Narrador omniscient exemple

VEUS DEL DISCURS EN UN TEXT NARRATIU
Pel que fa a les veus, en primer lloc hem de parlar del narrador (veu que apareix al text per les marques de
1a,2a o 3a persona;
Díctics, verbs) i CAL POSAR SEMPRE EXEMPLES que ho demostren.
A) El narrador o veu narrativa
El narrador és el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària. L'autor conta
el relat a través d'una veu, segons diverses possibilitats tècniques.
1· Narrador extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la història. També rep el nom
d'heterodiegètic o narrador-historiador. La narració és en tercera persona, i acostuma a buscar l'objectivitat.
Dins del narrador extern podem trobar diverses possibilitats:
-

Narrador omniscient

Aquest serà SEMPRE extern. És un narrador que té una visió àmplia i
panoràmica, ho veu tot des de la mateixa distància, com si fos una ment superior o una mena de
déu que coneix el passat, el present, el futur, els sentiments i els pensaments més íntims de tots els
personatges, de manera que els controla i que domina tant les accions com la resta d'informació.
L'identifiquem perquè utilitza verbs com: pensar, sentir, reflexionar, entendre, corprendre i tots els
verbs que indiquen sentiments que no podem veure des de fora.
- Narrador extern o observador: és un narrador que dóna informació només a partir del que veu i
sent i no pot reproduir pensaments si els personatges no ho diuen directament en presència seua.
Pot aparèixer en 2a o 3a persona.
- Narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o
document perdut, que a vegades no gosa reproduir literalment (El Quixot, per exemple). Aquesta
fórmula permet a l'autor continuar gaudint de l'omnisciència sense que se'l puga acusar de
manipulador, ja que l'autor pot parlar de la seua pròpia història com si fos un lector més.
Col·legi Nuestra Señora del Socorro
TEMARI DE ValencíÀ: LLENGUA i LITERATURA 2n BATXILLERAT
25
2· El narrador intern és un protagonista o personatge de la història. També rep el nom d'homodiegètic o
narrador actor. Predomina la narració en primera persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera
subjectiva.
Dins del narrador intern podem trobar diverses possibilitats:
1. Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona on el protagonista apareix com a
responsable de la seua pròpia història. És dins d'aquest narrador on pot aparèixer el monòleg interior
(tècnica mitjançant la qual es crea la il·lusió que un personatge expressa el seu pensament d'una
manera directa).
2. Narrador testimoni: el narrador és un personatge secundari que actua com a observador. Es
caracteritza per la utilització de la primera persona, la descripció objectiva de l'escena, la interpretació
subjectiva dels fets i el doble focus d'interès narratiu (el de la narració estricta i el de la personalitat del
narrador).
B) Els personatges: Les veus enunciadores
La veu del(s) personatge(s) enunciandor(s) apareix al text a través del discurs reportat (estil
directe o indirecte). Si tenim discurs reportat tindrem veu enunciadora i haureu de dir qui és aquest
personatge que parla, i caracteritzar-lo: (dir si són versemblants, típics/prototípics, plans, redons, què fan,
què senten en eixe moment, com els imaginem- valents, dèbils, amb por..., si són principals o secundaris o
senzillament com apareixen descrits en el text), en definitiva fer un xicotet apunt sobre ells i elles.
Segons la importància que la seua presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges
poden ser principals o secundaris.
× Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència
decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que
porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el
protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques
oposades: és el seu antagonista.
× Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb
una certa intensitat, però en pocs episodis.
La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel·la. Per exemple, en les
novel·les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor
que en les novel·les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden
ser plans o rodons.
- Personatges plans: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. Queden
definits amb un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten xicotetes
modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguen tendència a la
caricaturització. Entre els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi,
personatge mediocre, mancat d'Heróïcitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca
de sentit de la vida humana.
Col·legi Nuestra Señora del Socorro
TEMARI DE ValencíÀ: LLENGUA i LITERATURA 2n BATXILLERAT
26
- Personatges redons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat
psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables. Típic de la
novel·la moderna i sobretot la modernista amb (Mercè Rodoreda).
En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es
pot tractar d'un personatge col·lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha
esdevingut un personatge.
- El personatge col·lectiu està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat,etc.
que actua com un personatge autònom i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol
individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
- Trobem un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonisme
destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o
actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, o Josafat
podem observar el protagonisme que hi té la natura.
C) Discurs reportat
La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot
ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil
directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.
× Estil directe: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix
reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador. És el mode d'enunciació que
implica directament destinatari i els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si: és
la forma típica dels diàlegs, o fins i tot del monòleg o del solil·loqui, en què el personatge dialoga
respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent. S'introdueix
directament o mitjançant la fórmula va dir.
Ex: Li digué de bella escomesa: Tant se val que no La feu tirar...
× Estil indirecte: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en
el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica. És el mode de l'enunciat del discurs
relatat. També s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjançant la fórmula va dir que.
Ex: Li feu saber que havia deixat la carrera
× Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge
apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi
de la narrativa moderna.
Ex: La va mirar. On aniria sense ella?
Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.
5.2. VEUS DEL DISCURS EN UN TEXT ARGUMENTATIU
En els textos argumentatius, només podem citar la veu de l’autor que és qui argumenta i les veus
enunciadores en aquest cas apareixen a través de les cites d’altres autors que al mateix temsp, serveixen com a
argument d’autoritat.