  L’amor cortès, tan diferent del que practicaven els vilans i els rústics, és un amor veritable, lleial, Generós, desinteressat, afectuós, que s’asocia amb la bona conducta i amb la bona educació, que busca la diversió i el plaer, que esclata en goig i alegria si és correspost...Totes aquestes idees entorn d el’amor, provenen de l’amor cortès de la literatura trobadoresca. Basicament l’amor cortès, consisteix en una mena de joc en que el codi feudal es traspassa a l’experiènica amorosa. Les reaccions entre senyor feudal i vassall pròpies del feudalisme troben un paral·lel en les que s’establien entre l’enamorada i el seu pretendent, que és com si pasés a servir-la . En la poesia amorosa trobadoresca, el trobador fa el paper d’enamorat d’una dama noble. Només la dona casada podia tenir vasalls en al vida real i en les cançons. Aquest procés implicava tot un codi que, com a tal, tenia un vocabulari propi en provençal; així, el trobador enamorat, esdevenia el vassall o servidor d’una dama. La dama era sempre una dona casada. Es per això que el trobador no podia dir  clarament el nom de la dama a qui dedicava la cançó sinó que el dissimulava amb un senhalo pseudònim. Pel que fa al marit, podia convertir-se fàcilment en un gelóssi havia estat avisat pels maldients, que feien d’espies. Aquest amor lleial, solia tenir lloc en un locus amoenus.
, sempre en primavera, i l’objectiu del amant, era fer l’amor amb la dama. Aquesta concepció cortesana recull alguns tòpics amorosos de la tradició grecollatina, com ara les diferents etapes per les quals sol passar el procés d’enamorament, que els trobadors occitans relacionaren amb les diferents acctituds que l’enamorat adoptava davant la dama, la qual sovint no corresponia als seus sentiments i es mostrava distant:

Amant tímid, suplicant, tolerat, o finalment amant en tots sentits

GENERES TROBADORESCOS I TROBADORS CATALANS:

Tots els trobadors eren força cultes i alguns fins i tot havien rebut formació eclesiàstica. Per compondre cançons, calia tenir estudis musicals i retòrics. La majoria de trobadors solien tenir a sou un joglar líric, que es dedicava a interpretar fidelment les seves cançons acompanyades d’instruments de corda. Aquesta poesia tant perfeccionista pel que fa a la forma adoptà diferents generes poètics en funció del tema que tractés: si era amorós, parlem de cançons, el genere més popular i conreat de la lírica trobadoresca, i si era guerrer, de sirventesos. La idea s’havia de desenvolupar a poc a poc i ordenadament, i també era fonamental que la cançó tingués música pròpia. Pel que fa al sirventès, era una composició de sàtira o injúria. Fora d’aquests grans generes, n’hi havia d’altres, majoritàriament vinculats també a la temàtica amorosa i a vegades amb influencies de la literatura popular, i també n’hi havia alguns de clara tradició llatina, com el plany, que servi per a lamentar la mort de la dama, d’un amic o d’un noble protector del trobador.

VOCABULARI

:

Èpica:

Gènere lligat a l’origen de la literatura que comporta un aspecte col·lectiu tant en l’autoria com en allò que es narra. Acostuma a ser una extensa narració en vers, de transmissió oral, que a vegades acabà posada per escrit per tal d’evitar que se’n perdés la memòria. Els relats èpics solen explicar fets heroics.

Lírica:

Forma poetica en que s’expressen els sentiments personals de l’autor des de l’antiguitat. A partir del Romantisisme, la lírica també es pot relacionar amb la poesia popular.

Al·legoria:

Descrpició o narració que comporta un sentit real i un altre de figurat, de manera que els dos es corresponen i que, totalment desenvolupats, fan referencia a una mateixa cosa.

Faula:

Narració en vers o en prosa, generalment breu, on intervenen animals que representan condicions humanes i que te per finalitat mostrar un ensenyament moral per mitjà de fets fantàstics que palesen vicis i virtuts.

Apòleg:

Narració en vers o en prosa, de llenguatge senzill, l’objectiu de la qual consisteix a deduir una conseqüència moral o didàctica. L’apòleg s’insereix dins d’un conjunt més ampli i el seu valor acostuma a ser més didàctic que no pas narratiu.

Prosopopeia:

Recurs que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, o a fer parlar persones absents o difuntes, o animals o coses inanimades.

Exemplum:

Narració breu amb un contingut moral i didàctic, que té la virtud d’entretenir al lector o l’oïdor enmig de l’exposició doctrinal més feixuga.