Moviments Migratoris: Causes, Conseqüències i Tipus

Causes dels moviments migratoris

Causes demogràfiques i econòmiques

Són dues de les raons més freqüents d'immigració. L'augment de població sense la creació en paral·lel de llocs de treball provoca desocupació i salaris baixos, quan potser en un altre país hi ha necessitat de mà d'obra.

Causes relacionades amb catàstrofes naturals

Els terratrèmols, la desertització, les plagues i les sequeres prolongades causen la inseguretat de la població o perpetuen males collites.

Causes polítiques

Les guerres, les persecucions i els exilis forçosos provoquen que la gent emigri.

Causes socioculturals

Poden ser molt diverses: el desig de viure en estats més democràtics, quan al país d'origen hi ha una dictadura, o l'atracció que exerceix un lloc, com passa actualment a Espanya, on nombroses persones jubilades, procedents de països del nord d'Europa, s'instal·len a causa de les bones condicions climàtiques.

Conseqüències dels moviments migratoris

Per al país d'origen

L'emigració disminueix el problema de la falta de feina, la pressió social i ajornar problemes urgents. Però suposa la pèrdua de força de treball i, al mateix temps, provoca l'envelliment de la població i el despoblament del territori.

Per al país de destinació

L'arribada d'onades d'immigrants pot crear conflictes laborals, degradació d'habitatges a la perifèria i al centre urbà i problemes d'acceptació per una part de la societat.

Per a la persona emigrant

Li planteja tot un seguit de qüestions: prendre la decisió de marxar, decidir el lloc de destinació, adaptar-se al nou medi, veure quin paper pot desenvolupar en la nova societat i considerar els possibles problemes d'identitat.

Les migracions interiors camp-ciutat

Durant la primera meitat del segle XX, l'augment de població més significatiu a Espanya va tenir lloc a les regions rurals de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galícia, Extremadura i a l'interior d'Andalusia. Tanmateix, eren regions amb dificultats socioeconòmiques originades per l'escassa productivitat de la terra, pel predomini dels latifundis i la forta presència de població jornalera amb problemes d'atur, o pel domini del minifundi i la consegüent pobresa i escassetat de terres.

Amb el desenvolupament de les comunicacions i davant la demanda de mà d'obra abundant i barata que necessitava la indústria, una gran part de la població d'aquests llocs es va dirigir cap a les ciutats i els territoris industrials.

La millora progressiva de l'economia espanyola va afavorir un procés de mecanització de la terra que va originar una disminució de la necessitat de mà d'obra agrícola i, com a conseqüència, un nou increment de l'atur i de l'emigració a les ciutats per trobar feina.

Llocs d'origen de la migració interior

L'emigració camp-ciutat va afectar pràcticament tot el territori espanyol. Durant les dècades dels anys 1950, 1960 i 1970 el flux migratori va ser considerable.

Si es comparen censos, se sap que entre el 1950 i el 1980 van canviar de província 5,4 milions de persones, però si es comptabilitzessin les migracions interprovincials, aquesta xifra seria probablement el doble.

De tot el conjunt de províncies espanyoles, onze van registrar el 2001 menys habitants que l'any 1900, per la qual cosa se suposa que van tenir una forta emigració. Entre les més afectades hi ha Terol i Sòria, Lugo, Ourense, Zamora.

Les migracions exteriors

Les migracions sud-nord a Europa es van iniciar el 1950 i van ser moviments de mà d'obra, primer italiana i després espanyola. Posteriorment van seguir emigrants d'altres països emissors.

Per a Espanya, el moment de màxima expansió de l'emigració a Europa va tenir lloc entre el 1950 i el 1973. Aquesta elevada migració exterior va estar provocada pel fort creixement econòmic de nombrosos països europeus després que els Estats Units posessin en marxa el Pla Marshall i de la creació posterior del Mercat Comú i, també, per la situació desfavorable que es vivia llavors a Espanya per la falta de feina derivada de la mecanització de l'agricultura i d'una industrialització insuficient per absorbir els excedents de mà d'obra.

L'emigració a Europa procedia de totes les regions d'Espanya, especialment d'Andalusia i de Galícia. Els principals països receptors dels emigrants espanyols van ser França, Alemanya i Suïssa, que van veure que la immigració els proporcionava grans avantatges.

