Orígenes i consolidación del catalanismo

8.1 Una nova cultura catalanista
El Decret de Nova Planta no havia impedit que la societat catalana mantingués la manera de viure pròpia (llengua col·loquial, costums, tradicions, organització de la família i del treball, etc.). Hi havia consciència del particularisme.
La societat catalana del segle XIX no escrivia ni utilitzava el català en actes de prestigi (disglòssia). No sensenyava a les escoles, i la no oficialitat el bandejava legalment.
La Renaixença fou un moviment cultural que pretenia la recuperació del català com a llengua de prestigi. semmarca en lauge del Romanticisme tardà europeu i en la progressiva implantació del liberalisme a Espanya.
El tret de sortida de la Renaixença el donaren la publicació de loda La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i dels articles del poeta Joaquim Rubió i Ors (1841). Cal destacar el paper jugat per la reobertura de la Universitat de Barcelona (1842) i la restauració del Jocs Florals (1859).

La revalorització dels senyals didentitat es va estendre a la literatura, la història, el dret i el folklore. Aquest fenomen ajudaria a que reeixís més tard la reivindicació política catalanista.
Paral·lelament, hi hagué un vessant catalanista que refusava lelitisme i arcaisme del catalanisme culte. Els personatges clau foren Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler (Serafí Pitarra), gent didees progressistes -molt actius en política- i defensors del català que es parla.
Ambdós corrents no es van apropar fins a la dècada del 1870.
La incorporació del català a les publicacions periodístiques fou un instrument important de difusió pública de la llengua.

8.2 Els inicis del catalanisme polític.
Les primeres mostres de defensa popular del particularisme català foren les bullangues de 1835 a 1843 (reivindicadores de democratització i descentralització) i el carlisme (reivindicador dels vells furs i lleis tradicionals).
Lantecedent més clar del catalanisme polític fou el federalisme difós pels primers republicans, com Abdó Terradas. A partir de 1868, el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall* i Josep Mª Vallès i Ribot, va demostrar la significativa implantació a Catalunya daquest ideari.
Valentí Almirall, forjat a les files federals (fou el portaveu del Pacte de Tortosa, una iniciativa del 1869 que reivindicava lantiga Corona dAragó com a model confederal), va ser cabdal en la maduració dun catalanisme polític.

Almirall considera que a Catalunya li cal una autonomia plena per a regenerar la política catalana i a la vegada aquest fet influirà en lespanyola.
1878- publica "escritos catalanistas"
1879- funda Diari Català que serà el primer diari en Llengua Catalana.
1880- organitza el Primer Congrés Catalanista(malgrat que el Catalanisme encara era minoritari, reservat per a intel·lectuals i professionals), en un intent per aplegar els corrents progressista i conservador que sanaven definint al si del catalanisme. Fou lembrió del Centre Català de 1882, partit polític catalanista, on hi estaven representades totes les tendències polítiques catalanistes.
1885- Presentació al Rei Alfons XII del Memorial de Greuges (exposició de les ofenses que ha patit Catalunya amb la dominació estatal). La mort del monarca en va limitar leficàcia, però el manifest va aproximar la burgesia catalana a un projecte polític al marge dels partits dinàstics.
1886- Publica Lo Catalanisme i presideix els Jocs Florals. però el seu projecte interclassista no va reeixir.
A partir daleshores hi haurà divergències i discrepàncies amb el Catalanisme conservador. Almirall es mostra contrari a lExposició Universal de Barcelona de 1888. Aquestes situacions el portaran al fracàs polític.
Sel considera com el màxim exponent del catalanisme progressista o desquerres
8
8.3 El catalanisme conservador
Paral·lelament a Almirall hi ha sectors conservadors (església, burgesia, propietaris agrícoles, professions liberals) que van assimilant les idees catalanistes, però amb certs matisos respecte dAlmirall (component eclesial molt gran amb influència del carlisme). La Catalunya rural accepta de forma ràpida aquests plantejaments més conservadors i més tradicionalistes. Es funda un setmanari La veu de Montserrat (1878-1902), a Vic per Jaume Collell i Jacint Verdaguer. El bisbe Josep Torras i Bages sentencià lany 1892, a La tradició catalana, que lesperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió.
La burgesia catalanista va abandonar el projecte polític del Centre Català i creà la Lliga de Catalunya el 1887, a lentorn del diari La Renaixença i de personatges com Àngel Guimerà o Josep Puig i Cadafalch. Una iniciativa triomfant fou la Campanya de defensa del Dret català (1889).
9

