Límits de l'adolescencia Joan fuster

Cançoneta Leu Plana - Guillem de Berguedà

- Sirventès a Ponç de Mataplana, exemple de l’estil satíric.

- Ritme alegre i festiu, atac progressiu a l'enemic, combina caricaturització amb calúmnies.

- Ingenuïtat irònica de la veu poètica que fa veure que s’escandalitza del comportament sexual.

- Destacar complicitat amb lector. Des d’un principi fingir lector està assintint a composició del poema, com si es trobés al costat de l’autor → el situa en el seu bàndol.

- “Mon Marquès” forma afectuosa i de respecte, immediatament qualifica de “traïdor” → acusació més greu que es pot fer contra un cavaller en context societat feudal.

- Dues estrofes següents: trets característics del marquès de Mataplana:

Dentadura incompleta

Braç més o menys paralitzat.

Referència a “les pedreres”: recordar que el marquès va patir accident i possibilitar col·laboració del lector en construcció sentit del text, complicitat

- Malintecionat consell “us hi caldria una ortiga” dona per descomptada complicitat amb lector i acaba de donar aspecte grotesc que va molestar al destinatari.

- Dues últimes estrofes: moment cúlminant del poema:

Ridiculització no segueix amb el físic, es centra en la seva conducta sexual.

Els aspectes físics ridiculitzats segurament eren reals amb exageracions, la calúmnia de les dues últimes estrofes no té cap relació amb la vida del marquès. El mateix text evidencia que l’activitat sexual només és real a l’interior del poema. 

- Quan el Marquès va morir, Guillem va fer un plany, dient que tot allò que va dir en “Cançoneta Leu e Plana” realment no era veritat. 

Els amants - Vicent Andrés Estellés

- Títol: sembla anunciar discurs sublim sobre amor.

- 1r vers: pot sorprendre que veu poètica faci afirmació aparantmentment presumptuosa i témerària. Afirma que és ell qui realment coneix l’experiència amorosa i no els altres recorda a la veu d’Ausiàs March. Estellés també és capaç de transformar pedentaria en autenticitat.

- 2n vers: incrementa efecte del primer → dubte de si es pot considerar ingenu i pedant o autèntic i tràgic → part de la proposta del text.

- 3r i 4t:Després diu que ho recorda → tot l’anterior pot haver estta fruit d’una exageraicó de la nostàlgia.

- 5n: passió juvenil. Doble edat de personatges, joves i madurs, qüestiona tòpoc de l’amor experiència de plenitud corporal associat únicament juvenil

- Imatges del text agafen dinamisme progressiu gràcies a comparacions amb fenòmens metereològics com l’huracà i acceleració rítmica de les enumeracions

- Integra veus de l’entorn, diversos registres; referències llibresques, llengua més col·loquial, frase sentit vague. → forma del poema: complexa i senzilla, brusca i refinada → reflecteix proposta de la renovació del discurs amorós.

Colguen les gents ab alegria festes…- Ausiàs March

- A la primera estrofa característica distinció entre veu poètica i els altres. Es troba en una festa major. Tothom és felíç, menys ell, que se'n va al cementiri en busca d’ànimes infernades. Construint la hipèrbole, presenta veu poètica com a mena de mort vivent, dient que no li agraden els éssers vius. 

- Lector pot començar a pensar que aquesta actitud sigui causada per la indiferència de a qui va dirigit el poema “la tornada”.

- A la segona estrofa segueix amb la seva hipèrbole, diu que ell es troba en una situació pitjor a la que es va trobar el rei de Xipre, qui va ser empresonat. Segueix comparant-se amb moments de dolor de la història; el tità Tició va ser condemnat a que un voltor li mengi el fetge infinitament, això aporta més dramatisme. 

- El que li tormenta realment són els seus propis pensament que fan que ell mateix no pensi en cap altre cosa, i d’aquesta manera, s’auto-sabotegi.