Conseqüències de les migracions exteriors

Per a Espanya, l'emigració exterior a Europa va tenir diverses conseqüències. Des del punt de vista demogràfic va suposar la disminució de població, i també de la pressió social i econòmica que representaven tantes persones joves sense feina. Des d'un punt de vista econòmic, va representar una entrada de divises important. Des del punt de vista social, les migracions van significar el desarrelament de milers de persones dels seus llocs d'origen, circumstància a la qual sovint s'hi va afegir unes condicions de vida i de treball difícils al lloc de destinació.

La crisi econòmica del 1973 va ser el principi de la fi de les grans migracions exteriors. L'atur va començar a augmentar a Europa i la població emigrant va ser la primera afectada.

Distribució territorial dels residents estrangers

L'àrea metropolitana

El repartiment territorial és marcat per una forta concentració en l'àrea metropolitana, concretament, en grans ciutats de les comarques del Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, com ara la ciutat de Barcelona, que aplega una quarta part del total de la immigració estrangera, i l'Hospitalet de Llobregat i Badalona, entre d'altres.

El litoral

La concentració en les poblacions de la línia de la costa respon a l'oferta en sectors com l'hoteleria. És a les comarques del litoral tarragoní i gironí, típicament turístiques, on més es dona aquesta situació.

Zones de muntanya

En algunes comarques pirinenques on destaca l'activitat turística hi resideixen molts estrangers. Les comarques més representatives són l'Alt Urgell i la Cerdanya.

Les capitals de comarca

A les capitals comarcals hi resideixen un gran nombre d'estrangers, que treballen en les activitats relacionades sobretot amb l'agricultura, la ramaderia i la pesca, com ara Vic i Cervera, poblacions de l'interior.

La situació dels immigrants estrangers

Al llarg d'aquests últims anys els fluxos d'entrada d'estrangers a Catalunya han significat un esclat migratori enorme. En els últims nou anys la població catalana ha augmentat més d'un milió d'habitants i els immigrants han estat els que han contribuït més a aquest increment.

Les persones arribades a Catalunya amb un permís de treball desenvolupen tota mena de feines (serveis domèstics, atenció especialitzada a gent gran, restauració...), sovint en condicions molt dures. Per altra banda, les que estan més qualificades poden arribar a treballar a la llarga en sectors més escaients a la seva formació. La situació per a les persones que han entrat de manera irregular, moltes vegades com a turistes, és molt difícil i acaben tornant al país d'origen.

Criteris per definir la ciutat

Hi ha alguns criteris que ens ajuden a definir quins són els trets essencials d'una ciutat i del que és urbà perquè són comuns a la majoria de ciutats, tot i que no sempre es compleixen tots alhora, perquè cada ciutat presenta unes realitats molt diverses i complexes.

El nombre d'habitants

La quantitat d'habitants pot semblar un concepte clar per poder considerar una ciutat i no un poble una aglomeració humana determinada, però la veritat és que no hi ha unanimitat a l'hora d'establir quin n'ha de ser el nombre mínim d'habitants. A Espanya es considera ciutat qualsevol nucli de població a partir de 10.000 habitants.

La concentració

És una característica del centre de les ciutats: en un espai reduït s'hi concentren molts habitants, és a dir, hi ha una densitat elevada. Però també és cert que alguns barris residencials de cases unifamiliars tenen una estructura discontínua i aïllada i els considerem també ciutat, encara que de densitat baixa.

L'activitat econòmica

Mentre que les activitats econòmiques que es fan als nuclis rurals estan relacionades, bàsicament, amb el sector primari, la ciutat es caracteritza per la diversitat d'activitats dels habitants. Malgrat aquesta definició, és veritat que hi ha alguns ports de pesca o determinats llocs cerealístics o oliverars del centre i del sud d'Espanya que es poden considerar pobles grans o ciutats rurals.

La influència territorial

A la ciutat s'hi concentren moltes activitats (administratives, polítiques, culturals i altres), que la converteixen en un centre de poder, de creativitat i d'oportunitats de tota mena. A causa d'aquesta centralització d'activitats i de funcions, la ciutat aglutina fluxos de persones, de productes, de capitals i d'idees. Així doncs, és fàcil que les ciutats esdevinguin nodes molt ben connectats a través de moltes vies de comunicació i de mitjans de transport.

