La nit estelada: fitxa tècnica, context històric, estil i temàtica

Fitxa tècnica

Títol: La nit estelada

Autor: Vincent van Gogh (GrootZundert, Bravant, 1853 – Auvers-sur-Oise 1890)

Cronologia: 1889

Estil: Postimpressionista

Tècnica: oli sobre tela

Tema: paisatge

Localització: MoMA (Nova York)

Context històric

Cronologia: 1889

Context: L’obra va ser realitzada en un moment en què a França s’estava portant a terme, per part d’una sèrie d’autors nous, una revisió de l’impressionisme. Aquests pintors experimentaran un nou concepte de la pintura i donaran lloc a diferents tendències que seran precursores de les avantguardes del segle XX. Van Gogh entra en contacte amb els cercles impressionistes, però trobarà el seu propi camí que li portarà a desenvolupar una obra fortament expressiva i plena de força i color. La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per:

• La unificació d'Itàlia i d’Alemanya.
• La Tercera República Francesa i la consolidació dels EUA.
• Imperialisme: Tractat de Berlín (1884-1885), en què s’estableix el repartiment del continent africà entre les potències europees.
• 2a Rev. Industrial: noves fonts d’energia (electricitat, petroli), aparició del motor d‘explosió, més mitjans de comunicació...
• L'art va apel·lar el gust de les classes dominants. Però també van haver-hi corrents minoritaris que van cercar noves formes d'expressió.
• El centre artístic va ser a París, amb les noves tendències com el Realisme, Impressionisme, Postimpressionisme i Simbolisme.

Estil

L’obra és d’estil postimpressionista, moviment pictòric que va aparèixer a França a finals del segle XIX. Inclou un conjunt d’artistes (Cézanne, Van Gogh, Gauguin i Tolouse-Lautrec) que van partir de l’impressionisme però que van abandonar les seves limitacions i van evolucionar cap a formes personals que prefigurarien l’art del segle XX.

Descripció formal

Pintat amb la tècnica de l’oli sobre tela. És un paisatge nocturn que consisteix en un poble, amb un gran xiprer en primer terme a l’esquerra, i unes muntanyes darrere el poble. Les dues terceres parts del quadres estan ocupades pel cel ple de formes circulars que representen la lluna i les estrelles. Hi predomina el color sobre la línia, aplicat amb la pinzellada característica del pintor: densa, corba i sinuosa. La gamma cromàtica és de blaus i verds, contrastada amb tocs de groc molt viu, taronja i blanc (als astres i a les finestres de les cases), que donen calidesa al quadre. Les línies que delimiten les cases, les muntanyes i es arbres controlen la mescla cromàtica. El traç de les pinzellades presenta ritmes diferents a tot el quadre: circular en els astres i les estrelles, ondulant en el firmament, en tirabuixons a la vegetació del fons, flamejants en el xiprer i recte a les cases. La línia és ondulada al cel i contrasta amb les formes geomètriques bàsiques (quadrats, rectangles i triangles) del poble, delimitades amb un traç negre i gruixut. El quadre es pot dividir en dues parts clares: la terra, amb el poble i les muntanyes del fons, i el cel ple d’estels. Els xiprers de primer terme són els eixos vertebradors del quadre. Queden en primer terme i donen profunditat, al mateix temps que semblen unir la part inferior del quadre (el poble) amb el cel. La verticalitat del xiprer i del campanar de l’església contrasten amb les ondulacions del cel i els astres. L’horitzó és força baix, i accentua la importància del cel, que es converteix en el tema principal del quadre. Les espirals del cel ens transmeten dinamisme i agitació inquietant.

Temàtica, significat i funció

El quadre pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons. Ell hi afegí els elements que li van semblar, com el xiprer, el poble amb l’església i les estrelles (no estan en la posició que haurien de tenir) fent-ne una barreja. El campanar recorda el perfil de les esglésies holandeses, molt diferent de la de Saint- Rémy; per tant és un poble fictici, no la representació fidel d’un paisatge. El paisatge provençal serà l’element que Vincent Van Gogh va fer servir per expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu suïcidi, el juliol de 1890. Va arribar a la regió al febrer de 1888, buscant nous camins per la seva pintura; va patir una greu crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’internament a l’asil psiquiàtric de Saint Paul de Meusole, prop de Saint-Rémy, on va passar un any; a la sortida va tornar al Nord de França on es va suïcidar, dos mesos després. La natura i l’agricultura no solament li serveixen per expressar la seva percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat moderna contaminada, sinó també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i deixant de costat la temàtica tradicional (Escriptures). Van Gogh utilitza els elements de la natura (oliveres, xiprers, camps…) per mostrar el seu estat d’ànim. El xiprer és utilitzat per Van Gogh com un vincle obscur, dens i vibrant. És com una flama moguda pel vent que uneix la terra amb el cel. És un arbre que manifesta elevació i s’usa per simbolitzar, per la seva verticalitat, la fe en la vida després de la mort, i també la mateixa idea de la mort. El mateix Van Gogh deia que era un element funerari. El xiprer és una flama ardent que s’aixeca cap a un cel immens i llunyà. El poble, amb els llums de gas encesos darrere els vidres, representa el calor humà, al qual era aliè el pintor. Ell era com el xiprer, que ho contempla de lluny i es manté solitari. Les cases, amb les seves diminutes llums, contrasten amb la immensitat del firmament, davant del qual les persones no són res. Alhora les estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament, que no té límits i és el lloc de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós de forma innovadora, amb un element de la natura; el pintor, a una de les seves cartes, diu cercar una pintura que pugui donar consol, però sense tornar al romanticisme o a les idees religioses. Una altra interpretació ens parla d’un cel apocalíptic que contrasta amb la pau del poble. El cel representa els seus moments de desesperació i les seves crisis nervioses de les que era conscient, i el poble els moments de pau entre crisi i crisi.

Models i influències

Pren com a model Delacroix, amb la seva força cromàtica, els impressionistes i la seva preocupació per representar la llum i els gravats japonesos, que el porten a l’ús de color pla, sense ombres ni clarobscur, i a limitar les figures amb una línia negra. Després d’una breu influència puntillista, Van Gogh abandona l’impressionisme per una utilització simbòlica del color i de la forma per mitjà d’una pinzellada vigorosa i empastada. Això el converteix en precedent dels fauves, com Matisse o Vlaminck, i dels expressionistes.