- A la quarta estrofa bàsicament parla de que, si ell morís, el veritable amor s’acabaria, ja que ell ja no seguiria vivint, i només ell és capaç d’estimar veritablement.

- A la última estrofa abans de la tornada. Hipèrbole màxima → diu que en el cas de que mori, no agraira res a Déu si no li assegurava que  la seva estimada havia plorat → reacció estimada + important que Déu i salvació pròpia ànima. 

- Encara que al final de l’estrofa digui que es innocent i màrtir, ha deixat establir que el desig amorós l’està condemnant eternament i que la seva innocència és dubtosa en termes religiosos o morals.

- A la tornada, el senyal : Llir entre cards. 

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil - Francesc Vicent García

- Sonet que inicia amb el tòpic renaixentista de la bellesa femenina, divinitat → nom mític “Flora”. Però introdueix elements del Barroc: contrast, cabell negre

- “Terrat” poc adequat per locus amoenus que es on hauria d’estar si es diu “Flora”. Terme modern i quotidià. 

- Posició d’ella obliga a la veu poètica (i al lector projectat) a adoptar una posició incòmoda mirant cap a dalt.

- Joc retòric explícit que caracteritza com a Barroc (contrastos cromàtics entre ros i negre o blanc i negre), i joc retòric subtil que caracteritza com a poema ambiguament satíric i autoirònic (contrast escena pacífica de noia pentinant-se i termes bèl·lics que descriuen els seus gestos: “combat”, “contraris”, “campejar” o “prendre treves”, superposició entre tòpic ideal renaixentista i quotidianitat circumstància)

- Figura masculina mirant enlaire esdevè còmic i els termes militars semblen paròdia de l’estil Barroc. → s’espanta de la potència del seu propi desig (el cor enamorat s’alterava) i abandona → més còmic que tràgic ja que el propi jo poètic talla sentiment d’atracció

El pi de formentor - Miquel Costa i Llobera

- Arbre: símbol, verticalitat que conecta , en la imaginació, a la figura humana amb el cel → simbòlic del ideal.

- Primeres 4 estrofes: construir imatge del pi → l’associa amb escollit per Déu “vell profeta”, com afronta problemes “la tempesta” i utilitza locus amoenus.

- El pi és un arbre modest, però el transforma en un arbre que supera els altres en tots els aspectes i el connecta amb concepte ROMàntic → “geni”, és la “viva imatge”.

- Modestia bàsica del pi → ell mateix com individu, perquè sent “enveja” del pi geni.

Conclusió poema és sobre els valors dels seus poemes → pi de Formentor, els seus poemes són obra genial.

Desolació - Joan Alcover

- Referència a la mort de la seva primera dona i quatre dels seus cinc fills.

- Dues realitats contradictòries: destrucció sense sentit i força vital → mostren extrem del dolor de la veu poètica → patiment per pèrdua de família i conscència dolorosa de seguir viu i ple d’energia.

- Ser l'esqueix d’un arbre significa que ha estat arrancat del seu origen, però una tempesta va arrancar-lo, de manera que ara ha d’anar a un altre lloc. Tot i així els esqueixos s’utilitzen per reproduir els arbres, així que li donem una certa esperança de vida al jo poètic. 

- Arbre: símbol per reflexionar sobre condició humana, però amb “esqueix” activa significat d’arbre genealògic → tronc: matrimoni, branques: fills

- A la segona estrofa hi ha moltes imatges fúnebres, tristes, que descriuen els seus sentiments i la situació actual del autor. 

- Fumerol de festa, però no festa d’alegria, sinó a la festa de celebració religiosa, al funeral de la família. 

- A la tercera estrofa es nota una certa amargor al fet de seguir en vida, i sentir-se viu li causa tristesa. Ell creu que no hauria de sentir-se així. 

- Darrerament, a l’última estrofa, observem com el jo poètic diu que les ferides mostren les seves pèrdues, i que els poemes l’ajuden a recordar aquells qui falten, i que durant la resta de la seva vida recordarà a aquells qui han mort (a la família).