Els plans urbanístics

A Espanya són un document tècnic que tenen, alhora, una dimensió política i una de legal, perquè s'hi concentren totes les disposicions i les propostes relacionades amb el creixement i l'evolució de la ciutat. Als plans urbanístics s'hi plantegen quins hauran de ser els llocs, les pautes i els ritmes d'expansió de la ciutat i també els procediments necessaris per renovar els barris ja construïts per fer-los més moderns o per resoldre els problemes heretats. El caràcter dels plans, doncs, pot ser:

• Condicionat. Es parteix d'una situació preexistent que no es pot ignorar.
• Correctiu. La seva finalitat és pal·liar els dèficits i els problemes existents.
• Prospectiu. A l'hora de planificar-lo es fa una previsió d'inversions i d'actuacions que dibuixen un futur possible i desitjable per a la ciutat.
• Normatiu. Es tracta d'una llei el compliment de la qual és obligatori per a tothom.

Dins dels plans urbanístics tenen molta importància els transports públics i el desenvolupament de la viabilitat del trànsit privat. S'ha de planificar per on han de circular els vehicles, les dimensions dels carrers i de les avingudes i, especialment, pensar en les necessitats futures dels transports públics, perquè la construcció d'infraestructures (metro, aeroports, estacions de ferrocarril) exigeix inversions complexes i costoses i amb una previsió a llarg termini.

També cal preveure el proveïment de serveis i d'equipaments en funció de la població que ha d'ocupar els nous barris que es projecten. Inclouen les normatives i ordenances d'edificabilitat, els estàndards d'habitabilitat de les cases i del nombre màxim i mínim d'habitants per cada equipament, l'alçada i la tipologia dels edificis, separació d'usos i funcions, etc.

Com que els plans urbanístics afecten el conjunt del municipi i se'n preveu el desenvolupament a molts anys vista necessiten plans parcials, que permeten actuar amb més detall sobre zones concretes de la ciutat, sigui en barris sencers o en petites places.

Tipus de plànols

Plànol irregular

Al món occidental aquest tipus de plànol coincideix amb la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. A vegades encara hi ha ocasió de poder resseguir el traçat de les antigues muralles, que antigament eren una barrera infranquejable per al creixement urbà i el límit precís amb el món rural. Aquesta delimitació marcada amb les muralles feia que s'aprofités tot l'espai interior possible, de manera que morfològicament el resultat acostumava a ser un conjunt bigarrat d'edificis alts i sense cap ordre determinat, carrers estrets i irregulars amb un traçat tortuós. Tot plegat sense planificar i sense ordre aparent, sovint resseguint les condicions del terreny, com ara turons o rius.

Plànol radiocèntric

A vegades la centralitat d'un edifici o d'un monument històric és tan gran, que arriba a condicionar la forma de l'ordenació del plànol d'una ciutat o d'un barri. Així, des d'aquest punt central en parteixen carrers i avingudes, els quals, com si fossin radis, s'allunyen del centre fins a arribar als diversos racons de la ciutat: és el plànol radiocèntric. Es completa i es perfecciona amb l'obertura de vies concèntriques, com cinturons urbans, que permeten la connexió entre els diversos barris sense necessitat d'haver de passar pel centre de la ciutat. Tot i això, a vegades els encreuaments entre els carrers radials i els concèntrics són força complicats, perquè poden formar angles de 120°.

Plànol ortogonal

Malgrat l'existència d'alguns exemples d'aquest tipus a les ciutats de la Grècia i de la Roma clàssiques, i també a les ciutats colonials que fundaren els espanyols a Amèrica, aquest tipus de plànol va tenir un gran èxit durant el segle XIX, en què moltes ciutats van enderrocar les muralles i van fer el traçat dels eixamples, i també al segle XX.

S'anomena també plànol reticular o en quadrícula i presenta una forma simple, segons la qual els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Tot plegat fa que les illes d'habitatges siguin quadrades o rectangulars i que els edificis tinguin una disposició molt ordenada. Al segle XIX aquest tipus d'entramat facilitava el ràpid desplaçament de les forces de l'ordre, fet que permetia poder reprimir més fàcilment les revoltes populars. La quadrícula pròpia d'aquest plànol afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals, però complica els trajectes transversals: això afavoreix l'obertura de vies en diagonal.

La ciutat jardí

Al final del segle XIX l'urbanista anglès Ebenezer Howard, davant dels problemes de la ciutat industrial, va elaborar una proposta per construir ciutats totalment noves al marge de les que ja hi havia. La proposta suggeria la creació d'un entramat de carrers irregulars que integressin habitatges de tipus unifamiliar amb pati i jardí. Una ciutat d'aquesta mena havia de tenir tant activitats productives com de serveis i equipaments i ser pràcticament autosuficient. Aquesta havia de tenir 30.000 habitants com a màxim.

