Organització Territorial de l'Estat Espanyol: Autonomia i Competències

Organització Territorial de l'Estat Espanyol

L'Estat espanyol està organitzat en comunitats autònomes, en províncies i en municipis. A més, algunes comunitats tenen una divisió comarcal. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels seus interessos, gràcies a la sobirania que els donen les Corts Generals per mitjà d'estatuts i lleis que especifiquen les competències de cada entitat.

Les Comunitats Autònomes

La Constitució de 1978 va reconèixer que Espanya és un Estat unitari no centralista, i va establir la possibilitat que les nacionalitats i les regions espanyoles disposessin d’un principi d’autonomia.

Els Estatuts d’Autonomia

Entre els anys 1979 i 1983 es van constituir 17 comunitats autònomes. Cada comunitat està regida per un estatut, en el qual s'estableixen les característiques del Parlament, el Govern i l'Administració pública autonòmics, i pel qual es negocien amb el govern central les competències a gestionar i el finançament.

L’any 1995, les ciutats de Ceuta i Melilla van obtenir el respectiu Estatut de Ciutat Autònoma. Actualment, alguns estatuts autonòmics estan en procés de revisió i actualització.

Segons el que preveuen la Constitució i els estatuts, les Corts deleguen en les comunitats autònomes part de la seva sobirania, fet que s’expressa en una sèrie de competències transferides. Les comunitats posseeixen algunes competències plenes, i d’altres de compartides amb l’Estat.

Les Institucions Autonòmiques

Les institucions d’autogovern estan integrades pels òrgans següents:

• Una Assemblea o Parlament, en el qual s’aproven les lleis i els pressupostos, i que controla l’acció del govern autonòmic.
• El President Autonòmic, que representa la seva comunitat autònoma i en forma i dirigeix el govern.
• El Govern, format pel president i els consellers, executa i fa complir les lleis aprovades pel parlament.

Les comunitats autònomes no tenen una organització judicial pròpia, ja que comparteixen el poder judicial únic de l’Estat espanyol. Les legislacions estatal i autonòmica preveuen la intervenció de les comunitats en la gestió de les competències administratives relacionades amb la justícia. L'assemblea legislativa de cada comunitat intervé en el nomenament d'una tercera part dels membres de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia respectiu.

El Poder Local: Administració Municipal i Provincial

Les comunitats autònomes s’organitzen en províncies i municipis, però també hi ha altres entitats territorials intermèdies, com les comarques i les mancomunitats.

Les Províncies

La divisió del territori en províncies va ser feta per Javier de Burgos l’any 1833 i des d'aleshores les funcions de les províncies s'han anat adaptant a les diferents situacions històriques. Actualment, la província és:

• La circumscripció electoral de l’Estat: els diputats i els senadors s'elegeixen per cada província.
• La divisió territorial de l’administració perifèrica de l’Estat, representada en la figura del subdelegat del govern.
• L’entitat d’administració local de rang més alt: la seva funció és cooperar amb els municipis a través de les diputacions provincials. Els diputats de les diputacions s'elegeixen d'entre els regidors electes, mentre que el president de la Diputació és elegit pels diputats.

Els Municipis

Els municipis són les unitats territorials i administratives més elementals i l’ajuntament és l’òrgan de govern i de gestió municipal. Dintre dels límits de cada terme municipal hi pot haver diverses localitats: pobles, urbanitzacions, habitatges dispersos, etc. Però molts municipis tenen una sola localitat i la zona rural limítrofa corresponent.

El poder local municipal s’elegeix democràticament segons el principi bàsic de la sobirania nacional. Els ciutadans elegeixen els regidors i aquests elegeixen l’alcalde per votació.

Els municipis tenen un seguit de competències específiques, referides essencialment a la prestació de serveis i a la dotació d’equipaments.

Els municipis han de disposar dels mitjans econòmics i materials suficients per a les seves funcions. Els aconsegueixen gràcies als tributs propis i als impostos que recapten l’Estat i la comunitat autònoma, i que són cedits a l'ajuntament en proporció a les seves característiques, necessitats i població.

Altres Entitats Territorials

Els municipis poden agrupar-se en mancomunitats i en corporacions metropolitanes per tal de gestionar amb més eficàcia alguns dels seus recursos i per solucionar problemes comuns.

A les províncies insulars, cada illa té una administració pròpia:

• A les Canàries rep el nom de cabildo.
• A les Illes Balears rep el nom de consell insular.

A Catalunya, Aragó i Galícia hi ha una divisió territorial intermèdia, les comarques. A les àrees rurals de Galícia hi té una gran tradició la Parròquia, una agrupació de llogarets i caserius dispersos; un municipi o concello comprèn una o més parròquies.

Els Poders Efectius de la Generalitat de Catalunya

La Constitució espanyola estableix els principis necessaris que atribueixen a les comunitats autònomes una sèrie de competències (poders d'actuació normativa o executiva) que permeten el seu autogovern. A partir d’aquí, l’Estatut estableix que la Generalitat de Catalunya té tres tipus de competències:

• Les exclusives, en les quals la Generalitat disposa de tota la capacitat de decisió.
• Les concurrents, en què l'Estat i la Generalitat disposen de les mateixes funcions.
• Les compartides, en què l'Estat i la Generalitat disposen de diferents tipus de poder.

