Normalització Lingüística del Valencià: Història i Legislació Clau

Normalització Lingüística: Procés i Objectius

La normalització lingüística és un macroprocés social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà habitual de comunicació privat, formal i informal, oral i escrit, en el conjunt d'una societat. L'etapa final d'aquest procés és el coneixement de la llengua per la població i la seva utilització habitual. Els sistemes de comunicació i el sistema d'ensenyament constitueixen els dos àmbits fonamentals per a la normalització.

Normativització Lingüística: Codificació del Català

Perquè una llengua minoritzada puga ser usada amb normalitat en els àmbits formals, és necessari que s'haja acomplit un procés de normativització o codificació.

Normativa Fabriana: La Codificació del Català Modern

El procés de codificació lingüística té tres parts fonamentals:

• Ortogràfica
• Gramatical
• Lèxica

Aquestes tres parts es resolen amb la confecció d'una ortografia, una gramàtica i un diccionari, respectivament. Pompeu Fabra va ser el gran codificador del català, amb les següents obres clau:

• 1913: Normes ortogràfiques
• 1918: Gramàtica catalana
• 1932: Diccionari general de la llengua catalana

Les Normes de Castelló: Un Pas Crucial per al Valencià

L'aparició de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans tingué una repercussió immediata al País Valencià. El 21 de desembre de 1932, a Castelló, es van signar les Normes de Castelló del 32. Aquest acord va suposar:

• L'acceptació de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans.
• Un reconeixement de la unitat de la llengua compartida amb catalans i mallorquins.
• La reivindicació d'un ús normalitzat del valencià en els àmbits de comunicació formals i cultes.

Entre els filòlegs il·lustres que van participar o donar suport a aquest procés, destaquen:

• Borja Moll
• Manuel Sanchis Guarner
• Carles Salvador

Situació Actual de la Llengua: Marc Legal i Oficialitat

Quan va morir Franco, s'inicià el reconeixement de la pluralitat lingüística espanyola i de l'oficialitat de les llengües en els seus territoris. Aquest marc legal es va establir amb la Constitució de 1978, els estatuts d'autonomia i les lleis de normalització lingüística actuals.

La Constitució Espanyola de 1978 i les Llengües Cooficials

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix l'existència de llengües espanyoles i el seu dret a l'oficialitat als territoris respectius.

L'Estatut d'Autonomia: Doble Oficialitat i Regulació

Els estatuts d'autonomia estableixen la doble oficialitat de les llengües. L'ús oficial és regulat per les lleis de normalització lingüística. L'Estatut d'Autonomia del País Valencià va ser aprovat el 1982. El 2006 es va aprovar un nou estatut, que aprofundeix el reconeixement de la importància del valencià.

Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983): Objectius i Àmbits

L'any 1983, les Corts Valencianes van aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Aquesta llei s'ocupa de regular l'ús de les dues llengües oficials (valencià i castellà) en l'administració, l'educació i els mitjans de comunicació amb l'objectiu de garantir la recuperació del valencià, és a dir, normalitzar la llengua.

La normalització no es tracta d'una qüestió de "quantitat" (nombre de parlants) sinó de "qualitat" (àmbits d'ús). Els àmbits clau per a la normalització inclouen:

• L'Administració pública
• Els Mitjans de comunicació
• L'Ensenyament