A la Gran Bretanya aviat se'n van tergiversar els objectius inicials i les ciutats jardí es van construir com unes urbanitzacions per a segona residència anomenades suburb, conformen un continu urbà de baixa densitat que fins i tot arriba a unir ciutats entre si i obliga a fer llargs desplaçaments amb cotxe del lloc de residència fins a la feina. A la pràctica esdevenen ciutats dormitori.

La ciutat funcionalista o racionalista

Al començament del segle XX Le Corbusier i altres urbanistes rebutjaren la proposta de ciutat jardí com a solució de les problemàtiques de la ciutat industrial. Gràcies a les noves possibilitats tècniques que oferia el formigó, van proposar construir blocs molt alts de pisos amb l'objectiu d'alliberar sòl per a zones verdes obertes. En aquesta proposta tenia un paper preponderant la racionalitat i la funcionalitat, és a dir, es creia que l'arquitectura havia de ser útil (i pensar en les seves funcions) més que bonica (i pensar en les seves formes). Segons aquests urbanistes, per construir els habitatges i els equipaments calia resoldre els problemes utilitzant criteris homogenis i estandarditzats.

Els plànols de les ciutats catalanes

Les ciutats catalanes mostren una morfologia urbana similar a la d'altres ciutats de la resta d'Espanya i d'Europa i el pas del temps hi ha deixat gravada l'empremta. Hi destaca sempre el nucli antic, situat en lloc estratègic: a la vora del mar o d'un riu, en una cruïlla de camins o a redós d'un castell. A partir de mitjan segle XIX es construïren els eixamples, de traçat regular i carrers amples. Actualment moltes ciutats segueixen l'expansió en barris perifèrics, a vegades ben diferenciats al plànol.

La problemàtica urbana catalana

La segregació social

Un dels problemes greus de les ciutats catalanes d'avui és la segregació social. La forta immigració dels últims anys ha provocat la saturació dels barris vells de Barcelona i d'altres ciutats on s'amuntega la població immigrada en habitatges sense condicions però de lloguers irregulars; a més, hi sol viure gent amb un elevat índex d'atur; per aquestes raons augmenta la degradació del barri i la problemàtica social i els seus habitants queden marginats. Un fenomen similar passa en els pisos de les ciutats dormitori.

La mobilitat residencial

Mentre que el centre degradat de les grans ciutats com Barcelona es pobla d'immigrants, un nombre considerable de famílies acomodades, joves i amb fills, es traslladen a habitatges espaiosos, cases adossades, de ciutats inferiors a 100.000 habitants situades fora de les zones metropolitanes. El canvi residencial no implica canviar de lloc de treball perquè disposen d'un o dos cotxes.

Impacte ambiental

L'impacte ambiental urbà es manifesta de diverses maneres: nivells de soroll, densitat de trànsit, consum energètic, emissió de gasos; cal destacar la gestió de residus i el consum d'aigua.

La ciutat industrial del segle XIX

Al llarg del segle XIX, el treball artesà va deixar pas a la producció industrial, caracteritzada per la utilització de màquines i l'ús de mà d'obra assalariada. Aquesta producció es va localitzar en un tipus d'edifici nou i de grans dimensions, les fàbriques, que van suposar un impacte arquitectònic i urbanístic molt notable a les ciutats i que van afavorir el creixement accelerat del fenomen urbà.

En aquest període, malgrat que es van instal·lar fàbriques tèxtils a algunes ciutats castellanes, la majoria es van localitzar a Catalunya, mentre que la indústria siderúrgica prosperava a Bilbao i la seva rodalia.

La producció industrial requeria molta mà d'obra, fet que, unit a l'atur agrari, va generar un èxode rural cap a les ciutats industrials a la recerca de treball. Amb això es va iniciar el procés d'urbanització de la població.

D'altra banda, la implantació d'una nova divisió provincial i la subsegüent designació de capitals provincials, va suposar la concentració en aquestes ciutats d'un gran nombre de funcions de caràcter politicoadministratiu que van donar feina a moltes persones, de manera directa o indirecta, alhora que van alterar completament la jerarquia de les ciutats.