Les competències exclusives són les que donen idea de l’abast de l’autonomia de Catalunya: l'organització de les institucions d'autogovern, el desenvolupament del dret català, la cultura, etc. La Constitució espanyola exerceix el control d'alguns d'aquests temes.

La Generalitat també té capacitat d’actuació sobre altres àrees com la regulació del crèdit, la banca, les assegurances, la mineria i l’energia, i la protecció del medi ambient. A més, és responsable de la correcta aplicació dels convenis internacionals en les àrees sobre les quals exerceix la competència. La Generalitat té també la capacitat legal de signar acords amb altres comunitats autònomes de l'Estat en aquells temes sobre els quals té competència exclusiva.

Els ingressos de la Generalitat provenen en gran part de les transferències que li cedeix l’Estat en funció dels serveis i de les competències que li han estat traspassades. La Generalitat de Catalunya també pot establir les seves pròpies taxes i impostos, emetre deute públic i accedir a crèdits.

Glossari de Termes Clau

Constitucionalisme

Sistema polític regulat per un text constitucional.

Parlamentarisme (Sistema Parlamentari)

Mecanisme en el qual l'elecció del govern (poder executiu) emana del parlament (poder legislatiu) i és responsable políticament davant d'aquest. A això se'l coneix com a principi de confiança política, en el sentit que els poders legislatiu i executiu estan estretament vinculats, depenent l'executiu de la confiança del parlament per subsistir.

Doctrinàriament, es reconeixen com a característiques bàsiques de tot règim Parlamentari o amb tendència parlamentària les següents:

1. Un Executiu dual, en el qual coexisteixen, en primer terme, un cap d'Estat qui compta amb atribucions puntuals i en general molt restringides, i obra com a "Àrbitre" o “mediador” dels problemes polítics; i un Cap de Govern, que funciona a través d'un òrgan col·legiat anomenat Gabinet o Consell de Ministres al capdavant del qual es troba l'anomenat Primer Ministre, qui és el funcionari que efectivament dirigeix la política interna de la Nació.
2. Marcada dependència entre els òrgans Executiu i legislatiu. En realitat el Govern sorgeix del Parlament, el qual és, en principi, l'únic òrgan elegit per voluntat popular. També poden existir sistemes com els d'òrgans col·legiats denominats suprems, que, amb el pretext de mantenir la governabilitat, suprimeixen drets dels ciutadans i obligacions del govern.
3. Un Parlament, que és, almenys teòricament, el sustent de la tasca governamental, tal que pot destituir ministres mitjançant la censura o la negació de la confiança. Alhora, el Cap d'Estat o el President del Govern pot ordenar la dissolució del Parlament en casos de greus controvèrsies en les quals puguin estar en risc la governabilitat de la Nació o la legitimitat de la dirigència de la seva classe política.

Circumscripció Electoral (Districte Electoral)

És el conjunt d'electors a partir del qual es procedeix, segons la distribució dels vots emesos en les eleccions, a la distribució dels escons assignats. No s'ha de confondre la mida d'una circumscripció amb la seva extensió territorial o el seu volum demogràfic. S'anomena mida o magnitud d'una circumscripció al nombre d'escons assignats a la mateixa. Les circumscripcions poden ser classificades, atenent a la seva magnitud, com a uninominals i plurinominals.

Les circumscripcions uninominals són aquelles que elegeixen un sol diputat. Les circumscripcions plurinominals són aquelles que elegeixen dos o més escons. Una variant d'aquest segon tipus és la circumscripció única, on l'electorat de tot el territori estatal és considerat com a única circumscripció electoral (Israel i Holanda tenen circumscripció única, igual que la majoria dels països en les eleccions al Parlament Europeu). Solen coincidir, encara que no sempre, d'una banda, la circumscripció uninominal i les fórmules majoritàries, i de l'altra, la circumscripció plurinominal i les fórmules proporcionals. A favor de les circumscripcions uninominals, s'addueix el major acostament del representant a l'electorat i un millor reconeixement dels candidats per part dels votants, encara que la proximitat dependrà de la densitat de població d'una circumscripció. En contra seva s'afirma que propicia el clientelisme i el localisme, i que impedeix la representació de les minories. Sobre les circumscripcions plurinominals, es plasmen argumentacions en sentit contrari.

Moció de Censura

És el procediment pel qual el Congrés dels Diputats pot exigir la responsabilitat política al poder executiu. És típic i de gran importància en els sistemes parlamentaris, en els quals és el parlament qui elegeix el President del Govern o Primer Ministre, podent a través de la moció de censura forçar la seva substitució.