- La poesia dona sentit a l’existència fins i tot quan és dolorosa i inexplicable.

A un auró - Josep Carner

- 8 estrofes de 4 versos, tres decasíl·labs i un hexasíl·lab, amb rima consonant entre el segon i el quart.

- Contempla un auró des de la finestra. Veu poètica dialoga imagínàriament amb l’arbre a la recerca del sentit de la seva vida i obra

- El temps inicia “farà aviat un any que cada dia” i l’acaba “temps a venir”. Passat recent, present i futur. 

- Encara que “et vegi”, remarca “al meu costat” → projectar mena d’amistat imagínària o acompanyat per l’arbre → suggereix sensació solitud de la veu poètica → necessitat de plantejar-se → però immediatament canvi de to, apareix ironia.

- Pas de les estacions. Embelliment de la idea convencional de decadència i mort no pretén ignorar-la sinó que la veu poètica ha arribat a sobreposar-se i assumir-la.

- Manteniment sostingut de la reflexió solitària indica seriositat de l’esforç i importància de la qüestió.

-Dos tipus d’ocell:

Merles: amoroses, viuen en parella, veu melodiosa

Falciots: en grup, no baixen a terra, xiscles estridents

Per remarcar oposició apareixen en moments diferents. Són dues formes de vida humana.

- Idea de verticalitat amb campanar, ocells.

- Passa del “t’he vist” a “em veus”, com si adoptés punt de vista de l’arbre i es veu solitari, estudiós, fatigat, característiques que podria ser de l’estudiós o de l’autor.

- Adreçar-se a l’auró → projectar enfora la pròpia consciència reflectiva.

Auró li diu que no ha d’envejar el fet de que després de l’hivern tornés a la vida encara que fós vell.

Jo poètic es sent malament perquè vol reviure encara que sigui vell com fa la natura quan ve la primavera.

- Última estrofa diu que no té cap valor obtenir certa immortalitat com a autor si només s’es recordat com a algú que havia fet “una tasca incerta”. Té molta més importància que en el futur, qui visqui sigui la seva poesia, on l’amistat de l’auró s’ofereix a qualsevol lector.

A Mallorca durant la Guerra Civil - Bartomeu Rosselló-Pòrcel

- Títol: no només informa de circumstàncies també joc ambigüitats amb text que donarà dimensió tràgica veu poètica (va nèixer allà)

- Demostratius 2 primers versos: “aquells camps”, “aquelles arbredes” → distància subtil entre veu que parla i el que es descriu.

- Vers 5: “allí” evidencia distància

- No queda clar si el que diu ho està recordant o imaginant, però amb “avar de la llum…” es plenament conscient que recorda.

- “Llum” es va apagant → intuïció mort.

- Descriu un jardí, què és un element de natura, però en aquest cas és diferent al que ha descrit anteriorment, ja que el jardí té un context més artificial. Tot i així, el descriu d’una manera més obscura i no gaire alegre (<<em torben, em fatiguen(...)>>). Un jardí i una música mai fatiga, però en aquest cas ho fa perquè el jo poètic no pot gaudir de la vida per culpa de la seva enyorança a Mallorca. 

- Torna a descriure el paisatge natural, però en aquest cas, les herbes s’estan cremant. Així doncs, veiem com tot i que al principi ha començat descrivint el paisatge amb alegria, ara ja no ho fa. 

- Imatges final poema: tèrboles, dominades pel fum i boira.

- Fogueres i cacera: al·lusió a violència de la guerra

- 2 últims versos: reuneix de manera tràgica tot, comparació amb flama envoltada de foscor.

- “Tota la meva vida es lliga a tu” → discurs amorós, moment més proper a extinció incorpora dimensió trascendental associada a les grans passions amoroses.

Cap de bou - Joan Brossa

- És un poema encara que només consti d’una lletra. Un poema crea i transmet el seu sentit a través de la imatge no de conceptes. La imatge habitualment: paraules, però en poesia visual: mecansime gràfic.

