Narrativa catalana dels anys 70 fins a l'actualitat: novetats tècniques i context sociocultural

Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

La generació literària dels setanta fou un grup d'escriptors que, nascuts i formats en la postguerra, donaven a conèixer la seua obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi.

Tots estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del Maig francès, per l'agonia i el desenllaç final de la dictadura franquista (1975); i tots compartien uns mateixos elements formatius: còmics, cinema, televisió, elements que, mitificats i desmitificats, formaran part de l'obra d'aquests autors.

La crisi dels models narratius

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics. En les seues novel·les, la ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida.

Moltes novel·les de la generació dels setanta tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin, i se centren en el tema de la fugida, com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista. En trobem bons exemples com Ramona o Adéu, de Montserrat Roig.

La narrativa valenciana dels setanta

La narrativa valenciana dels setanta va aparèixer una mica més tardanament en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va dur a terme al voltant d'editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre.

En pocs anys es van donar a conèixer nous novel·listes com Isabel-Clara Simó. Durant aquesta dècada es van incorporar també a la narrativa escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors, com Joan Francesc Mira i Enric Valor.

Mira va publicar la seua primera novel·la, El bou de foc. En aquesta novel·la i en el recull de contes Els cucs de seda, hi va recordar els anys d'infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra.

Els factors de l'evolució dels anys huitanta

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys huitanta. D'una banda, el fet que la literatura catalana ha disposat d'un cert suport institucional. D'altra banda, l'obligatorietat en l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des de l'escola.

La dècada dels huitanta va ser clau pel que fa a la renovació i la continuïtat de la literatura catalana.

L'any 1978 va aparèixer un llibre de contes que va marcar una nova etapa: Uff, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que reflectia un cert sentit tràgic de l'existència i la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.

Ben aviat, van sorgir narradors que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies amb l'obra Les veus del pamano.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys huitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català.

Línies de la narrativa catalana dels huitanta

Es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana dels huitanta:

• En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Monzó el màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connotacions simbòliques i al·legòriques. En són temes predominants el tedi, l'angoixa i la sensació d'absurd acompanyada de l'humor.
• En segon lloc, un tipus de narrativa que es caracteritza per l'ambientació rural de les històries. En destaquen Jesús Moncada i Maria Barbal. La seua narrativa està basada en la mitificació d'un lloc geogràfic.
• En tercer lloc, la novel·la històrica, que ha recreat des del passat medieval fins a la història de la transició. Hi trobem Jaume Cabré, Josep Lozano i Ferran Torrent.

Des del començament dels huitanta, la novel·la de gènere (la novel·la policíaca, l'eròtica o la ciència ficció) ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli.

Dins d'aquest corrent destaca per damunt de tots Ferran Torrent.

Ferran Torrent i la novel·la negra valenciana

Es va consolidar com a escriptor amb quatre novel·les policíaques: No emprenyeu el comissari, Un negre amb un saxo i Cavall i rei, on, amb un estil molt personal, adoptava les tècniques de la novel·la negra per a reproduir-hi la realitat valenciana amb una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics en expressions populars.

Altres llibres de Torrent, com Gràcies per la propina o la trilogia formada per Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, constitueixen una radiografia crítica de la societat valenciana actual i de la corrupció urbanística i política.