Els moviments migratoris a Espanya: causes i evolució

Mobilitat de la població i saldo migratori

Les situacions intolerables al lloc d’origen obliguen a emigrar. Les causes d'aquest fenomen són diverses i les seves conseqüències resulten complexes.

Causes de la migració

• 1. Demogràfiques i econòmiques: L'augment de la població sense llocs de treball genera desocupació i salaris baixos.
• 2. Per catàstrofes naturals: Provoquen inseguretat en la població.
• 3. Polítiques: Guerres, persecucions i exilis. Després de la Guerra Civil Espanyola, es van produir molts exilis, sobretot cap a França i Mèxic.
• 4. Socioculturals: Fugir d'una dictadura al país d’origen per viure en estats més democràtics; o bé, persones jubilades que s’instal·len en altres indrets per les bones condicions climàtiques i socials.

Conseqüències dels moviments migratoris

• 1. Al país d’origen: Disminueix la pressió social que origina la desocupació, però es produeix una pèrdua de força de treball, fet que provoca l'envelliment de la població i el despoblament del territori.
• 2. Al país de destinació: Poden aparèixer conflictes laborals, degradació d’habitatges i problemes d’acceptació. No obstant això, suposa una aportació al desenvolupament econòmic i a la diversitat cultural.
• 3. A la persona emigrant: Qüestions diverses com l’adaptació, la tria de la destinació, etc.

Moviments migratoris a Espanya

Es divideixen en migracions transoceàniques històriques i migracions modernes:

1. Migracions històriques: Es van produir fins a mitjan del segle XX, amb l’Amèrica Llatina com a destinació principal.
2. Migracions modernes: Des del final de la dècada del 1950 fins al present. Tenen un doble vessant: migracions interiors (camp-ciutat) i migracions exteriors cap als països industrials d’Europa.

Migracions transoceàniques històriques

Des del segle XV fins a la Segona Guerra Mundial, hi va haver una forta emigració cap a l'Amèrica Llatina. Inicialment, van ser migracions de signe colonial amb poca sortida per les dificultats del viatge. A mitjan segle XIX, l'emigració cap a Amèrica (especialment Argentina i Cuba) va ser massiva gràcies als vaixells de vapor. Entre 1911 i 1915 es van registrar les xifres més altes d’emigrants, procedents sobretot de Galícia, Astúries i les Canàries.

Els fluxos internacionals es van reduir per la Gran Crisi Econòmica mundial (1929), la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la Segona Guerra Mundial i les crisis polítiques i econòmiques dels països hispanoamericans. Cap al 1950, l'emigració transoceànica es va reactivar, amb Veneçuela en primer lloc per les explotacions petrolíferes, i també el Brasil. Al final de la dècada del 1950, l'emigració va agafar altres direccions i l'Amèrica Llatina va cedir el seu lloc com a destinació principal.

Migracions interiors a Espanya

L'augment de la població rural va intensificar l'èxode camp-ciutat. Durant el segle XX, aquest augment va ser molt significatiu en regions amb dificultats socioeconòmiques per l'escassa producció de la terra i el predomini dels latifundis, com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galícia, Extremadura i Andalusia.

La demanda de mà d’obra abundant i barata va dirigir part de la població cap a les ciutats i territoris industrials. La millora del progrés econòmic a Espanya va disminuir la necessitat de mà d’obra agrícola, incrementant l’atur i l'emigració a les ciutats. Aquesta migració va afectar tot el territori espanyol i és difícil de comptabilitzar, tot i que les migracions intraprovincials van tenir xifres altes. Les províncies més afectades pel despoblament van ser Terol i Sòria.

Destinació de la migració interior

Les principals àrees industrials de destinació van ser les províncies de Madrid, Barcelona i el País Basc. El major creixement demogràfic es va donar a Madrid i Barcelona a partir del 1960. Hi havia una tendència a instal·lar-se a prop dels llocs de sortida. L’arribada massiva d’immigrants va causar problemes greus per la manca d’habitatges i la insuficiència de les infraestructures. Les migracions interregionals van cessar quan van canviar les condicions econòmiques amb el desenvolupament de la dècada del 1960.

Migracions exteriors cap a Europa

A partir del 1950 es va produir un flux sud-nord a Europa. Espanya va viure el seu moment d’expansió màxima entre 1950 i 1973, provocat pel fort creixement econòmic dels països europeus i la situació desfavorable a Espanya. Els emigrants marxaven especialment d’Andalusia i Galícia.

Era una emigració amb contracte temporal de treball, tot i que alguns es van quedar permanentment als països d’acollida. Els països receptors (França, Alemanya i Suïssa) obtenien grans avantatges: mà d’obra barata de manera temporal. La població emigrant eren majoritàriament homes joves que feien feines poc qualificades en l'agricultura, la construcció, la indústria i la mineria, sovint en treballs durs i mal pagats.

Conseqüències de les migracions exteriors

• 1. Demogràfiques: Disminució de la població i canvi en la distribució territorial.
• 2. Econòmiques: Van representar l'entrada de divises per les trameses de diners que els treballadors enviaven a les seves famílies, cosa que va ajudar al desenvolupament econòmic d’Espanya i a reduir el dèficit comercial.
• 3. Socials: Van reduir la pressió social i econòmica de tenir tants joves sense feina, però van ocasionar el desarrelament de les persones i condicions de vida difícils als llocs d’arribada.

La crisi econòmica del 1973 (encariment del petroli) va suposar el fi de les grans migracions exteriors espanyoles. L’atur va començar a augmentar i la població emigrant en va ser la primera afectada. Els països van restringir l’entrada i contractació d’estrangers, provocant la tornada als llocs d’origen.