El medi ambient urbà i la UE

L'Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) ha alertat sobre els problemes mediambientals principals que afecten la qualitat de vida, entre els quals destaca l'expansió urbana descontrolada. Es parla d'expansió urbana descontrolada quan la taxa de l'augment de sòl urbà és superior a la taxa de creixement demogràfic, provoca la implantació d'un nombre més gran de transports i l'augment del consum energètic, de la contaminació atmosfèrica i acústica i de l'empremta ecològica urbana.

L'any 2006 la UE va aprovar l'Estratègia temàtica per al medi ambient urbà amb l'objectiu d'aconseguir el millorament de l'aplicació de les lleis comunitàries respecte de la gestió del medi ambient i de la planificació urbana sostenible, ja que molts dels problemes de caràcter mediambiental són provocats, d'una banda, per l'expansió urbana incessant i, d'una altra, per les discrepàncies que sorgeixen entre les diferents legislacions internes dels estats membres de la Unió Europea.

L'impacte del model urbà dispers

La dispersió urbana ha comportat una acceleració en l'ocupació de l'espai, atès que els models d'urbanisme suburbà són altament consumidors de sòl. També ha comportat una exacerbació de la mobilitat individual: els viatges pendulars quotidians (per motius de treball, d'estudi o d'oci) han augmentat en nombre i distància perquè l'àmbit de relació ha esdevingut el de l'escala regional metropolitana. El model urbà dispers és una fórmula molt costosa des del punt de vista ecològic (consum energètic, emissió de contaminants). A causa de la dispersió en les localitzacions, el transport públic col·lectiu resulta car i molt poc rendible, de manera que l'automòbil privat esdevé el mitjà més pràctic i es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre.

Creixement urbà al segle XX: la xarxa urbana

Barcelona i el seu paper dominant

L'evolució diferencial de les ciutats catalanes ha donat lloc a una xarxa urbana molt densa a la zona litoral i prelitoral, poc densa a l'interior i gairebé inexistent a la zona pirinenca. Per aquesta raó s'estableix aquesta jerarquia urbana:

• Àrea metropolitana de Barcelona i les seves corones. Hi podem diferenciar dos nivells:
  • El primer nivell està format per Barcelona i la seva àrea metropolitana, que és la segona d'Espanya després de la de Madrid i la primera de la mediterrània europea. L'àrea metropolitana, del Besòs al Llobregat, amb l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs, es va estenent cap a la costa i el Baix Llobregat (Cornellà, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi, Gavà, Viladecans, Castelldefels a configurar la primera corona.
  • El nivell següent és l'anomenada segona corona, amb ciutats una mica més allunyades, algunes de nou creixement gràcies a la forta onada migratòria (Mollet del Vallès, Barberà del Vallès).

Ciutats fora de l'àmbit de l'àrea metropolitana

Aquestes constitueixen tres nivells jeràrquics:

1. Les capitals de província: Tarragona, amb Reus, Valls..., amb ciutats que en depenen, com Tàrrega.
2. Les capitals comarcals: Igualada, Manresa, Vic, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú.
3. Ciutats petites articulades al voltant de la costa, com Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols.

La connexió de les ciutats catalanes amb els eixos urbans

La ciutat de Barcelona té una gran importància com a nucli urbà. Però també cal destacar el dinamisme que van adquirint altres ciutats, com ara Tarragona, Reus i Girona, situades a l'eix europeu mediterrani, la capitalitat del qual és una ferma aspiració de la ciutat de Barcelona.

És important intensificar la connexió amb nuclis de l'Estat espanyol situats dins d'aquest àrea, com ara la ciutat de València, i nuclis importants de la resta d'Europa.

Per la seva banda, hi ha la ciutat de Lleida, capital política i centre comercial principal de les Terres de Ponent, que es troba aïllada respecte de l'eix urbà mediterrani. Tanmateix, aquesta ciutat podria ser un node important en el desenvolupament urbà de l'eix de l'Ebre. Aquest eix urbà tendeix a unir l'eix mediterrani amb el País Basc i amb Madrid, però encara no ha assolit una definició prou sòlida.

El tren de gran velocitat que enllaça les ciutats de Madrid i Barcelona passant per Lleida ha significat una gran oportunitat per a la capital de les Terres de Ponent.

Les ciutats de Catalunya tendeixen a formar una xarxa de municipis cada vegada més interconnectada i connectada també amb els grans eixos urbans i de comunicacions de l'Estat espanyol i d'Europa.