Otel·lo: Tragèdia de Shakespeare

Biografia:

William Shakespeare (1564 - 23/4/1616, Stratford-upon-Avon) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès molt destacable de la literatura universal.
Als divuit anys es va casar amb Anne Hathaway amb la qual va tenir tres fills. En 1587, per motius no gaire ben coneguts, es trasllada a Londres i de seguidament comença a participar com a ajudant, actor, director i finalment autor, en l'ambient teatral de la ciutat. 
Després d'escriure dos poemes narratius i alguns sonets, emprèn les seves primeres obres dramàtiques, conreant sobretot la comèdia i més tard, el drama històric i la tragèdia, gèneres que demostraven la seva gran forma d’expressió. Per a llavors havia aconseguit una acomodada posició econòmica i ja havia escrit bona part de les obres que li farien ser reconegut com un dels genis més importants de la literatura universal. 
El conjunt de les seves obres, no obstant això, no va ser editat fins a set anys després de la seva mort. Les més conegudes són:  Romeu i Julieta, Hamlet i Otel·lo (tragèdies), entre altres teatres i poesies.

Personatges:

Otel·lo- Un moro noble al servei de Venecia S'enamora i es casa amb Desdemona. És un bon home, valent i gran guerrer, però és víctima de la gelosia i l'orgull. És eloqüent. Inconsistència a la seva personalitat. 
Desdèmona-L'esposa d'Otel·lo, una jove veneciana d'alt llinatge i bona criança. És gairebé massa virtuosa, cosa que la fa sentir que ha de defensar Cassio i parlar públicament quan cal. És més fort del que Otel·lo creu, i no és la dona privada, retreta i dòcil que ell desitjaria.
Cassio- El lluent d'Otel·lo, té poca experiència a l'ofici. És un noble venecià que sap festejar les dones. Otel·lo arriba a creure que Casio ha tingut un amor amb la seva dona, però les seves intencions amb ella són honorables.
Iago- És l'alferes d'Otel·lo, a qui Casio li ha tret el lloc de lluent. És jove i traïdor; és el dolent des del principi. És immoral, però molt perceptiu, entusiasta, i capaç de manipular les persones perquè caiguin a les seves trampes. 
Emília- Esposa de Iago i donzella de Desdémona. No és conscient de les maquinacions del seu marit. 
Rodrigo-Un cavaller venecià que desitja Desdèmona i que, per això, és un peó en els plans de Iago, que li promet que obtindrà l'amor de Desdèmona a canvi de la seva ajuda, però al final no rep més que una mort deshonrada.
Brabanci- Pare de Desdémona, senador i reconegut ciutadà venecià. No li agrada la unió de Desdèmona i Otel·lo.
Blanca- Cortesana amant de Casio que ho visita freqüentment. És l'única dona de l'obra que Casio mostra menys respecte, possiblement perquè és una prostituta. 
Duc de Venècia- Governant de la ciutat i superior d'Otel·lo. Ell permet que Otelo i Desdémona romanguin junts i envia Otel·lo cap a Xipre per combatre els turcs. 
Senadors- Altres figures d'autoritat de Venècia, homes de raó i ordre.
Montano- Predecessor d'Otel·lo al govern de Xipre. És la figura d'ordre i llei i serveix com a control de danys quan Otel·lo mor i Iago es mostra poc apte per al càrrec. 
Ludovico i Graciano- Dos nobles i funcionaris venecians, emparentats amb Brabanci i Desdèmona. Quan Desdémona mor, ells han de portar les notícies a Venècia.

Estructura:

És un text narratiu en format teatral format per 3 actes.
Al primer acte es presenten els personatges i succeeix la unió d’Otel·lo i Desdemona tot i l’opinió del seu pare (plantejament). Al segon succeeix la manipulació de Iago perquè Otel·lo pensi que la seva dona li es infidel (nus/conflicte). A l’últim acte veiem tots els assassinats i morts i coneixem tota la veritat (desenllaç).

Argument:

La història comença amb els dos esposos (Otel·lo i Desdèmona), que es confessen el seu amor i tot i que el pare d’ella no vol que estigui amb Otel·lo, els dos s’han casat per voluntat pròpia.
Després Iago utilitza a Rodrigo (que està enamorat de Desdèmona) i comença a maquinar (joc de totpoderós) fins tenir convençut a Otel·lo de que la seva dona li era infidel amb Cassio (per exemple, col·loca el mocador de Desdèmona a l’habitació de Cassio), veiem com el moro acaba entrant en bogeria (podríem descriure això com un fantasiós engany).
Finalment Iago acompanya Rodrigo, situant-lo a l'aguait perquè mati Cassio, però aquest fereix a Rodrigo i mor. Cassio és ferit per l'esquena per Iago però no mor (per tant, Iago lluita però ha perdut, ja que Cassio es viu). A més, veiem com Otel·lo mata a Desdèmona i com després ell es suïcida al descobrir la veritat.

Les passions humanes:

En aquesta obra trobem moltes passions, en les quals entres i no pots sortir. Les més destacables i que podem trobar en aquesta obra són l’orgull i la gelosia (que es mostra amb Otel·lo, quan pensa  que Cassio i Desdèmona estan junts), la venjança, la maldat (que la veiem notòriament al personatge de Iago), la bogeria (característica d’Otel·lo que el porta a assassinar la seva dona), la submissió/amor (que es veu reflexada en Desdèmona), la fidelitat d’Emilia…
Les passions humanes tenen moltes conseqüències i  en moltes ocasions provoquen estar cec, és a dir, tenir obsessió i actuar de manera gens racional. Passió= malaltia.

Reflexió sobre Shakespeare:

Shakespeare fa obres en gènere dramàtic. A la majoria d’aquestes el pare no accepta la parella que ha escollit la seva filla, com és el cas de Romeu i Julieta. Amb això, l’autor vol fer entendre la part dràstica de les passions humanes. 
Un exemple de passió humana molt reflexada a les seves obres és la gelosia. El personatge sospita de la seva parella, busca proves i quantes més proves troba o s’imagina mes content està. Perd de vista el que realment vol: que la seva parella li estimi i no li hagi traït, però realment es sent feliç per trobar proves. Provocant tot plegat una autoguerra: desitja tenir la veritat amb la infidelitat (una maldat astuta, intel·ligència i poca inocència) però també vol que no sigui veritat (confiar en l’altre, estimar-se). 
La conseqüència és que es talla comunicació per mantenir fora de perill l’ego i l’honor de la persona que ha estat traïda. Llavors, l’autor planteja una sèrie d’escenes dramàtiques reflexionant sobre l’important i delicades que són les passions humanes.