La Lliga de Catalunya té cada vegada més difusió, i deixa en segon terme Valentí Almirall. Al 1888, durant lExposició Universal de Barcelona, membres de la Lliga adrecen un document a la Regent Maria Cristina, on es demana autonomia per a Catalunya (missatge a la Reina Regent)
El 1891, Narcís Verdaguer va voler coordinar la Lliga de Catalunya amb els nuclis catalanistes dispersos pel territori, sorgint la Unió Catalanista, plataforma conservadora amb forta base rural.
El 1892, una assemblea de la Unió va donar llum verda a les Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana), document que plantejava lautogovern amb el restabliment de les institucions catalanes darrels medievals. Aquestes Bases, però, són el punt de partida més efectiu del catalanisme polític modern. Des daleshores, el catalanisme fou el denominador comú per a la majoria de partits catalans.

8.4 La formació de la Lliga Regionalista
La desfeta del 98 i el fracàs del govern regeneracionista de Silvela (1899), van convèncer la burgesia barcelonina de la necessitat duna lautonomia política i administrativa com a alternativa a la ineficàcia dun govern central a mans dels partits dinàstics.
Així es creà la Unió Regionalista, que presentà una candidatura conjunta (la dels quatre presidents) amb una escissió de la Lliga de Catalunya, el Centre Nacional, guanyant les eleccions de 1901.
Lèxit va fer que es fusionessin a la Lliga Regionalista, partit que dominà la vida política catalana els següents trenta anys, en dura pugna amb els republicans. El diari La Veu de Catalunya fou el seu principal òrgan de difusió.

8.5 Nacionalismes i regionalismes a lEstat espanyol
El nacionalisme basc va germinar com a reacció a la pèrdua dels furs (derrota carlina del 1876) i com a expressió dun incipient moviment cultural basquista. El gran impulsor en fou Sabino Arana, antiliberal, ultracatòlic, tradicionalista i racista. Amb el anys es moderarà i apostarà per la via autonomista expressada en el projecte polític del Partit Nacionalista Basc (PNB), integrador de les aspiracions de la burgesia basca.
El galleguisme va topar amb lescassa simpatia duna burgesia feble que identificava tradició amb arcaisme. La feina dalguns intel·lectuals (o Rexurdimiento) va afavorir un incipient galleguisme polític a finals del segle XIX.
Els particularismes també es van expressar a València, Aragó i Andalusia (Blas Infante).

MEMORIAL DE GREUGES (1885) - Catalanisme desquerres
Elaborat per Valentí Almirall des del Centre Català, on intervenen altres tendències amb representació política, econòmica i cultural, arran dels tractats lliurecanvistes dEspanya amb Gran Bretanya i de la intenció, de part del Govern central de la Restauració, deliminar el dret civil català. Shi exposen les ofenses o greuges als que ha estat sotmesa Catalunya de part dels governs centrals.
Aquest document és lliurat al Rei Alfons XII, de part de diferents personalitats catalanes. El document defensa el proteccionisme econòmic, el dret civil català i la identitat catalana. Es proposa al Rei que Espanya esdevingui una monarquia Regionalista on es respectin els drets de les regions. Aquest fets provoquen protestes de part dels polítics espanyols perquè el document es va lliurar directament al Rei i no es va presentar al Parlament. La mort prematura dAlfons XII farà que el memorial de Greuges quedi aturat
BASES DE MANRESA (1892) - Catalanisme conservador o de dretes
Lassemblea de la Unió Catalanista fou aquell any a Manresa. Saproven unes Bases per a la Constitució Regional Catalana (o Bases de Manresa) eren un projecte destatut dAutonomia per Catalunya. Es contempla que el Govern central cedeix atribucions al Govern autonòmic (traspassos de competències)
segons les bases de manresa catalunya ha de:
a) recuperar les Corts (Parlament propi), b) establir la Llengua Catalana com a única llengua oficial, c) els càrrecs públics només han de ser ocupats per catalans, d) gestionar-se de manera autònoma, pel que fa a matèria de seguretat, e) moneda pròpia per a Catalunya, f) exempció del servei militar.
El Govern central hauria de encarregar-se dels afers internacionals, de lexèrcit i de les infraestructures
Les Bases de Manresa responen a la demanda dautonomia, però amb una càrrega conservadora i corporativista.
Amb la pèrdua de les colònies (1898), la burgesia catalana, decebuda per la mala gestió política, econòmica i militar dels governs centrals, impulsa el catalanisme conservador.