- A banda de la A invertida hi ha el títol “Cap de bou” → veure la A com un cap de bou.

- Lletra A primera en abecedari: funció de representar totes possibilitats que ofereix el llengüatge. Però apareix on s’espera un poema → no reflexió sobre llenguatge en general sinó sobre poesia en particular.

- Imatge cap de toro simbòlicament: idea de força, amenaça. Que la A pugui prendre aquesta sensació de força depèn de:

- Amplificar, prendre en consideració

- Redueix a l’essencial, hiperbòlicament al mínim possible: una sola lletra.

- Inventir, actua en contra de forma tradicional

- Es podria estar plantejant que la poesia, com a gènere, ha anat perdent la força i per tant la capacitat d’incidir i transformar la realitat. La proposat de Joan Brossa trenca límits convencionals del gènere per mostrar potencialitats que disposa.

- Proposa traspassar límits clàssics i esborrar separació entre literatura i vida quotidiana. Vol fer veure com el material de què està construida la poesia no prové de cap dimensió sublim accessible només a uns escollits, sinó de la mirada enjogassada i lúcida que els persones haurien de tenir de la realitat que els envolta i sobre elles mateixes, si volen ser lliures.

Cançó a Mahalta - Màrius Torres

- Té tuberculosis, època no hi havia antibiòtics → possibilitats supervivència escasses. Alhora país en Guerra Civil → circumstàncies personals dramàtiques. Al sanatori on està ingressat coneix a Mercè Figueres, la “Mahalta”.

- S’adreça a Mahalta per celebrar l’amor que els acosta i entendre ell mateix com assumir la mort anunciada sense que aquesta certesa faci que tot el que estima perdi sentit.

- 4 estrofes de 2 versos alexandrins que rimen entre ells, reforçar idea de parella i similitud entre aquests.

- Nom “Mahalta” → malalta

- Temàtica amorosa suggerida pel títol i estructura estrofes planteja proximitat problemàtica entre protagonistes. 

-1ra estrofa: emfatitzar proximitat i paradoxalment impossibilitat d’entrar en contacte.

- 2na: explicita el de la 1ra. “Xiprers” i “palmes” simbolitza tipus de dificultat i dolor relacionat amb la mort (X) i patiment (P). “Xiprers”: arbre fúnebre, presència a cementiris. “Palmes”: palmes del calvari, de l’imaginari cristíà. La “calma” en aquestes circumstàncies no és cap obvietat.

- 3ra: sensualitat apareix en “batec suau”. La terra de xiprers i palmes deixa pas a “grocs de lliris, verds de Pau”, espai en què l’aigua de dos rius pot entrar en contacte, per això pot percebre el “batec”. La “Pau” és com la “calma” anterior: expressió de lucidesa tràgica davant patiment, davant la mort que es suggereix des del principi per la imatge del riu.

- 4a: activa sentit oïda després de la vista en les 3 anteriors. Element sensorial → augmenta component sensual que s’esperava en un poema amorós. Contacte visual, auditiu no han fet desaparèixer la separació però permet que l’arribada al mar no sigui temuda com la mort sinó com una “pàtria” → espai inexistent en la realitat material, que han creat ells dos, fet de paraules i emocions compartides que han donat sentit a la seva existència completa “ de la font a la mar” i que permet superar dolor de no poder acostar-se més. 

T’estimo perquè si. Perquè el cos m’ho demana - María-Mercè Marçal

-Sonet a l’anglesa en vers alexandrí

-Poema comença amb la cita del vers de J.V.Foix amb què s’inicia el primer sonet de l’apartat “Tant ai mon cor ple de joia” de llibre “Sol i de dol”. En aquest apartat certa presència de l’amor entusiasta i festiu però predomina l’anhel de l’aventura solitària. Aquest diàleg amb la cita permetrà comprovar si es pot assumir la passió amorosa com a part de l’aventura personal 

-Imatges poema: dos tipus: marítimes i terrestres, però no contraposició. Diversitat d’espais, des del mar al llit, passant pel bosc i cabanes → transmetre dimensió extraordinària de l’experiència amorosa → no es limita a pràctica circumstancial (llit) o quotidianitat domèstica (cabana) sinó que abraça realitat sencera (bosc i mar).