La moció de censura parteix de l'oposició, normalment davant un episodi de crisi política que hagi provocat la pèrdua del suport parlamentari majoritari a l'acció del govern. Es diferencien dos tipus de moció de censura:

• Moció de censura destructiva: És aquella que busca la caiguda del President del Govern, sense tractar la forma de substituir-lo i cobrir el buit de poder.
• Moció de censura constructiva: El grup del Parlament que eleva la moció de censura proposa al seu torn un nou President del Govern, amb un programa polític propi. D'aquesta manera, l'elecció no és solament si es manté la confiança en el President, sinó si se li donaria en canvi al que ha estat proposat en la moció.

Consell Executiu (Gabinet)

En els estats parlamentaris, el gabinet decideix de manera col·lectiva la política i la direcció del govern, especialment en relació a la legislació que aprova el parlament; és a dir, constitueixen, de manera col·lectiva, el poder executiu de la nació. Els membres del gabinet dels sistemes parlamentaris, sovint anomenats "ministres", són membres del parlament i comparteixen les funcions legislatives. Són designats com a responsables d'algun dels Ministeris de la nació amb tasques específiques (p. ex., "Ministeri de Defensa", "Ministeri de Sanitat", etc.).

Per contra, en els estats presidencialistes, el gabinet no funciona com a influència legislativa sinó com a grup de consellers o d'assistència tècnica per al cap de govern. Els membres del gabinet dels sistemes presidencialistes, sovint anomenats "secretaris" (i en rares ocasions "ministres"), no són membres del congrés (o parlament) sinó que són designats directament pel cap de govern per a dirigir alguna de les Secretaries o Departaments del poder executiu (p. ex., "Secretaria d'Educació", "Secretaria de Defensa", etc.). Com a responsables del funcionament d'una àrea executiva, les seves tasques no difereixen en res dels ministres dels sistemes parlamentaris, llevat del fet que no tenen cap capacitat per a crear ni proposar lleis.

Competències Exclusives

Funcions públiques sobre les quals la Generalitat té plenes atribucions i n’és l’única administració responsable.

Edafologia (Estudi del Sòl)

(Definició en castellà) Rama de la ciencia del suelo que estudia la composición y naturaleza del suelo en su relación con las plantas y el entorno que le rodea. Dentro de la edafología aparecen varias ramas teóricas y aplicadas que se relacionan en especial con la física, la química y la biología.

Sòl

(Definició en castellà) Se define como el punto de unión de las 4 capas de la Ecósfera (litosfera, atmósfera, hidrosfera, biosfera), dando como resultado una fina capa siendo la parte superior de la corteza terrestre. Su formación es parte de un proceso geológico sobre las rocas como meteorización e intemperie, actividad volcánica y la combinación de fenómenos naturales. En una forma más sintetizada, es el resultado y parte de ello gracias a los ciclos biogeoquímicos ya que estos van aportando nutrientes y los componentes necesarios y por ende convirtiéndolo en suelo, antes de llamarse así recibe el nombre de regolito. El suelo es objeto de estudio de la Edafología, esta disciplina lo concibe como un cuerpo natural organizado e independiente, que posee constituyentes, propiedades y génesis peculiar. Es el resultado de la acción de una serie de factores activos (clima, biota, relieve y tiempo), sobre un material pasivo "roca madre".

Librecambisme

(Definició en castellà) Doctrina económica que propugna la no intervención estatal en el comercio internacional, permitiendo que los flujos de mercancías se gobiernen por las ventajas de cada país y la competitividad de las empresas, suponiendo que con ello se producirá una adecuada distribución de los bienes y servicios y una asignación óptima de los recursos económicos a escala planetaria.

El librecambismo es considerado como el primer capitalismo y plantea la libertad absoluta de negocio y comercio frente a las rigideces de la economía del Antiguo Régimen.

La formulación teórica del librecambismo no se ha correspondido nunca con una aplicación práctica. Las distintas políticas económicas de los distintos Estados han mantenido siempre un componente de proteccionismo, más o menos intenso. Las áreas económicas más fuertemente ajenas al librecambismo han sido tradicionalmente las agrícolas. Junto a ellas, las industrias nacionales básicas y las estratégicas han recibido un singular apoyo. El librecambismo ha desplegado mayor efecto en los intercambios de mercancías no esenciales.

Las restricciones al librecambismo se han efectuado tradicionalmente de diversas formas: mediante la imposición de aranceles a las importaciones, proteccionismo a determinadas industrias y a la agricultura mediante la concesión de ayudas o subvenciones directas o indirectas, fijación de precios, regulación del mercado laboral o preferencia en la adquisición por parte del Estado de los productos locales.

Aparte de su vertiente convencional, existen partidarios y teorías librecambistas alternas que son contrarias a la "privatización" y al mismo capitalismo.

Proteccionisme

Corrent econòmic que propugna la intervenció de l’Estat per restringir les importacions per mitjà de drets duaners (aranzels) i per protegir-se de la competència exterior.

POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal)

És l’instrument tècnic i legal que ordena de manera integral el territori d’un municipi, classifica el sòl i els seus usos i defineix el sistema d’equipaments locals.