-1ra: descriu aparició persona estimada com fet sobrenatural i inexplicable però en termes de celebració i alliberament → imatge cabana “sense panys ni bernats”, i també per la renúncia a la justificació lògica de les emocions per part de la veu poètica: estima “perquè si. Perquè el cos m’ho demana”.

-2na: inicia introspecció i coneixement. “La rel de la follia” coherent amb renúncia racionalitat per explicar l’experiència amorosa, però recorda implicacions doloroses si va més enllà de la convencionalitat. Imatge escorpí → dolor i destrucció formen part de vida viscuda extremament apassionada.

-3ra: culmina procés d’autoconeixement →assumpció pròpies limitacions “perquè sóc massa fràgil”, no per estimar sinó per “bastir l’aturall” a la passió amorosa, encara que aquesta la pugui ofegar a les fosques o a les palpentes (significat “a l’endeví”). Conscient que “l’aigua més fonda” no es pot civilitzar ni domesticar “no vol ni Pau ni treva”, proclama la seva aposta per l’aventura sobre la mar de la passió.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles - J.V. Foix

- La seva poesia combina dos elements aparentment contradictoris: medievalisme i Surrealisme.

- Setè sonet dels 70 de “Sol, i de dol”. En aquest cas, llenguatge no especialment medievalitzant, només verb “remembrar” en lloc de recordar. → fer poesia moderna a través de recurs paradoxal de recuperar estil poètic medieval.

- 1ra: decasílbas cesurats a la menra de la poesia catalana medieval. Veu poètica exposa afició per visitar les ruïnes de l’Edat Mitjana “muralles” “temps antic” i recrodar “setges i batalles”. Això podria semblar descripció de simple visita turísitca però 3 elements: 

- Acció es produeix “d’atzar”, no planificació prèvia que el turisme implica.

- No imagina les batalles, les recorda “remembra” → llenguatge medievalitzat-

- Es produeix al capvespre i sota un llorer. Fet que implica atzar, “a l’acost de la fosca”, implica concentració “remembrar” i “cellut” i sota un llorer → simbòlicament escriure poesia

No fa pensar en moda ROMàntica del medievalisme tòpic i sentimental.

- 2na: contraposada amb la primera, fins i tot per l’hora del dia en què es produeix l’escena. Descriu la segona activitat que “plau” a la veu poètica: posar a punt el motor de l’automòbil per conduir. Mecànica i conducció en època del poema tenien una aura especial que s`ha perdut per la massificació de l’experiència. Contrast entre ambient cultural de la 1ra i tècnica i velocitat de la 2na, perdut intensitat.

Imatge automòbil raben simbolitzava el món novell i es presenta com a mereidor de mateix interès que les ruïnes medievals. Analogia amb 1ra: ha de formar part amb el mateix dret de la creació poètica i operacions mecàniques són les operacions retòriques que permetran “engegar…sense falles” el poema”.

Autor defensa una renovació de la manera d’entendre la poesia.

- 3ra: manté imatge condució, combinada amb escenari natural. Plantejar que combinació màquina i paisatge o velocitat i descans és completament vàlid poèticament parlant → posar de manifest la convecionalitat de la literatura i cultura oficial que ha tendit a imposar estil i temàtica determinats com a vàlid i correctes.

- 4a: contrast entre art antic “madones borroses” i “pintar extrem d’avui” amb mateixa intenció que els contrastos precedents entre ruïnes i automòbils o conducció i paisatge. Últim vers recull nucli de la proposta poètica. Però precedida per referència autoirònica del jo poètic: “càndid rampell”. Jo poètic es distancia de sollemnitat i psicologisme convencional